Agonia.

Fàstic de país on una persona es suïcida per no poder pagar 4000 € de lloguer, on gent gran es dispara, després de matar la seva parella, per no ser una càrrega pels seus fills. On tot i tenir una feina no pots arribar a final de mes, i amb prou feina pots comprar aliments o gasolina un cop passes quinze dies després de cobrar.

Odi que et desperta veure que els lladres que ho han provocat tot segueixen enriquint-se, que els polítics que et llepen el cul duran les eleccions ho segueixen permeten, mentre se'n riuen de nosaltres a la cara.

Mentre ens vacil·len, ens insulten i envien els seus gossos a castigar-nos i reprimir-nos quan aixequem la veu, o simplement ens demanen més diners per poder defensar-nos davant la llei, i evitar que protestem, que siguem una molèstia.

I al final nosaltres seguim jugant a aquest joc macabre, sodomitzats pel nostre banc i pels impostos que ens xuclen periòdicament. Fent-nos dubtar del veí i emplenant de por les nostres vides. Criant-nos com a éssers ignorants, dependents i addictes al consumisme.

Venent-nos fum de "whatsapps" de pagament, mentides, i mantinguent l'encefalograma pla de la societat mitjançant "grans germans", "gandias shore" i merdes amb vinagre d'aquest calibre en alta definició.

I en el fons l'únic que et reconforta és veure que no estàs sol, que hi ha més gent que et pot seguir quan fugis de tot això, que dia a dia vas augmentant la teva autosuficiència, i saber que "la venjança és un plat que es serveix fred".