Dijous nit, llums de colors, epilepsiofília, volum a dos mil set-cents trenta decibels, suor i paranoies diverses tot i que la taxa d'alcohol i drogues és de 0,00micrograms/tona d'aire expirat. Ressaca psicosomàtica. Afonia i destrucció dels timpans!
La base de fons no ha parat de repetir-se tot i que el reproductor ha saltat de pista desenes de vegades... "el que donaria per què ara en baixés una de pont aeri. Miss Kittin o (&) The Hacker. Terence Fixmer!" penses dins teu. I de cop la llum. Un llamp et creua la ment: L'anell, l'anell únic que tanta suor va necessitar per ser aconseguit, arrencat de les mans del seu antic amo de les profunditats de Mordor! El meu tresor!!! L'anell que els reunirà a tots i els lligarà a les tenebres per sempre més! L'anell VIP de la Sala del Cel ha desaparegut...
On ets tresor meu? On has anat a parar? A mans de qui has caigut? Un dia eres a la cartera i ara t'has esfumat per sempre més! L'únic record que en quedava de tot plegat.
I al final de la nit, quan les llums s'apaguen (o s'encenen?) sang, vísceres, crits i corredisses, decadència, ansietat, taquicàrdies i cops de calor. Del clímax a a l'infern en menys de trenta minuts. Del punt més alt de l'univers a la decadència més absoluta en dos cançons consecutives. Com aquella Voll Damm que ho engega tot a pastar després d'una ampolla de vi del xino i un parell de calimotxos!
Puta Voll Damm!
Bai bai, eskerrik asko, txistorra gazta... i "la pensión" es va perdre en "lo" més profund de Donostia en una dilatació espai-temporal-etílica infinita. Encara em ressona l'aitona dins les orelles a les sis del matí d'aquell dia de ressaca de no sé quin mes!
T'he explicat mai en quina magnitud he acabat odiant els dijous a la nit de les cases de colònies?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada