Una de les pitjors plagues que hi ha al món són les esquadres de gossos, i tot i que la teoria diu que aquestes alimanyes només surquen els mars, en els seus vaixells de paper, buscant pirates i altres individus "facedors-del-mal" al final sempre resulta que l'únic moment en que en pots tenir-ne un de inofenciu al costat és quan està sec.

Tot i això avui en dia encara no està massa clar el tema "enviar-los-al-forat". Tot i que la cultura popular diu que el millor seria foradar-els-hi el cervell amb una bala de plata, o passar-els-hi un parell de cops amb la roda per sobre, al final tothom s'en desdeix, ja sigui per llàstima o per evitar-se problemes amb les associacions protectores d'animals... fins que el que acaba passant és que un dia en veus un, o vàris (cal recordar que sempre van en grup), t'atures per veure que vol l'animalot, (que si donar la pota, una galeta, olorar les pilotes a la gent,...) i llavors et mossega.

Bla, bla, bla, bla, bla...

I de cop, un dia tornant de festa els fills de puta et paren. Control. El següent cotxe també pilla. Un pavo que no coneixes surt del cotxe que tens al costat. De cop desapareix. Crits, més crits, mentre passen els quinze minuts entre bufada i bufada... Penses "joder!". No surts del cotxe per no acabar en el mateix forat negre, apartat de les mirades de tots, cridant amb el desconegut. Putes rates! Marxes tot i que saps que tot continua. Que algú està pillant per culpa de uns fills de puta que no valen res. Crits que et resonen pel cervell constantment tot i que fa estona que pels forats de les teves orelles només hi circula música.

Fa temps, molt de temps, aquella meva idea inicial de penjar al bloc només fotos fetes per mi per tal que el món pogués gaudir de llocs més o menys inhòspits va morir, alhora que s'anava fent cada cop més gran una mena de "ràbia-antisistema" motivada bàsicament pel fet que al món hi ha molts més gilipolles que fotos meves d'una mínima qualitat per penjar. Tot i això avui torno a compartir una imatge, concretament la cara sud de l'Aconcagua.

Una polla.

Vull actualitzar el bloc i la merda que estava escopint no m'acaba de motivar ara mateix, potser demà quan l'Evan Williams deixi de posseïr-me.

Tot plegat és una puta paranoia.

Tanco els ulls i pel meu cap passen milers de imatges. Imatges passades, del present i tot acaba en un putu forat negre de la mateixa manera i forma que quan penso en què diantre devia passar fa tres-cents anys. De vegades és angustiant pensar que ja he gastat una tercera part de la meva miserable vida i que encara hi han un munt de coses massa lluny del meu abast.

Després t'adones que a tots ens mola follar i drogar-nos... normal.

Paraules, frases, converses,... entren per una orella i amb una mica de sort surten per l'altre creuant el cervell, de vegades van directament al nas i es perden. Vas lent, reacciones tard i al final tot ha passat. ¿Ara que faig? Moment incòmode... això en els meus temps es matava a lo físic. ¿Què tal?

Tres a zero, pallissa del mil al got buit.

Ser monitor és com ser un putu pària dins l'esglaó més baix de la societat, i el problema no és ser-ho, el problema és que a sobre et vagin clavant polles arreu.

Plas, plas, plas!

Rectorràgia.

Ja des d'un primer moment, al entrar dins d'aquest món, el primer que et diuen és... "ja ho sabem tots, no? els monitors no estem aquí pel sou només... és pels nens, per tot allò que t'aporta". I el final el que t'aporta és acabar cridant un divendres a la tarda: Whisky!!!!!!! avui la tajo, ALCOHOL!!!!!!, mentre plores per no poder pagar el pis i el cotxe a final de mes.

Putamadre...

És tot, la gent que ens pren per gilipolles, nosaltres per ser-ho,... i tot i que al final sempre la conclusió és "aquest nen necessita dues hòsties" els que de veritat les necessites són els seus putus pares.

Ja se sap que els nens per naturalesa són idiotes, la lien, mosseguen i escupen, però allò que més rebenta és que siguin uns putus "mal educats". Que un "possiblefuturadult" et digui que té gana i vol menjar és normal, que l'hi diguis que s'ha d'esperar i la seva resposta sigui que una merda que tu cobres per aguantar-lo i alimentar-lo és per pillar-lo i fotre'l al contenidor més proper... i llavors de nou podem simplificar el món en dos grups.

Els pares que un dia pillen el seu fill i l'enxufen a un cau per no veure'l els caps de setmanes i jugar més sovint a "ferfills", i els que cada putu diumenge van a la comissaria a pagar la puta fiança del seu "nen" que la lia.

Aquesta és la veritable merda que hem d'aguantar dia si dia també, nens malcriats que no tenen por de les conseqüències de les seves accions perquè sempre tenen els seus putus parents traient-te'ls-hi les putes castanyes del foc. Fiança aquí, cotxe nou quan el rebenta per allà, pasta perquè el pobre xaval pugui sortir de fiesta i pillar drogues,...

...fins que un dia el gilipolles la lia, apallissa un pavu (o l'apunyala) i torna feliç a casa perquè el seu papa el traurà del marrón per tornar-hi el "finde" següent.

No hi ha moment més relaxant que aquell en que, amb diversos gots de bourbon ja al teu estòmag, seus davant de l'ordinador, amb una última copa entremans i, escoltant un xic de punk, deixes córrer la teva ment alhora que els dits comencen a teclejar qualsevol gilipollada a la finestra d'edició del bloc.

Jo ara mateix no tinc una última copa acompanyant-me, i casi casi la concentració en sang d'aquest migdia ja haurà arribat gairebé a zero en aquest moments, però que òsties la serenitat no deixa de ser un estat transitori entre copa i copa... i de vegades té el seu costat positiu.

De nou hi han hagut kilòmetres entre la meva persona i la nevera de la qual m'alimento regularment, de la bústia on rebo les cartes, i de nou tot canvia un xic.
Aquest cop no ha sigut res espectacular, ni oceans pel mig, ni llocs plens de morenus, yankis o yonkis. Ni tan sols he sortit d'aquest cul de món penjat d'Europa, i tot i que duran aquests dies he seguit envoltat per "peperus" cabrons i votants "de cul apretat" venuts als "sociates" per por de tindre que parlar castellà una trentena i picu més d'anys de nou, el canviar de país sempre et fa veure coses noves...

...però tot això, tota aquesta merda de "ahir anava pel super i em vaig fotre crack i llavors vaig veure una peli porno gay i en tinky winky era el "prota" i a "empuriaguarra" hi han guiris i un pony em va llepar el cul i, i, i,..." comença a rebentar, així que a "tumar pel cul" aquesta vomitada de tonteries hippioses i un cop maleït a qui tocava avui només cal que foti quatre merdes més fora de lloc i a dormir-la tranquil.

Caca, tita, cul, puta, pèl, rata, cony, dits molls...

I de tot aixó el que més fot és que no tinc collons de fer una entrada en Euskara al bloc tot i que em mig trenco el cul, de tant en tant, per saber dir en japo "hola sóc català tens una germana que estigui bona per fer un trio?, tinc pasta si cal..." per si un dia hi vaig, mentre que paso casi una setmana per Euskal Herria i al final, al tornar, només ser dir Kaixo, Agur, Eskerrik asko, Ikastola i Egun on.
Vas de guiri per allà, coneixes algú i per comunicar-te has de parlar una llengua que representa tot el que us té pillat amb una puta cadena dia a dia perquè no pilles res del que et diu... tot amb "castellano" i de cop a la frase "aitona".

- Què...?

Avi. Cagum tot! Una puta paraula bàsica, carregada de connotacions i de cop és té que traduir perquè el que va de "rojo" i parla ara amb tu només pilla la "llegua de l'imperi".

Normalment quan algú pensa en un poblet del Pirineu a l'Hivern, com Camprodon per dir-ne algun, el primer que et ve al cap és aquella bucòlica imatge d'una noieta d'uns divut-vint anyets, esquiadora de cap de setmana, a les tres del matí "amb el puntillu" en un petit i càlid bar de poble, sedenta de sexe... fins que de cop et trobes al mig d'un carrer, mirant botigues, mentre et creues amb un "pavu" amb el "mono" d'esquí posat.

Uhmmmm... Pantalons d'esquí; pantalons feos d'esquí; esquietes; xaves; xaves esquietes; merda; esquietes i xaves de merda; xaves esquietes de merda; gilipolles; ¡xaves gilipolles amb pantalons feos d'esquí de merda!

No ho pillo...

Em poso per uns instants a la pell d'un esquieta qualsevol. M'aixeco a les cinc del matí de Barna, pillo el meu cotxe del mil amb el putu porta-esquís al teulat, hi foto els meus esquís de la òstia de la temporada 07/08 i equipat amb el meu peazo de mono "gitanutex-thermomix-windfucker-rascapilotes-trescapes-i-tresquarts" vaig al Pirineu.

No molesto ningú, vaig a la meva bola, dins el meu món fantàstic i a les pistes, com que la majoria són com jo, em sento normal. Pujo, baixo, em poso calent amb el putu pal que tinc dins la raja del cul i m'arrastra muntanya amunt. Me la pelo pensant amb tots els culs que ha tocat el pal que ara es troba "casi-dins" meu, i quan estic fins les pilotes de la neu vaig al bar a fer el gos.

El problema apareix quan surts d'aquest món "pilo-virtual" i vols integrar-te de nou a la societat amb el "xip" esquieta.

¿Tu creus que quan algú et veu pel carrer, a les tres de la tarda disfressat d'esquiador pensa... ¡Uala, un esquiador... ¿l'hi demanem un autògraf i que en faci un fill!!?

O pensa... "putu gilipolles, si vas a esquiar al tornar et dutxes i et canvies abans de sortir al carrer a comprar. Sembles idiota, ¡notes que ets un putu notes!"

No sé, una altre... a les nou del matí. Estàs esmorzant tranquil·lament a l'hotel i els "homínids" del costat amb els pantalons d'esquí posats fent el croissant i el cafè amb llet davant l'estufa.

¿Necessites que el món sàpiga que esquies? ¿Et fa sentir important el fet de practicar un esport de merda, per pistes on passa una màquina cada nit a aplanar-la, que la van reomplint amb neu artificial, amb penya que controla els allaus perquè el risc sigui zero, amb un bar a peu de muntanya per si fa fred hi puguis estar ben calentet a beure alguna cosa calenta, amb remuntadors i altres màquines per què no et cansis massa i només et preocupis de baixar,...?

Tiu..., treu-te el "mono" i pilla't un porsche si vols fardar, o practica un esport de veritat!

Putu bloc de nou. No l'actualitzo, la merda es queda dins del meu cap sense poder escapar fins que, lentament, es fusiona amb les poques neurones que em queden. Fins que de cop tot rebenta, la pressió augmenta i al final simplement brolla pels meus orificis.

Un boli, un crianza de merda etiquetat amb castellà i anglès... "denominació Catalunya", fills de puta! Miro de nou el boli que tinc entre les mans: "Hotel principado"... la web acaba en .com.ar. Sona lendakaris muertos, el nou, des de el meu 5.1 de merda. Finalment el router funciona una altre vegada Suposo que és una mala idea fotre-l'hi un reset al tema i després plantejar-se on tens tota la info per configurar-lo.

De postres wisky i un boli fet a qualsevol putu punt del món, enviat a Argentina i tornat a Europa, Àfrica depèn de com es miri. Diuen que la cosa comença al Pirineu... és agosarat dir això, potser el límit serà a Reus, màxim a Deltebre. Demà eleccions.
Hi ha moments en què aquell ésser tou i peludet que tots portem a dins crida, vol sortir del nostre interior, per dir la seva... fins que és descobert i eliminat.

Hijo de puta!

Viatjar mola, pilles un avió, un cotxe, una bici o un parell de polzes i a la merda. Veus llocs nous, tot allò que potser has imaginat a partir d'una revista, foto, peli, youtube, llibre,... borratxo, serè, fent un treball, amb una polla a la boca,... escapes i comences de nou una petita i breu vida paral·lela.

Segurament, si algun dia faig un llibre de l'Aconcagua i queden prous arbres al planeta per imprimir-ne un parell de còpies, aquest tema hi sortirà. Pilles un tren, dorms a casa d'algun conegut i en poques hores, de cop et trobes en un cul de món començant de zero, sense casa, col·legues, sense cultura "elemental bàsica", però això sí, amb "bastanta" pasta a la butxaca per salvar-te el cul quan convingui. T'has de buscar la vida. Idioma, jalu, sexe, drogues,... ja no hi ha ex's ni camells a qui acudir plorant amb trenta euros o un sopar.

En pocs dies et fas un lloc, ets qui vols, el teu passat importa una merda,... desconnectes de tot allò que et lligava. Tot i ser el mateix cabró de sempre sembles més simpàtic. És una paranoia. Amb el matís que potser aquí cal un petit esforç particular... Hi ha un munt d'escòria al món que surt del seu estimat país i després descobreix que el món és un pou de merda i no hi ha res com casa seva... aquesta mena de gent és la típica que s'ha de tallar les venes per gilipolles. Si tu t'hi has trobat, si un dia tu surts de la teva estimada Catalunya, o "Es(hg)paña", vas a "tumarpelcul" de viatge i només et passa pel cap... "peix cru... tingués una puta morcilla", "Manchupinxu de mierda, no é pà tanto", tu no vols viatjar tu vols lligar-te un rajol als peus i tirar-te al teu estimat mediterrani o pantà més proper. Prova-ho!

Dons res, per la resta de mortals és una paranoia... i de cop aquesta paranoia mor dalt d'un avió. Tornes a casa, durant trenta dies tu no has existit pels teus, ells han fet la seva, les seves històries han canviat, les seves vides. La teva no, allò que l'hi ha donat sentit duran aquest parèntesis ha mort, juntament amb tu, dalt de l'avió duran el viatge de tornada. Potser la sensació més propera és la d'estar a una habitació jugant al "Fable" (o fent un puzzle guarro) duran un mes, desconnectat de tot i després sortir i intentar reprendre el fil a on et trobaves abans de "desaparèixer". Tu també has crescut però no ho acabes d'entendre per què el context canvia de nou.

De què em serveix saber dir "fota'm un dit pel cul" en tailandès si no tornaré a treure el cap per Tailàndia en la meva miserable vida. Potser si que la experiència em servirà si un dia vaig a Rússia i vull que em fotin el ditet. Aprens a espavilar-te solet anant pel món amb aquell aire de "tinc pasta per salvar-me el cul, tinc mala llet per rebentar-te el cap si em vols robar però també sóc curiós i humil per aprendre tot el que m'oferiu" però quan estàs a casa davant un pc, rossegant una cullera de plàstic buscant una feina per la qual has estudiat quatre anys o més et sents un tant inútil... però que collons, ¡viatjar mola!