Costums que acaben en decadència

M'obligo a escriure. A la nit, com feia abans, envoltat de parets de pedra, amb la llar de foc prop meu tot i que no s'ha arribat a encendre en cap moment de la meva estada, amb el got al costat, amb el líquid marronós i viscós baixant pel meu esòfag, escoltant punk, amb el passat menjant-me per dins com un collons d'àlien que en qualsevol moment traurà el cap del meu abdomen emplenant-ho tot de sang i vísceres...

I ja no és aquell negre intens el que em pertorba ara, que alimenta la meva autodestrucció, tot i que la involució amèbica sembla que reprèn força! Ara potser és el verd en general. El lila fins a cert punt.

...de veritat: sóc relativament espavilat però el meu cap es perd... en general no és tant difícil tot plegat! Si us plau, no em jutgis ara que em tens als teus peus!

L'indigne ve a tu i encara no sap ni si té una miserable oportunitat de res. De morir seria el desenllaç més probable vessant avall després de que el guarro-tex casi es desintegra al Ben Nevis víctima d'una rentadora infecte. Però embotit encara dins el seu cadàver zombinolenc ensiliconat (o era l'abra-cadavre que encara em persegueix en els meus malsons?)  he tornat a impregnar-me de tu. És una mena de tancament de cicle pervers?

M'obligo a escriure... i crec que la merda semi-etílica que supuren els meus dits no val res sense una mica més de violència i forces paraules gruixudes que avui no surten. Que avui s'amaguen, o m'eviten, tot i que abans això s'arreglava obligant-me a beure. Desencadenant la tempesta hepàtica que obria el camí de la bilis més profunda i amagada del meu ésser i que apareixia com per art de màgia.

I mira que em fas ballar el cap!

Exclamació! Exclamació! Exclamació! Crec que avui en aquesta entrada hi haurà tots els signes d'exclamació que no hi han hagut en aquest bloc des de la seva fundació el 2007!

I és que ja no hi ha tornada enrere, no hi ha "suprimir", no hi ha rectificació... només flux. Un flux espès i fastigós com fa temps que no treia el meu cap des del racó més borrós i tèrbol del meu cervell.

Té sentit alguna de les putes frases (o eren receptes) que apareixen en aquesta entrada? I és que ara mateix ni el punk m'ajuda a veure-hi més clar! Ni el blanc lluent d'aquesta nit de lluna (de)creixent(?).

I en el fons aquella cadena prima que lliga l'elefant de la història del circ segueix allà, potser ara més gruixuda, per una ineptitud decrèpita i decadent (o era decreixent?) que millora amb l'edat.

Saps que tot i que no ets la meva m'agrades molt tot i que sé que en part és per tot el sucre que portes?!

Flueix de nou fins l'estómac si us plau que fins d'aquí quatre mesos encara no hi (ho) veuré clar.