Intel·lectualisme punk. Violencioteràpia. Onanisme cerebral compulsiu.
Odi visceral en ampolletes concentrades monodosis. Creativitat alcohòlica. Paranoia decadent i abstracta. Mediambientalisme de tercera regional. Raonament científic a mida de les meves opinions. Com deia el poeta: és quan em masturbo que hi veig clar.
Potser és la quarantena, potser la decrepitud, una adolescència mal portada, el Tomatin Legacy, la 33 llunes del Portet... el YouTube que em recomana cançons de merda de la meva ESO, els hits del primer cotxe que sonaven pel radiocasset amb USB o jack de merda amb el disc-man de torn que saltava si no tenia la "memòria"... o com merda s'escrivís el nom del puto reproductor de cd portàtil.
Els Bloodhound Gang, els Blink, Green Day, Offspring, NOFX... Vídeos en resolució de merda que em transporten als 90! A una vida més simple on la guerra freda havia quasi desaparegut de les nostres ments. On tot es basava en lluitar contra un canvi climàtic "incipient". Evitable!
I ara, 20-25 anys més tard sembla que quasi t'hagis de disculpar amb els putus veïns per posar una mica de música a les 3h del matí. Que t'hagis d'amagar al teu "despatx" per estar tranquil gaudint de les cançons que van marcar la teva adolescència! Al gimnàs que t'has muntat com a bon burgès!!!
The Ballad Of Chasey Lain!
Recicla fill de puta que nosaltres ens matarem al costat d'una puta central nuclear i la farem rebentar si ens surt dels ous!
Rebentarem un putu conducte de gas natural per tocar els collons i guanyar més pasta gansa sense que ens importi que provoqui un efecte hivernacle vint-i-cinc vegades més gran que la mateixa emissió de CO2!
Que la protecció del planeta només m'importa si guanyo pasta fill de puta!
Apocalipsis nuclear a mig termini però tu recicla! Separa l'orgànic i no mengis peix que porta mercuri. Posa l'aire condicionat a 32 °C i la calefacció a 16! Del Fallout ens n'encarreguem nosaltres i si tens més de 40 anys el iodur de potassi ni el veuràs!!!
Ets un desgraciat que seguirà les nostres consignes com un imbècil pel bé comú tot i que nosaltres aturarem la guerra amb més armes i més inversió militar!
No sé per què em ve aquest títol al cap... Del rotllo "feliç aniversari"... "Ja ets una persona gran!". Masses putus anys treballant al lleure per acabar buscant una cançó absurda al YouTube massa passat de whisky. Deixem-ho córrer!
El colló de Highland Park 12 que metabolitza el meu fetge, ja que la persona encarregada d'anar a la nevera de vins no ha agafat l'Adberg Wee Beastie 5. Atzar atzarós entre un fumat de les "Islands" contra un no tan fumat de les "Orkney"...
Però en el fons el resultat és el mateix, perquè "hemos venido a emborracharnos, el resultado nos da igual..."!
I llavors, en la teva edat adulta, un cop passat l'equador de la teva vida, tot es veu més clar, més tranquil, amb una propietat que és teva.
La casa que vas voler comprar, aquella que tot i tots els seus defectes, complia amb les teves necessitats, dins el marc de la teva ideologia "hippie" de no crear noves propietats si dins el mercat ja n'hi havia de segona mà. El miratge de l'estabilitat que per un temps afebleix la ira, la rabia que creix dins teu dia a dia, el combustible del bloc, tot i que pagar un 60% d'interessos a un putu banc per tenir un crèdit de merda a 30 anys després de suplicar com un imbècil a les diferents entitats un interès més baix, o un percentatge de finançament més alt, sembla un preu massa alt per vendre la teva ànima al dimoni. Per adormir la lluita en l'estabilitat del burgès! La ràbia que vomites al no saber utilitzar encara del tot els pronoms febles!!!
Tinc una puta casa quaranta anys després d'haver sortit d'un forat, havent estudiat una puta carrera de merda, havent-me exiliat el 2008 (o 2009?) a l'Europa amb futur, agonitzant de professor de merda al meravellós món de la secundària d'un altre estat!
Saltant d'un putu pis de 80m2 a una caseta de poble del 1800 i mitjos amb més d'un centenar. Amb la nevera de vins, un despatxet/biblioteca... un gimnaset fins i tot per si ens tornen a confinar com rates!
Joder, a base de vídeos de HIIT Total Beginner 100% No Impact WorkOut All Standing Fat Burning, al final gastant-te 200€ en "terra tou" d'espuma de merda de 2,5cm tornes a ser persona!
Et montes una merda de tatami de 9m2, reciclant les peses de quan tenies 20 anys, amb una màquina de cardio de l'hòstia, nivell professional, no la porqueria barata que rebentes en dos dies, alguna cosa de gimnàs seriós, i poc després estàs fotent allà uns químics del 20, amb taco d'acer del 16 per fotre uns claus del 12 i penjar aquella taula multipresa que et provocava ereccions quan anaves a tope començant a escalar sisens, però que mai vas tenir.
40 "tacos" de merda per acabar comprant de segona mà la "top 30 Space invaders" com si de nou fossis el Mark Twight portant l'alpinisme al següent nivell durant els anys 80!
Entrena fill de puta que la palmaràs d'un atac de cor per gordo!!!
Igual que al nivell 3 del joc "Sonic the hedgehog" de la Game Gear cap allà als noranta mitjos, al "green hills".
La pantalla que avançava sense parar i et pitjava endavant sense escrúpols. Que t'obligava avançar al seu ritme o morir sense pietat. Com els condensadors de la consola 8-bits, i que si no hagués estat llençada a les escombraries, ara seria una relíquia de museu. Una joia de la història dels videojocs. Carn de Wallapop a centenars d'euros. El sobrepreu de la nostàlgia. Com la puta aigua de Vilajuïga que s'alimenta dels records de la nostra infantesa a 2€ el litre...
Com si al collons del senyor "grifols", o qui sigui que ha comprat l'empresa alt-empordanesa, li vingués de cinquanta cèntims la seva fastigosa riquesa!
El compromís que implicava acabar una història on no hi havia punts de guardat... El tot o res!
De zero a cent sense opcions de deixar-ho a mitges.
Un compromís com el que es busca avui en dia a qualsevol oferta de diari. En el paper Din-A4 d'una paret aleatòria. "Es busca cuiner. No cal experiència, només puntualitat".
"La gent plega farta del nostre despotisme, però aquest any tenim molts currículums!".
Tan simple i bàsic com el cubata d'emergència que trobes en aquell racó oblidat de la nevera. El cul de bourbon i les restes de refresc esbravat i insípid que al final hauria de ser suficientment resolutiu per catalitzar un nou text al bloc. L'última esperança nocturna de ser relativament feliç davant el fet de ser rebutjat per aquella femella que semblava més factible...
Onanisme extrem que et permet seguir navegant pel fil de la navalla, en el reconfort de veure que les teves ereccions segueixen sent funcionals. Que la puta obesitat encara no ha col·lapsat les artèries del teu penis deixant-lo inservible!
I un dia et despertes a la quarantena, escoltant el pot petit potser, la banda sonora de Matrix en el millor dels casos cercant el reconfort dels 90... La crisi que et pensaves que va començar als 35 encara es magnifica més. Et veus acumulant com un puto imbècil material de muntanya que potser mai utilitzaràs, ja que ara la felicitat ja no es basa en el fet en qüestió, sinó que amb la mateixa idea de fer quelcom la teva ment ja es veu realitzada.
Per què suar, agonitzar, patir... en una aventura absurda si pagant pel material que et faria falta i imaginant-ho dins el teu cap ja en tens prou? Alforges de bikepacking, menjar liofilitzat, tendes ultralleugeres, GPS, bombones de gas... ja tens la pujada d'adrenalina que et motiva per despertar-te l'endemà per anar a treballar i seguir dins la roda que et lliga al sistema!
I llavors tot catalitzat per un Wolfburn que no saps d'on surt, una edició de Cap d'Any que no trobes més enllà d'Andorra i que et fa pensar en un any nou xinès que no és, a la TV3, la nostra, surten els alcaldes plorant pel despoblament del seu poble...
- Al meu poble cada cop hi ha menys gent!
- No tenim fibra, ni gas, ni nens a les escoles i les hem de tancar... La gent cal que vingui!
- Som 700 habitants i la casa més barata val 500.000 €, oh no! El jovent no pot venir a viure aquí!, lloguers a 900 € per una casa que mai serà teva!!!
I al final ja semblo els meus pares, repetint dia sí i dia també la mateixa puta història. Aquella aventura que es repeteix a cada dinar de diumenge, a cada calçotada, a cada aniversari...
I és que quan els fills de puta dels meus col·legues tenien vint anys com jo, mentre jo estudiava una puta carrera de merda que no m'ha servit de quasi res més que per fugir del país i sobreviure a base de contractes de segona, ells, que es van buscar la vida a l'obra, entre el 2000 i el 2008, es van forrar a manta. Els cabrons es compraven pisos que revenien en poc mesos per un 50% més del que els havia costat.
I els imbècils com jo RENFE amunt i RENFE avall, de la meva capital de comarca amb estació de tren a la capital de comarca on hi havia la universitat. Xoriçant els diners que em donaven els pares per dinar i poder-los gastar en un gore-tex, gasolina per fugir a l'Aragó o pillar uns tascons nous...
I ara, després de tretze anys treballant com un imbècil, en l'estrat productiu de la puta societat, després de més d'una dècada de lloguer enriquint una mica més els malparits que ja tenen més d'una puta casa, vols fer el pas. Ser propietari de quelcom que et permetrà no acabar vivint sota un pont un cop et jubilis en el cas de no poder continuar pagant un lloguer.
Ara malparits, que després d'agonitzar any sí i any també, tinc quatre duros que entren cada mes al meu compte corrent, no em puc comprar una puta casa perquè no tinc 60.000 € estalviats.
No em puc comprar una puta casa que em costaria d'hipoteca 600 €, quan de lloguer pràcticament no hi ha res per aquest preu!
Però el meu poble es queda sense habitants... buaaaaaa...!!!
"L'España vaciada", els pobles sense serveis!
Els putos bancs que després de donar hipoteques al 110% o al 120 ara ja només et donen el 80%, per què allò de la bombolla va acabar malament.
El puto govern que et fot un 10% d'impostos d'una puta casa que ja està pagada per seguir cobrant dels seus xanxullos.
Quants 3%,, vull dir 10% heu cobrat per la mateixa casa?
Però clar, si tens menys de 30 anys no et cobrem l'ITP.
Toca't els ous cabronàs, els qui ara podem pagar-nos una casa i que vam patir la crisi del 2008 no som els que en tenim 30, som els que en tenim 40... Què és aquesta merda?
Som la generació alimentada a base d'universitats públiques, que quan vam tenir els títols sota el braç vam veure com el futur que ens havien promès era mentida. Que el nostre endemà s'havia destruït per la cobdícia dels desgraciats de sempre.
Un munt d'arquitectes que van acabar al LIDL, la revolució ecologista d'ambientòlegs de merda que van acabar alimentant les llistes d'ensenyament, igual que biòlegs, químics, empresarials, enginyers... muntanyes de diners públics gastats en formació que van acabar alimentant l'atur, feines no qualificades o països de l'estranger.
Països que s'alimenten de la despesa feta en altres llocs, i que a ells els permet incorporar mà d'obra qualificada a cost zero! Tu pagues la puta carrera i jo em quedo el llicenciat imbècil!!!
...
Puto Wolfburn, jo només vull el colló d'hipoteca al 90 o al 100% per comprar una casa en un poblet amb poca contaminació i on no es parli gaire, o gens, de castellà. On són els meus drets de classe mitjana! On és el meu futur?!
El senyor Robert Malone fa temps que corre per Internet definit-se com "el pare de les vacunes ARNm", on ha adquirit un gran ressò mediàtic en convertir-se en un dels principals arguments dels antivacunes, ja que és un dels que més ha criticat la tecnologia de l'ARN missatger.
I és que potser aquest geni sap la veritat i desencantant amb les farmacèutiques ha decidit dir la veritat al món? Ha descobert quelcom que els governs ens volen amagar?
Doncs bàsicament no. El pare de les vacunes ARNm que va estar fent treballs amb aquesta tecnologia cap allà el 1980, amb dues miserables publicacions, va basar la seva feina en estudis que van començar ara fa més de 60 anys...
Sembla que el problema més gran de Malone és que al final la propietat intel·lectual de la seva feina se la van quedar altres científics, ja que ell només figurava com un autor entre molts.
Llavors el personatge desapareix fins al 2001 on reapareixerà de nou fins a la nostra estimada pandèmia de finals la dècada del 2010.
Però bé, suposo que tots aquests antivacunes seguiran bordant quan potser d'aquí a uns anys, la mateixa tecnologia que tanta bilis els produeix i els fa escopir merda a tort i dret, es puguin vacunar per no acabar tenint, o per curar, un putu càncer gràcies a les investigacions en ARNm de Katalin Karikó!
Llavors sí cabronassos, serà el vostre dia, el moment de seguir manifestant-vos i de negar-vos a punxar-vos microxips i merdes diverses! Tant de bo en un futur mantingueu la vostra coherència i continueu negant-vos a injectar el verí que afirmeu que contenen les vacunes deixant a la resta gaudir dels avenços tecnològics que han permès la ciència.
Però ves per on, no sé per què, si un dia l'ARNm permet curar el càncer, és probable que d'antivacunes n'hi hagi molt pocs, fins i tot diria que zero, igual com no hi ha negacionistes de l'anestèsia!!!
Uffff... i que en queda de lluny ara la pandèmia a portes de la 3a guerra mundial i l'hivern nuclear que vindrà després...
Sovint veiem a les pel·lícules missatges dels "jos" del futur quan viatgen al passat.
"Ep jo del 1996, vinc del 2020, inverteix en Bitcoins malparit!".
"Què fas desgraciat, està desitjant que li mengis els morros. Torna enrere cabronàs i ensaliva-li l'esòfag!".
"Demà a la nit atura't al tercer cubata i cap a casa. Per cert, tampoc cal que obris massa la boca!!!".
"Ven-te els pisos abans del 2008".
Però no, en el present on vivim ara, i tal com sembla que dedueix la física en general, no és possible viatjar al passat, per tant, tot això no deixen de ser històries per nens petits que ens ajuden a superar les desgràcies del passat, pensar que potser hi hauria una possibilitat d'arreglar-ho tot. De superar de manera satisfactòria les situacions perdudes on vam posar la pota fins al fons de tot, o de garantir-nos un futur millor.
En canvi, el que sí que es pot fer és deixar un missatge pel meu "jo" futur. Avisar-lo per no repetir els mateixos errors que amb el temps es tornen borrosos. Evitar la reincidència absurda publicant una entrada recordatòria a la teva xarxa social preferida!
Un avís per l'infeliç que d'aquí una altra volta al Sol tornarà a intentar perdre el cul, gastar-se el sou, anant de burgès sibarita buscant els aliments més exclusius per fer especial la darrera nit de l'any, quan el que realment la fa especial és arribar a despertar-se el dia 1 per seguir l'agonia quotidiana habitual.
Com el conte del vestit nou de l'emperador que era invisible als estúpids. El foie amb tòfona insípid als ignorants i agre, tot i que caducava d'aquí a una setmana. El wagyu meravellós del qual només en poden captar les propietats organolèptiques la gent de cor pur, i que per la resta és com mastegar un bloc de mantega pomada. El "cava", que ja no sé si és espumós, Corpinat, clàssic Penedès, sidra o un "zumosol" que fa massa dies que és a la nevera, més car que et pots permetre de la janotanhumil butxaca d'interí de segona que ets, i que al final "és massa fort i/o àcid" o no lliga amb els postres.
Soc, ets i seràs jo del futur, el ximple el qual es gasta una pasta gansa del mil per un sopar de merda que al final és millor que no hagués existit. Tot de productes exclusius que t'enceguen a base de webs, notícies, articles, vídeos... de tots els altres imbècils que mantenen la roda de la mentida girant com si tots ens poguéssim veure el meravellós vestit posat, per no ser l'únic estúpid reconegut del nostre entorn.
L'absurd que separa la qualitat del producte de l'exclusivitat decebedora.
Wagyu Kobe A5 BSM 10, potser la teva cara d'orgasme de merda al vídeo de YouTube quan el proves és totalment innecessària...
Dos exemples ràpids de notícies, si no recordo malament, d'aquesta setmana tot i que en podem trobar més de similars.
I llavors escoltes el poble:
- Ui, aquestes vacunes s'ha fet molt ràpidament jo no me'n fio. Esperaré uns mesos a veure què passa amb els que s'han vacunat...
- És obligatori (i legal que t'obliguin a) vacunar-se?
- Uf, jo no em vacunaré pas, passo d'aquesta merda!
- I tu, te'n fies de la vacuna? Tu te la posaries?
- A mi que em donin medicaments si agafo la covid, però que no em busquin per vacunes!
- Ves a saber quins efectes secundaris tindran... Has vist quants morts ja hi ha després de vacunar-se?
I al final veus el poble queixant-se d'unes vacunes que ens han de permetre recuperar part de la nostra normalitat pre-dos mil vint, protegir-nos de la pandèmia mundial, i alhora veus totes les rates amb un cert poder que, a la que hi ha al voltant seu una xeringa, es munten el "xanxullo" per robar-la i xutar-se-la per la vena els primers!
Tota l'elit amb un mínim de poder s'està petant tots els protocols per ser els primers immunitzats, veient el percal que ens està venint a sobre amb les noves mutacions "britàniques" i no sé quines merdes hipermegainfeccioses i més mortals encara, amb les UCIs saturades i el sistema sanitari a punt de col·lapsar, catalitzat per una incompetència política crònica que ha marcat tota la història "moderna" del putu país de merda on vivim!
I ara tampoc és que des d'aquest blog s'estigui a favor de les farmacèutiques, de les grans empreses que han preferit fer crònica la SIDA en comptes de fer recerca en vacunes, perquè desenes de milers d'euros per tractament a l'any és molt més rendible que una "vacuneta" que ja ho arregla tot.
De la merda de la talidomida, el silenci d'alguns governs que la van permetre vendre tot i saber els seus efectes sobre els fetus, de la lluita que encara mantenen les seves víctimes cada cop més escasses!
Dels experiments de la puta Bayer a l'alemanya dels anys 30 i 40.
De les clàusules secretes de la unió europea en comprar les vacunes i que hi podem trobar "perles" com aquestes:
"Una de les qüestions més polèmiques és la de la responsabilitat en cas
d’incompliments, de problemes amb l’eficàcia de les vacunes o d'efectes
secundaris. Brussel·les assegura que la responsabilitat recau en
l’empresa. Alhora, però, “per compensar els riscos potencials que prenen
les farmacèutiques a causa del poc temps per desenvolupar les vacunes,
són els estats els que indemnitzaran les empreses si hi ha problemes de
responsabilitat legal en certes condicions”.
De les ajudes públiques que han rebut aquestes empreses privades, i que ara guanyaran milions a base de fer-nos repagar les vacunes que s'ha desenvolupat amb l'ajut dels nostres diners, i que ningú en parla ni coneix els diners que s'han mogut perquè són "acords confidencials".
ES-PEC-TA-CUL-AR... però jo no em vacunaré perquè no me'n fio. No veus que vacunen primer els vells perquè si surt malament no tenen gaire a perdre?!
Em rellegeixo els geners que tenen més publicacions de la història del meu bloc (2008 i 2009 si no em falla la vista) i "flipo" bastant amb els textos que hi ha, tot i que en el fons no em sorprenen massa. I és que al final "la por" sembla que et frena una mica més cada dia a mesura que la teva vida es torna més estable. Que la cresta et baixa pel què pots perdre si això arriba un dia al teu cap, a algú que tingui ganes de tocar-te els "ous"... A qui et diu: "els dies on fem festes al col·legi cal venir a treballar totes les hores encara que les tinguis lliure!". El que et poden perjudicar quatre textos de qualitat literària dubtosa que no deixen de ser paranoies absurdes basades en la llibertat d'expressió.
- Oh no senyor jutge, jo només escric el bloc quan vaig borratxo!
- No són les meves opinions, són les veus dins el meu cervell que em diuen què cal escriure!!!
I amb aquesta mena d'autocensura que em va allunyar al seu moment d'altres xarxes socials més "automàtiques" on tot arriba a tothom ràpidament, fa pocs dies va començar a rondar pel meu cap una mena de "concurs" absurd i probablement altament ofensiu que amb el nom ja ho diu tot:
"Què és pitjor".
I la primera pregunta podria ser la següent (des del més profund respecte pel poble jueu i català, 100% lliure d'antisemitisme, racisme i catalanofòbia!):
Què és pitjor, qui és el més rata, un jueu o un català?
I llavors començaria l'argumentació...
Jo personalment crec que el més rata és el català. Crec que no hi ha cap altre ésser al món capaç de pagar un casament a mitges amb el seu consogre, finalment pagar la festa amb la pasta robada d'un organisme públic (o entitat) i a sobre d'estalviar-se la pasta, pillar la del consogre per enriquir-se una mica més!
Espectacular...
Algun argument en contra?
Però com deia abans... senyor jutge (o ofesos d'Internet) qui va escriure tot això era el bourbon! Em van hackejar el blogspot!!!
Sovint sento la buidor, una buidor absurda i estúpida que ni l'últim CD d'Arpaviejas, ni el bourbon o la malta poden omplir... colors i ubicacions que s'amunteguen en els meus records. Oportunitats perdudes o en les que no es va saber estar a l'altura. Situacions marcades amb foc al cervell, al cor si sabés on ubicar-lo, que et recorren amb un calfred l'organisme quan hi penses. Que t'activen la sang cap al cos cavernós!
L'Escala, els Aiguamolls, Vic, Portbou, Girona, Barcelona, Deltebre, Sant Cugat, Perpinyà,... es podria fer un Google Maps amb la meva estupidesa. Amb la supèrbia que et fa pensar que sempre te'n sortiràs amb la teva. Amb els trossets "DEL MERDA" que ets.
"En la flor de la vida
y lleno de juventud
y estoy cansado como un viejo...
Sudando frente al espejo
me miraba a los ojos
y solo he visto en ello mirada de loco.
Hoy he vuelto a beber
Hoy he vuelto a beber
Hoy he vuelto a beber, otra vez"
I al final la resposta a l'exposició dels fets ha estat més tèbia del que creia per la magnitud de la paranoia... Un exemple de manual del "que sigui simpàtica amb tu no significa que li agradis". La decadència postpujada a Sant Pere de Rodes. La pregunta oblidada transformada en retòrica a l'infinit digital. La resposta a la resposta a l'estil de Schrödinger: feta i no feta al mateix temps.
I al final el meu ego infinit encara m'empeny a pensar que potser el motiu de tot plegat, de la indiferència, ha estat el distanciament social autoimposat que ha fet el seu efecte... Com un escalf de segona que evita enfonsar-me més en el fang, tot i que en el fons del meu ésser només puc pensar en com hauria estat la baixa laboral per contagi.
Abstinència, desintoxicació, el yonkisme de la primera dosis que va caure cap allà el 2001 encara dura i mai me'n podré desenganxar, la politoxicomania que es va anar acumulant a partir de llavors ja és més fàcil de suportar, tot i que aquesta darrera dosi encara la caldrà pair un temps.
Ressaca alleugerida per la manca de xarxes socials.
"Papá, estoy, enganchado a la heroína
papá, estoy, chutándome todos los días
papá, estoy, enganchado a la heroína
papá, estoy, robándole al abuelo parches de morfina"
I en el fons el dubte, la por, és davant del "i si tot rebentés", sabria estar a l'altura de la situació? Començar de zero seria possible o només hi hauria solitud a l'horitzó? Veient l'última dècada de fets tot fa pensar que seria força complicat el fet de tirar endavant, la inèrcia, la resiliència de tot plegat que m'ha permès avançar fins on sóc ara potser ja ha arribat a la seva fi, i llavors què? De nou el buit, l'ansietat, el voler i no poder, l'intent fallit que em torna a la Terra, el qui, el què, l'on. El retorn a la realitat de l'escòria asocial que no podrà remuntar després de la caiguda. Sortir de la petitesa en què s'ha convertit el meu món. L'empatia, la comprensió del tot plegat amic meu...
L'addició et consumeix. Les alertes, les alarmes, les notificacions, els avisos, les icones, els colorins a la pantalla,...
Passes hores i hores pendent de la puta pantalla del mòbil, mirant les quatre mateixes webs de merda cada 15 minuts per veure si han actualitzat algun dels seus continguts. La nova entrada!
Actualitzant l'Instagram, el Twitter, el Facebook,... per veure el darrer post, ser el primer a comentar, en fer like, a enviar una emoticona de merda. La notícia de l'últim minut per ser el més cultureta del barri!
I llavors un dia apagues el mòbil, marxes "lluny" de la civilització, et perds per les muntanyes i estàs com 48 hores sense cobertura més enllà, si tens sort, de la ratlla aquella de "trucada d'emergència".
Moments de paranoia... I si el món se n'ha anat a la merda? Si tot ha col·lapsat?
No tinc cobertura i potser m'estan trucant!
Serà el del banc oferint-me la hipoteca al 150% per sortir del cau infecte on estic de lloguer i comprar aquella merda de casa que cal restaurar per 160.000€, que tot i ser una "basura", és prou barata i en un barri poc conflictiu?
Serà el del SOC per l'oferta de feina de l'altre dia?
L'escola del nen avisant-me que s'ha fet mal? Tindrà el coronavirus? L'haurà llepat un company que SÍ té coronavirus i els seus putus pares l'han portat a l'escola tot i estar tossint tot el cap de setmana i amb febre?
Serà la meva parella trucant per explicar-me que ha eutanasiat el gat, ja que feia una estona que miolava d'una manera "estranya"?
Algun parent l'ha liat i cal anar a acomiadar-me?
Per fi es fa aquell sopar amb la colla i ara el faran sense mi? (i a sobre pensaran, encara més, que sóc un capullo).
L'empresa que m'acomiada i dilluns quedaré com un imbècil quan hi vagi a treballar?
La cita del Tinder que avui està disponible després de setmanes suplicant per una mica de caliu humà?
... (insereix paranoia a gust personal del lector)...
I llavors surts de la puta muntanya, de l'agonia, de la supervivència més bàsica on tot es basa a trobar aigua, sobreviure amb el què portes a l'esquena i no quedar-te sense aliment ni gas, a no morir de fred i trobar un lloc on dormir que no sigui gaire inundable, preocupar-te per no acabar triturat per una pedra o per l'energia potencial que has anat acumulant, les insolacions, les plantes tòxiques... decisions simples i bàsiques que deixen tota la resta en un segon pla. On tot es basa a avançar ignorant el mòbil mentre no necessitis aquella ratlleta intermitent de la "trucada d'emergència".
I finalment, al cotxe, havent purgat tots els teus fantasmes, desintoxicat, intentant donar la raó a les teves paranoies, engegues el mòbil i en el primer raig de cobertura veus que el món ha continuat girant i ningú s'ha preocupat gaire de tu, aprenent una de les poques lliçons realment útils del teu present: Apaga el colló de mòbil i deixa de malgastar el teu temps!!!
Pd.- Potser aquí ja em repeteixo més que l'all, però saps que pots posar el mòbil en blanc i negre (escala de grisos) i llavors ja no li faràs tant de cas? Abans calia fer no sé quina paranoia de procés, ara l'opció ja et surt al menú on tens la wifi, el GPS i similars... en el meu cas és a "mode hora de dormir".
Mou pasta, implica gastar-la o que algú en guanyi?
Implica que els pares/mares no han de tenir els nens/es a casa? (no sigui que calgui que els eduquin ells mateixos i tal...)
Doncs es pot fer sense màxim de persones i a "fondu"! Tot permès sempre que "es respectin les normes de no sé què".
Implica limitar la teva vida privada i tocar-te els collons en els moments on no treballes i pots gaudir dels instants "d'oci gratuït" de la teva miserable existència?
Doncs no pots! Et fots i si vols veure els teus amics o familiars ho fas en grups de 6. Total tampoc deus caure bé a tanta gent com per necessitar grups més grans!!!
Tothom diu el que s'espera que digui. El que cal que s'expliqui i amb les paraules que són necessàries i imprescindibles.
Al mateix temps, tothom escolta el que vol escoltar. El que cal escoltar. Allò que permet que tot continuï girant de forma inalterable. Que permet mantenir el sistema en l'autoengany i la mentida institucional.
Tothom a menjar-se la polla fins al clímax de l'absurditat! La masturbació sectària que et permet justificar el despotisme, la teva estupidesa, i que et permet autoconvèncer de que fas la teva feina bé! La fi que justifica els mètodes.
El "més que un club" adaptat a la nostra realitat. Al som una família. El som "especials". No hi ha un lloc millor a la Terra on anar a caure mort! A seguir cobrant i vivint del paperet que t'has muntat, del "xanxullo" i les ajudes. Però així i tot, som tan bons, que a la que algú pot en fuig com una rata!!! Salta del vaixell en flames a la que pot robar un salvavides deixant la resta tocant l'última cançó de la nit.
Fins i tot la part irònica de tot plegat és que des del nucli de poder de tot plegat s'incentiva la gent a fer el "concurs", a treure's les oposicions parlant clar, i quan algú les aconsegueix el primer que fa és marxar! Ser lliure per fugir. Allunyar-se de tota aquesta merda a la recerca de la normalitat i la dignitat!!! Som millors que els altres... ens repeteixen.
- Vas plorar?
Potser la quantitat (o no) de llàgrimes regalimant per les meves galtes afecta la teva felicitat. Marca el nivell de la teva autoestima?
- Ens estimes?
... Jo només estimo el bourbon.
I en el joc cíclic, infinit, endogàmic, tots els tòpics es repeteixen.
Oh fulanito que "guay" que ets. Manganito ets el millor i el més simpàtic. L'altre sempre em suspenia però ho feia de bon rotllo. Tu ets un merda i passo de tu!
La primera bona nota de l'altre va ser súper emocionant. Orgàsmica! Encara em toco pensant en el 8'5 marcat amb tinta de pilot vermella.
- Però avui ja hem acabat i no farem res, oi? Jo no vull mirar una peli! Ja hem acabat!!! Encara no m'has contestat a la pregunta. Vas plorar o no?
No, no vaig plorar, en aquell moment només volia un parell de putes dosis d'insulina!
I per aquests moments on el punk es queda curt: Metal en totes les seves dimensions, Nu, Doom, Industrial, Trash...!
El meu amor el descobriràs quan la puta realitat et faci explotar una crisi econòmica a la cara tot just acabis la carrera, quan t'hagis d'exiliar a un altre estat, quan et fotin una puntada de peu del què era fins aquell moment casa teva, quan l'ansietat et consumeixi en la rutina sedentària i decadent... quan treballis 12 hores en una feina de merda en una empresa on ets l'últim gos de l'estatus social.
Llavors pregunta al món si t'estima i si ha plorat amb el teu text!!!
Miro el cel... un cel absurd, opac. On són les putes constel·lacions que vèiem a Mas Gircós? Ja sé que a l'estiu no veurem Orió, però i la resta? On és la imatge que el meu cervell recorda des de "l'era"?
I les quatre llums que es veuen des del meu poble on sou? Encara existiu? Vau desaparèixer fa milions d'anys? Estic observant un cel irreal que ja no existeix???
I és que aquesta bola espessa, etílica, absurda, plena de faltes d'ortografia ja no em deixa pensar amb claredat. El flux ha desaparegut en una mena de densitat absurda, de velocitat de merda al teclejar per l'estupidesa de crear quelcom en l'alcoholització. La literatura putrefacte i decadent de la revetlla. Del cava i el vi empordanès.
I on sereu ara les estrelles que puc veure des del meu balcó infecte? Ja no existiu i els fotons enviats fa milions d'anys tot just ara ens arriben en un miratge absurd i mentider?
Aquesta bola fastigosa de terra i atmosfera que ens manté presoners, atrapats per la gravetat, què significa per tot plegat? LA meva claustrofòbia s'ha d'activar davant la situació absurda de ser un presoner dins la decadència planetària?
El confinament ens ha fet despertar les nostres fòbies? No puc sortir de casa, del terme municipal, de la província, de la regió sanitària,...!!! I en el fons què importa això si tampoc pots sortir de l'estat, del continent, del puto planeta. Ets un esclau que no pot escapar de res! La teva presó és, i no importa la seva mida, ja sigui una cel·la de 8 metres quadrats, de cinquanta, de sis mil...
El gust del bourbon em torna al passat. A les discoteques i als cubates de "principis" del 2000. Primer el "Jack" i després el "Jim", ja que sempre era una mica més barat i "igual d'efectiu". "Sense gel si us plau que avui tinc mal de coll..." I al final la distorsió volumètrica sempre feia que el resultat final fos una mica força més enriquit en destil·lat que amb la mesura habitual on s'incloïa el gel en l'alçada de combinat!
Feia com vuit anys que no et treia a passejar, i del retrobament al final només en va sortir fracàs. Un fracàs absolut i fastigós com en els pitjors dels meus temps! I si és que en el meu passat la forma física era capaç d'animalades inimaginables, en aquest present decadent i fastigós, tot encara va ser més agònic i infecte!
Agonia putrefacte durant 16 miserables quilòmetres i 1000 m de desnivell absurds. Tornem als orígens, a les excuses, a les paranoies mentals que et fan recular. Al llaç rosa que ho maquilla tot quan és el teu putu cervell que ho engega tot a rodar!!!
Putu cervell de merda! Puta ansietat dels collons!!! Putes excuses infectes que justifiquen la teva mediocritat...
- Uh.... sembla que es gira mal temps.
- Uhhhh... el camí no estava en gaire bon estat i una pala de neu casi em fa girar enrere com va passar al Posets quan volíem fer la "Jean Arlaud" no sé quin putu any!
- Ohhhhhh... aquest putu clima tropical-canviclimàtic em fa suar com un fill de puta. Només he caminat 4 km i ja m'he begut un litre i mig d'aigua. El putu buff em regalima per la cara!
- Uauh... fa estona que no tinc cobertura al mòbil, i si em moro aquí de cop i volta, vés a saber quan trobaran el meu colló de cadàver!
- Només necessito aigua per sobreviure dos dies i estic envoltat de rius però... i si plou molt i al final això es transforma en una mena de "Biescas" postconfinament¿?
- I si puja un putu mosso (o forestal) i em veu acampant al mig d'aquest prat ple de pintades de "no acampar"?
I al final sembla que marxes d'allà justificant-ho tot però només ho fas per covardia, per les teves paranoies més absurdes, per una mena de por infecte a morir sol en l'oblit del no-res... I llavors, quan tornes a casa, només recordes que en vas fugir per què ja estaves mort per dins en la rutina apàtica i miserable del teu dia a dia!
I de nou et tornes a fer fàstic! Odies el teu putu cervell. La teva debilitat. L'estupidesa de la irracionalitat que ho arrossega tot com un tsunami. La dependència tecnològica.
Diuen que diuen que no sé quin percentatge d'humans no se separen mai una distància més gran d'1m del seu mòbil, però tu ets un ésser especial capaç d'ignorar-lo unes hores. De deixar-lo a casa mentre voltes per evitar que et geolocalitzin, d'apagar-lo durant estones per sentir-te lliure. Menys addicte. Però allà, envoltat de verd i marmotes l'addicció es fa intensa. Et mina la moral. Les hores de solitud no s'alimenten de llibres. Estar amb tu mateix et consumeix per dins. Ho engega tot a rodar!
Ets un merda que va de punki, d'alternatiu, d'antisocial... i quan el Sol es pon i estàs massa allunyat del teu llit, de la Wi-Fi, la cobertura, el teu cotxe, la presència humana,... tot es transforma en angoixa. En una angoixa absurda, irreal, mentidera i limitadora!
I en el fons què seria el pitjor, palmar-la? Sovint en el meu dia a dia la sensació ja hi és... On és el problema? Fent alguna canal de jove ja vam estar a punt de passar a l'altre barri i, més que tenir por, la sensació era de tranquil·litat, de saber que tota la merda que estàvem patint aviat s'acabaria i deixaríem d'agonitzar. El fred, el cansament, la lluita contra una cosa més gran que tu, aviat deixaria de ser i tot seria pau. Un somni etern indolor. Per què el problema apareix en la solitud de l'acte? En la paranoia de l'avorriment.
Aquest és el primer dimecres de la meva puta vida laboral postuniversitària on no em cal anar a treballar! I en l'opulència dels dimecres que semblen diumenges, el cafè de postres navegant per Internet, trobes de nou un article sobre com canviarà el món!!!
Què dèiem?
Filòsofs, economistes, doctors (metges), escriptors, intel·lectuals,
professors d'universitat de no sé què, ambientòlegs i pollosos diversos... i ara psicòlegs!
Tothom a dir la seva!!!
«Tras el coronavirus habrá menos sexo esporádico y más vínculo emocional»
No sé en quin univers la gent ha tingut "més disponibilitat de temps", però ja et dic jo que si ets un collons de professor de secundària "la major disponibilitat de temps" són els pares!
Però bé, tornem a la crítica gratuïta cap a l'article en qüestió, des del vessant més ignorant de la psicologia i sexologia (més enllà d'un nivell "d'usuari" esporàdic/habitual podríem dir), que és des del punt de vista on es fan millor les crítiques...
Si tornem enrere podem veure com els nostres hàbits reproductius vénen d'abans de ser "humans", primats i fins i tot mamífers. L'instint de reproducció i supervivència és anterior a qualsevol vertebrat, i estem programats per deixar el nostre ADN en forma de descendència per perdurar en el futur, parlar de com la situació "crítica" del virus és un inhibidor com a concepte general no ho veig del tot clar. Al contrari, la crisi crec que en molts casos ha servit de catalitzador per mantenir l'espècie davant la possible davallada poblacional.
L'altre punt que em sona a fantasmada és tot això de què tot canviarà, ja que ara (aquests dies) es fa molt de cibersexe i autoestimulació per la situació d'aïllament. En part estic totalment d'acord en la segona premissa, tot i que en la vida del casat dubto que hagin canviat molt els rituals onanístics habituals, però dubto que això perduri en la societat. Que sigui real el canvi d'hàbit. Qualsevol individu en la seva plenitud sexual, un cop pugui sortir de casa i trobar tot de femelles i mascles sexualment desitjables dubto que sigui feliç estimulant-se ell mateix a través d'una pantalla... Si fer-s'ho amb un mateix fos suficient per ser feliç, faria molt que ens hauríem extingit com a espècie! Que els divorcis haurien augmentat de forma exponencial!!!
Com a punt positiu cal dir que l'únic lector "regular" del blog és del "ram" i suposo que podrà debatre (o donar la raó) a l'article (o a l'entrada) amb arguments sòlids de titulat universitari mentre es fa unes papiroflèxies del mil amb el penis.
I per parlar de por al contagi com a motiu pel qual la gent no estarà tant en contacte, que es fixin amb els fills de puta que fan cua al Pertús el primer dia de desconfinament, un al costat de l'altre, per comprar tabac i alcohol! L'estupidesa humana està per sobre de la por o la racionalitat... i ja no parlem d'unes bones ganes de sucar el melindro (o que et freguin la paret interna de la vagina)!!!
Cada dia llegeixo articles d'autors diferents als diaris de com canviarà el món després del virus i tot això. Filòsofs, economistes, doctors (metges), escriptors, intel·lectuals, professors d'universitat de no sé què, ambientòlegs i pollosos diversos amb els seus grans titulars: "L'abans i el després de la humanitat!". "Les lliçons apreses durant la pandèmia". "La humilitat del confinament". "El ressorgir de la quarantena". "La recuperació del planeta davant el seu crit agònic!". "Res mai més serà com abans!!!".
I al final, d'aquest món tan canviat, renovat, transformat, només veig que quan els hospitals es dessaturen una mica, quan comencen a haver-hi de nou llits lliures a les UCI i la palma menys (MENYS!) gent de la que ho feia fa uns dies, la primera llibertat que recuperem és l'obligació d'anar a treballar per tornar a engegar la roda.
Total, si tornen a pujar els morts ja tirarem enrere!
La puta primavera aquest any no ha existit. I no cal que ara vinguin els putus hippies, els putus "V"iòlegs, meteoròlegs, astrofísics i merdes diverses dient que la primavera comença el 6 de desembre i que s'acaba el 35 de juny! En aquest blog ara mateix ens (em) sua la polla la data astronòmica que marca els canvis d'estacions, els equinoccis o solsticis corresponents. Aquí i ara ens basem en "ara fa fred" i "ara fa calor", la resta ens rellisca bastant per no dir absolutament!
D'estar amb l'estufa al 6000% agonitzant dins de "casa" a 15ºC, vam passar al confinament, i fins no fa gaire, hem pogut sortir de casa a passejar a partir de les 6-10-12h (segons correspongui) i ens hem trobat a 46ºC a l'ombra!
I jo et pregunto ara:
- "On tens la teva primavera fill de puta???"
Jo no l'he vista, potser tu sí? I siguem raonables, ara no cal que em vinguis a plorar amb que tu ets d'un servei bàsic i has anat a treballar durant les vuit setmanes de confinament! Veritablement, ara mateix, no ens (m') importa especialment la mena de despreocupació absoluta que té l'estat, o el teu estimat cap/empresari, cap a la teva existència, i que t'ha fet continuar dins l'engranatge productiu tots aquests dies, mentre has pogut gaudir per la finestra de l'habitacle on treballes (o del teu cotxe) com el Sol cada dia es ponia 15 segons més tard fins a l'hora que es fa de nit actualment...
I ja no sé si és una mena de "síndrome d'Estocolm" absurd que ha emergit després de tants dies confinat, però els camins que fa com 24 anys que recorro de manera esporàdica pel meu municipi, ara em semblen diferents. La llum, els colors, l'asalvatgement d'una natura descontrolada, intrepitjada durant setmanes, la verdor impulsada per unes llevantades d'abril insospitades! Aquesta mena de desconnexió entre el temps real i el de la ment, que ha comportat la cinquantena de dies tancat entre quatre parets d'un pis de pocs pams quadrats, i que ara fa que el que "em penso que és" no encaixi amb el "que és" real!
I ara què cabrons? On és la meva puta salut mental? Com encaixo la realitat dins la imatge que s'ha creat a la meva ment en quarantena???
Em feu anar a treballar a "mitja" pandèmia, em (ens) traieu els dies de vacances a canvi de "baixes" i percentatges de sou, d'ERTOS, d'hores extra, de... i a sobre no tindrem vacances? On són les meves putes vacances d'estiu a Benidorm malparits!!! La meva ruta en cotxe, en bicicleta, a peu, en caiac...
Des del dia 2 que no podia aixecar-me del llit. Aprofitant el desconfinament vaig sortir a fer esport a les 9h, i 500 metres després de començar a córrer alguna cosa dels meus genolls va petar. Avui m'he pogut arrossegar fins a l'ordinador per seguir amb el meu diari del confinament.
Crec que la gent del meu poble no acaba d'entendre (o no vol saber) que som més de 5000 habitants al municipi. També tenen dificultat per contar fins a dos però això ja és un altre tema...
Cada record, vivència, imatge, situació, moment, aventura, història, instant,... cada cop que és rebuscat i reviscut per la nostra ment és modificat. Manipulat. Recordat de manera diferent i emmagatzemat amb alguna variant. Alterat. Distorsionat per l'autoconvenciment, l'autoengany, la distorsió voluntària o no del passat, la lliure interpretació del nostre cervell o l'acció d'agents externs com ara l'entorn, les versions donades per les nostres amistats, familiars, coneguts, actors del moment,... fins que al final d'aquell fet tangible, veraç, ja no en queda res!
Vaig fer aquella truita de patates a l'Argentina? Vam pujar aquell cim? Ens vam enrotllar a les muralles de Girona? Era a Paris que anàvem a comprar vodka al "paki" del costat de l'hotel?
Què queda del meu passat, del meu jo actual, si no puc recordar les coses? Si les que recordo ja no són certes i tot és una mena de somni absurd? Un matrix de segona on en comptes de despertar d'un somni manipulat, a mesura que avances per la realitat tot es torna un somni difús...
Quan recordo algun dels meus viatges, davant el dubte, sempre sé que tinc les llibretes que porto a sobre, per fer el balanç del dia, al calaix de l'armari. Quan rebusco entre la merda del meu bloc puc recordar els moments de picat a l'ordinador i el catalitzador del text força ràpidament, els detalls de les nits i els dies passats, per tant són fets que haurien de ser relativament reals un cop passat el filtre de la meva subjectivitat. Una mena de "memento" de baix pressupost a la catalana.
Però què queda de la resta? Veritablement va existir aquell anell de la sala del cel? Aquell V.I.P. que va estar molts anys a la meva cartera i que, el dia que va tocar cercar-lo a la caixa metàl·lica dels records, ja no hi era? Hi havia sigut mai?
Els dos que "éreu" amb mi aquella nit encara el teniu per demostrar que tot no va ser una technoparanoia alcohòlica? Vosaltres encara el guardeu o ens vam influenciar tant els uns als altres que ho vam acabar imaginant tot?
Aquell concert dels Not Available a Pedret?
Tu dius que el control dels mossos va ser a barraques i jo al "festa conèixer" de la UdG... en què quedem?
Mirar enrere espanta, em crea pànic, i no pel fet de veure que el meu camí cap a la fi eterna és inevitable, sinó perquè quan penso en les meves vivències ja no sé ni si són reals. Ja no sé si el passat que he tingut, i que he guardat com un dels tresors més preuats amb tots els moments i experiències, són certs o un simple engany. Una mentida producte de la distorsió. Un vulgar somni que per casualitat recordes un cop despertes!
La meva vida ha estat real?
Ara mateix aquells puntals que fixàveu els records en el temps ja no existiu en el meu present, per tant tots els dubtes es converteixen en preguntes retòriques que només alguna foto aleatòria que reapareix d'alguna caixa abandonada, calaix, àlbum analògic, web perduda que encara apareix als navegadors, pot respondre o semireafirmar.
Les provisions acumulades durant el saqueig del 13 de març han anat morint a poc a poc. Fa una setmana i mitja que em vaig acabar l'últim fuet, els Doritos i les Volls-Damm del rebost. Des de llavors només m'alimento de Ratafia.
Quina mandra que em fa sortir de casa per anar a comprar...
Al partir
-
Estábamos de pie, quietos, sin mediar palabra. Ante nosotros se imponían
las cuatro columnas de Bellaterra. Un lugar que siempre que podía evitaba.
Evita...
Brioix!
-
L'altre dia vam fer massa de brioix per practicar el tema coques de Sant
Joan (i de passada estrenar el ChickenAid), i amb la que va sobrar n'hem
fet coses...
Homes i dones del cap dret.
-
Mola…
Mola que ahir fóssim dos milions. ( O un i mig, o 600.000, o cinc o sis).
Molen totes les raons racionals i òbvies que ens van moure ahir… fins a
...
Mendozinos y Mendozinas!!!!!!!
-
Ja som a Medoza, vam arribar ahir sobre la 1h després de fer com 1400km de
carretera des de Madryn. El cotxe ha passat la "revisió" de la Hertz i ens
han t...
