Deixat, per no dir brut, davant la pantalla de l'ordinata penso en les mosques i tot allò que els hi puc aportar. De tot l'aliment que de mi en podrien treure i de les generacions que alimentaria, tot i que això ara no és el tema principal, no és aquell primer pla que té ocupada la meva ment en aquests instants.

Simplement tanco els ulls i em veig dret, estirat, assegut,... no importa la posició, potser ni estic amb una forma definida, coneguda, amb nom, però el que si sé és que de cop alguna cosa talla la meva pell del coll fins al melic.

Sang i més sang brolla de dins meu però sense ser desagradable. És. Surt, tot i que ni tant sols embruta la pell per la que regalima.
De sobte tal i com a començat para. Podríem dir que el tall és força lleig pel fet de que les vísceres queden a la vista... però tampoc és allò que diguis "quin fàstic". És morbós, fins que una mà apareix, m'agafa el fetge i el treu amb una facilitat sorprenent. La imatge és comparable a aquella peli de l'Indiana Jones en la que un pavu arrenca el cor a un xaval i es veu com batega dins del seu puny.

De cop, tota la tranquil·litat de la situació desapareix: el fetge està molt demacrat. La cosa canvia, l'agonia comença. Un riu d'un líquid marronós t'atrapa; la força que té pot amb tu i et veus arrossegat sense poder-hi fer res. Cascades i cascades d'alcohol de tots els colors i gustos t'envolten, és un caos, el soroll extremadament dolorós. La resposta és ràpida i el teu fetge s'activa passant de zero a cent en poques milèsimes de segon. A la distància el veus com comença a filtrar tot aquest etanol, a canviar-ne la estructura per fer-lo menys tòxic, mentre que el cabal va en augment alhora que el tamany del pobre òrgan. Creix i creix sense parar. Metabolitza, metabolitza...

Fins que, poc a poc i tot i que ell ja no és dins teu, notes com la pressió creix i apareix dolor. Xiscles, no pots fer res més que cridar fins que tot rebenta i simplement deixes uns pocs esquitxos vermellosos a les parets blanques d'una habitació qualsevol.