Mitjanit passada, estirat al llit, sol, acompanyat a la distància que separa dues lliteres i amb més de dotze hores de feina a l'esquena simplement no dorms, simplement xerres.

Mirat fredament és una tonteria, treballes de nou del matí a una de la nit parant unes poques hores per alimentar-te de sòlids, líquids i gasos i el que fas duran les vuit hores que tens per recuperar-te és gastar-les despert... però tot i això és un moment de calma fins que surt la paraula "clau"... però no clau de penetració i tal. "Clau" com si diguéssim que et "torna a la realitat", al món, a la feina que et va consumint dia a dia.

-¿I el projector, quan el tornem..., demà?

Suposo que en un món ideal i perfecte la resposta seria un sí, però com que de ideal i perfecte no en té res aquest pou de merda on vivim resulta ser que no. Demà no... ara.
La cosa és ràpida, com quan arriben els pares massa d'hora, vestir-se i córrer. Sense pietat, ni dins, ni fora, ni a la boca,... per la porta.
En pocs minuts ets al cotxe amb la bèstia entre els braços, saps que en tens per estona mentre busques quelcom que et mantingui despert duran el viatge. Aquí potser hi entraria el tema punk i red bull, però el cotxe no es teu, no condueixes i simplement et limites a buscar aquell cd que et desagrada menys per tal de mantenir el cervell un tant entretingut. La cosa comença.
El viatge és tant ràpid com ho permet la carretera i la distància, fins que llavors, sobtadament de cop traient el cap per la finestra del vehicle, veus el cel, les estrelles i la lluna. Una lluna decreixent, enorme, ataronjada, penjada al cel amb fil de pescar i tot de satèl·lits artificials americans i russos que et fan fotos mentre els saludes al passar... després penses.

-¡Joder el que pots arribar a veure a les tres del matí de co-pilot quan vas serè!