L'hora de fer la motxilla i marxar, de nou es torna a materialitzar: ara és el moment d'Islàndia. Quinze dies per davant i un munt de coses per veure, fotografiar i quilòmetres per recórrer, mentre penso que aquesta entrada no tindria que ser aquí fins tenir la foto d'una aurora boreal, feta per mi, que representa una tercera part dels motius que tinc per viatjar allà.

Demà, divendres, a aquestes hores segurament després d'un bon sopar, tocarà descobrir la festa de Reykjavik. L'ambient d'un divendres "demà-som-dissabte-anem-a-rebentar" per després desaparèixer dins d'una illa amb casi 3 habitants per kilòmetre quadrat, geysers, volcans, cascades i glaceres.

I tu... ¿ja tens el banyador a punt?

Tot i el plugim que ha anat caiguent aquesta tarda, al final penjat de nou a la paret de les escaules d'una anella rovellada i un espit, per fi he posat la reunió i la última xapa del que segurament demà serà la meva primera via d'escalada equipada per a mi mateix.

Puges dalt la paret de roca, segueixes el marge fins a la ja anomenada anella que et serveix de punt de referència per rapelar i llavors comença el festival. De l'anella una baga d'onze mil·límetres que va a un espit "no-tant-robellat" del costat. Triangules i mosquetó de seguretat semiautomàtic al mig. D'allà surt la corda bloquejada amb un vuit cap al "tope" que tens en cas de caure: el terra. De reforç un camalot del 0.75 posat a una escletxa d'un lateral per si tot salta.

Reverso, shunt, el martell penjat, el trepant assegurat al talabard dins la motxilla, els parabolts i les xapes al porta material, la broca i la clau del disset, casc, ulleres de protecció,... t'ho mires tot dos o tres cops fins que t'hi tires de cap i comences un ràpel que pocs metres més avall et porta a la primera parada. Una marca feta amb permanent i mig forat que vas fer l'últim cop en un intent de posar un parablot amb un Milwaukee V28PD. Aprofites i protegeixes els punts on la corda frega amb la roca amb un tros de mangera per evitar "l'ensurt" de que es talli amb tant de moviment.

La cosa és ràpida: un forat es fa en menys d'un minut... sembla un ganivet calent tallant per gravetat un bloc de mantega. Un cop fet el forat deixes penjar la màquina trepanadora de "cinc-cents-i-pico-d'euros" de la teva cintura i a cops de martell introdueixes els nou centímetres de ferro d'un parabolt per expandir-lo després roscant-lo. Demà toca penjar-s'hi.

De moment sembla que ja té nom i grau, potser un 6a,... tot i que de segon les coses semblen sempre diferents. De nom "primera vegada", i la gràcia és que no estem parlant d'un re-equipament, tot i que ja s'ha escalat, no té ni una sola peça de metall des del seu primer metre fins que s'uneix a una via d'artifo del seu costat cap al final.

Pel que fa el nom és simple... la sensació d'estar penjat d'una corda a prous metres del terra com "per-fer-te-bastant-de-mal", amb quatre quilos i mig de trepant a les mans, una broca calenta "que-molt-bé-no-deu-anar-a-una-corda", i tot de material que et pot caure en qualsevol moment és bastant similar a la del primer cop que algú se't obre de cames i no tens massa clar com encarar el tema, mentre no et pots treure del cap que trenta segons potser no han donat per massa a la teva parella. En el cas de l'escalada la inquietud no és tant el temps, sinó la energia mínima i el màxim desordre al que tendeix l'univers,... i que en aquest cas afecta al teu cos i el material que portes amb tu.

Si al primer home que va destil·lar whisky se l'hi hauria de fer un monument, al que va fer el primer cafè irlandès... no sé, hauria de sortir a tots els llibres de història. ¡Joder... són de puta mare!

Dons res, hi ha diverses coses al món que em rebenten i una d'elles són les coses que no van, que no funcionen com haurien i que a sobre et costen pasta. Hi ha qui diu que el que és barat surt doblement car, però tot i això, no saber que compres encara ho complica més.

Fa temps, davant d'un projecte d'equipar vies d'escalada, vaig adquirir un trepant (taladro) per poder foradar la roca i posar-hi els ancoratges corresponents. Primer vaig comprar un Bosch guarro de gamma verda, que tot i foradar un pedrot qualsevol de peu de carretera la cosa no donava per massa més. Després guiat per dependents de ferreteria, el bosch va ser substituït per un Milvaukee V28PD bastant més potent que tampoc va donar massa bons resultats tot i clavar un parabolt del 10 a un pedrot proper a casa.

Dos intents més tard, un a peu de terra i l'altre penjat vint metres del punt "amb-energia-potencial-zero" i gastar una bateria sencera, el màxim penetrat en el calcari de les escaules era d'uns 70mm, uns 3/4 de parabolt "justet-per-calcari".

Llavors decebut per llençar un munt d'euros per la pica i feta un quart de reunió del que serà la meva primera via equipada ("Primera vegada", 6a, 18m aprox., a les escaules), voltant de nou per l'ebay, m'he deixat d'osties i he fet les coses ben fetes.

Si algú vol equipar quelcom la cosa és simple: Els trepants no serveixen, es necessita un martell pneumàtic a bateria i de quatre-cents euros no baixen els més guarros, pujant fins a set-cents o mil i pico si van amb gasolina.

En el meu cas l'escollit és el Milwaukee V28HX (el de la foto). A preu de botiga surt per 600 o 700€, però aprofitant les bateries i carregador de l'anterior trepant Milwaukee (són intercanviables) te'l pots treure per la menys de la meitat.

Aquest pepino té una força d'impacte de 3,2J, bateries de 3A, dóna uns 4.700 impactes per minut i va amb un voltatge de 28V. Així dons, a primera vista fets quatre càlculs podríem dir que és un dels més potents que hi ha ara al mercat.

Ara els problemes són dos: mirar si hi ha alguna forma de recuperar tota la pasta invertida per un absurd com és la escalada esportiva i decidir si posar noms o no a les vies ja equipades de les escaules, que ara no en tenen, que sembla ser que ningú sap qui ha obert i que ens disposem a deixar en condicions.

Els dies passen mentre veus que la teva vida fa temps que només és un bucle estúpid que es repeteix cada cert temps. Mes a mes et toca treballar dia a dia en la mateixa merda. En una cosa que et va desquiciant mica a mica fins que, al veure la llum del final del túnel cada cop més aprop teu, simplement intentes aguantar per acabar el contracte i cobrar la liquidació.

Llavors entres de nou al següent bucle, el de tornar a buscar una nova feina o el d'esperar a reincorporar-te a l'antiga empresa. El circ comença de nou. Quatre anys de carrera i al final ni a les ofertes per mosso de magatzem que t'inscrius et truquen. Aturat, podrint-te dins la teva habitació, el dies es clonen un darrera l'altre amb poques variacions. Potser la única cosa que canvia és l'horari. De llevar-te a les vuit o a les nou del matí com havies fet els últims mesos treballant, cada cop la cosa s'allarga a mesura que també es distancia l'hora en que te'n vas a dormir. Hi ha un moment que et lleves simplement per anar a dinar, fer una migdiada i gastar les següents hores amb sèries i programes de la televisió.

Et veus desbordat per un món en el que et sents sol, atrapat per lleis i normes en les que no creus, per diners que no tens i uns cànons que simplement et fan sentir com una merda. Joder a tots ens molaria un cotxe de la muerte, el casalot del mil, tot de ties que te cagues de vint anyets, amb tangues minúsculs, ben humides, amb pel únicament al cap i amigues liberals amb drogues per parar un tren.

Llavors et despertes i veus que tot això ho pots tenir. Seus davant el sofà i poses la tele. Sèries, pel·lícules,... tot allò que volies ho tens, ho vius a través d'un actor que et fa sentir tot allò que desitges a mesura que les hores s'allarguen temporada a temporada, mentre que el son es desplaça per la matinada i de nou et tornes a sentir com un animal nocturn acabant els dies a les quatre per començar-los de nou a les dotze de l'endemà.

Et tenen atrapant encara donant menys sentit al poc contacte que mantenies amb la realitat. "Hola són en Nico Belick, passo droga, mato penya, follo a pinyón i cada quinze minuts tinc un cotxe nou,... ¿Què passa?". Fins que hi ha un moment en què dubtes de què has viscut i que no. Què ha sigut real i què ho sembla i prou pel simple fet de pensar-hi una i altre vegada.
Sense cap prova física arriba un punt en que el límit de la realitat desapareix i l'únic filtre que et queda és el de la racionalitat... "¿És possible que hagi passat, puc haver-ho fet?".

Hi ha un moment en que els dies ja no t'aporten res, el que està passant és idèntic a l'anterior i serà idèntic al que vindrà demà. Hi ha un moment en que sents que ja no vius. Que has mort si no fos per quatre projectes estúpids que tens entre mans i que seran un parèntesis entre bucle i bucle.

Tanco els ulls i veig el "petate" vermell ple, sol, tancat amb el candau al menjador de casa esperant a ser enviat per correu de nou a un país desconegut, inhòspit.

Penso en tot el que hi he posat, la tenda, menjar, quatre merdes,... vint quilos que per menys de cent euros haurien d'esperar-nos el cinc de setembre a Reykjavik i que ens haurien de permetre disminuir substancialment el cost del viatge. La veritat és que no he estat mai a cap supermercat islandès, però si tot el que em comprat, un cop allà, supera el cost d'aquí més el de correus podríem dir que ha sigut una bona idea el tema... suposo que sempre espanta el fet que diguin que Islàndia és el país més car del món (sinó el segon o tercer després de Japó).

De nou tanco els ulls i només veig gel. Coca-cola... cubates de wisky arreu. Glaçons quadrats surant dins un mar marronós mentre els piolets es van clavant, un sobre l'altre a mesura que guanyo alçada i m'allunyo de d'alcohol que tant trobo a faltar en aquests moments.

La glacera de Vatnajökull i els túnels que hi han fet rius d'aigua termal a la zona del Kverkfjöll. Aurores boreals, bistecs de Puffins (frarets), guèisers, volcans,... la cosa és simple, càmera, ganivet i forquilla, banyador i tovallola,... però el gel és diferent. Piolets, grampons, botes. Els tècnics o els normals? Cargols de gel i corda. La cosa es complica i el pes puja a mesura que augmenta la salivera.

Amb el límit de pes de l'avió potser amb els semiautomàtics, un parell de piolos i les botes cutres ja farien el fet per alguna sortida pel gel i alguna cosa simple més vertical. Rotllo boulder. El mínim per calmar aquest "mono" que em devora per dins al viatjar a la "terra del gel".

Posseït de nou per l'alcohol d'un got de wisky veig un tant més clar l'esborrany que tenia guardat al bloc i, un cop rebaixats uns graus de "punkysme", per fi pot veure la llum.

Fa temps que vaig dir que no volia saber res de les olimpíades, dels xinos cabrons, del coi llepa culs "el-Tibet-és-igual-que-Guantanamo-i-Euskal-Herria", però al final he caigut en pro de l'esport i, afeccionat a TV1 i TV2, he anat seguint amb plaer diversos partits de basket, hockey, curses d'atletisme, natació,... i tot d'esports absurds com tirar pilotes de ferro i discs tant-lluny-com-puguis, per uns personatges anomenats "atletes" que segurament quedarien enrere davant d'un yonki amb un sol pulmó esprintant al robar-els-hi la cartera.

Gent que entrenant durant anys arriba a ser la elit mundial lluitant colze contra colze per ser el més ràpid, el més fort, el millor equip,... del planeta.

Una colla de personatges que cobren, es guanyen la vida, drogant-se per mantenir-se dalt de tot a base de transfusions de sang arrebossar de glòbuls vermells, d'hormones de cavall, entrecots en vena,... tot per no perdre, prenent-nos per gilipolles a tots, convertint l'esport en un circ sense cap mena de credibilitat.

¿I tu, fas esport per estar en forma, suar, cansar-te, tenir agulletes, lesionar-te, superar-te com a individu,... o simplement per tenir una excusa per xutar-te coses?