El whisky m'atrapa. L'eufòria alcohòlica m'enceba a mantenir el flux del bloc... Com el colló de Netflix que et dona totes les temporades de cop perquè moris d'inanició, o de sedentarisme, al menjador de casa, davant de la televisió, momificat al sofà aquell de l'Ikea que tenia molt bones ressenyes.
No puc evitar fer les entrades de dos en dos, de tres en tres, de quatre en quatre... perquè les nits encara de vegades poden ser llargues, com quan creava a Gircós, de nit, amb els nanos, professors, monitors... dormint. On algun fill de puta em va robar l'mp3 Creative, on els records em porten a recordar-te, a trobar a faltar una part de la meva vida que tenia llavors.
Però llavors torno al 2024, als anys postpandèmia on tot va rebentar. On el putu vaixell aquell de merda es va entravessar en no sé quina merda de canal que comunica no sé quins oceans i tot es va complicar més.
Però llavors, anys més tard, quan ja tots hem normalitzat la presència de mascaretes al carrer, hem vist que les vacunes no ens han aniquilat ni esterilitzat, on tot s'ha anat recuperant més o menys excepte la nostra salut mental... sembla que la indústria encara no tira.
I ja no sé si és alguna mena de paranoia absurda, un efecte psicològic com aquell que tens quan et compres un cotxe i de cop veus que tothom té el mateix cotxe de merda que tu, tot i que fins llavors mai t'hi havies fixat, però encara massa sovint pel supermercat "veus" que falten productes. Que de cop i volta alguna cosa no va bé i hi ha una manca d'estoc important. Farina, sofregit, paper de cul... tot de coses aleatòries a la ment del ciutadà comú, però que amb un somriure fas remarcar a la teva parella: "Què? Sembla que tornem a ser a la pandèmia jajaja...".
De com per Internet a temporades "desapareixen" productes que tenies al cap de comprar. En el meu cas lligat al material de muntanya, ja que gastar quantitats absurdes de diners en aquest tipus d'articles em genera pau mental, és com si tot allò que "no vaig poder comprar" de jove quan feia muntanya a tot drap amb uns 80kg que em semblaven ser un putu obès, ara ho necessités per tenir podrint-se en un armari mentre jugo a la XBOX a casa havent-me fusionat amb una altra persona de constitució mitjana...
Però bé, tendes que surten en comptagotes, motxilles i sacs que de cop i volta desapareixen de les webs, notificacions a idealo que arriben molt de tant en tant notificant noves ofertes o reposicions...
Vidres de cotxe, de parts que potser destrueixes al no mirar massa bé pels retrovisors, sovint acaben amb un "ostres, doncs per tenir la peça hi ha llista d'espera de mesos, no se'n troben ara mateix".
Medicaments que s'han de substituir per d'altres de similars per mantenir-nos vius.
Coses que sumades et fan anar pensant que, o bé encara arrosseguem les conseqüències de la ressaca de la pandèmia i tota la paranoia de fa uns anys, o bé que aquí hi ha alguna cosa amagada.
Quelcom més pervers, ocult i passat per alt. Que potser allò que alguns ja esperàvem fa anys, i que ja havíem perdut les esperances d'arribar-hi, de mica en mica està arribant emmerdant-ho tot.
El punt d'inflexió. "L'oil peak". El decreixement. La saturació del sistema i el planeta. El col·lapse dels ecosistemes. El "tornar a la vida més humil dels nostres pares i avis"... Tota aquella merda amb la qual ens masturbàvem els ambientòlegs de finals del 90 i principis dels 2000. Veure el món rebentar per tot allò que fèiem malament, en pro dels beneficis i el capitalisme més egoista, com una mena de karma diví que ho tornaria tot a lloc.
Moment d'acumular cafè, cacau, arròs i coses que es conservin bé força anys. De frenar la roda consumista, no per voluntat, sinó per obligació... de no gastar gasolina de manera absurda al fer centenars de quilòmetres al dia per anar a treballar!
Del col·lapse planetari que ningú t'explica, però que es pot començar a veure de manera puntual i imparable!
Acumula, decreix, sobreviu!!!
