Si al primer home que va destil·lar whisky se l'hi hauria de fer un monument, al que va fer el primer cafè irlandès... no sé, hauria de sortir a tots els llibres de història. ¡Joder... són de puta mare!

Dons res, hi ha diverses coses al món que em rebenten i una d'elles són les coses que no van, que no funcionen com haurien i que a sobre et costen pasta. Hi ha qui diu que el que és barat surt doblement car, però tot i això, no saber que compres encara ho complica més.

Fa temps, davant d'un projecte d'equipar vies d'escalada, vaig adquirir un trepant (taladro) per poder foradar la roca i posar-hi els ancoratges corresponents. Primer vaig comprar un Bosch guarro de gamma verda, que tot i foradar un pedrot qualsevol de peu de carretera la cosa no donava per massa més. Després guiat per dependents de ferreteria, el bosch va ser substituït per un Milvaukee V28PD bastant més potent que tampoc va donar massa bons resultats tot i clavar un parabolt del 10 a un pedrot proper a casa.

Dos intents més tard, un a peu de terra i l'altre penjat vint metres del punt "amb-energia-potencial-zero" i gastar una bateria sencera, el màxim penetrat en el calcari de les escaules era d'uns 70mm, uns 3/4 de parabolt "justet-per-calcari".

Llavors decebut per llençar un munt d'euros per la pica i feta un quart de reunió del que serà la meva primera via equipada ("Primera vegada", 6a, 18m aprox., a les escaules), voltant de nou per l'ebay, m'he deixat d'osties i he fet les coses ben fetes.

Si algú vol equipar quelcom la cosa és simple: Els trepants no serveixen, es necessita un martell pneumàtic a bateria i de quatre-cents euros no baixen els més guarros, pujant fins a set-cents o mil i pico si van amb gasolina.

En el meu cas l'escollit és el Milwaukee V28HX (el de la foto). A preu de botiga surt per 600 o 700€, però aprofitant les bateries i carregador de l'anterior trepant Milwaukee (són intercanviables) te'l pots treure per la menys de la meitat.

Aquest pepino té una força d'impacte de 3,2J, bateries de 3A, dóna uns 4.700 impactes per minut i va amb un voltatge de 28V. Així dons, a primera vista fets quatre càlculs podríem dir que és un dels més potents que hi ha ara al mercat.

Ara els problemes són dos: mirar si hi ha alguna forma de recuperar tota la pasta invertida per un absurd com és la escalada esportiva i decidir si posar noms o no a les vies ja equipades de les escaules, que ara no en tenen, que sembla ser que ningú sap qui ha obert i que ens disposem a deixar en condicions.

Els dies passen mentre veus que la teva vida fa temps que només és un bucle estúpid que es repeteix cada cert temps. Mes a mes et toca treballar dia a dia en la mateixa merda. En una cosa que et va desquiciant mica a mica fins que, al veure la llum del final del túnel cada cop més aprop teu, simplement intentes aguantar per acabar el contracte i cobrar la liquidació.

Llavors entres de nou al següent bucle, el de tornar a buscar una nova feina o el d'esperar a reincorporar-te a l'antiga empresa. El circ comença de nou. Quatre anys de carrera i al final ni a les ofertes per mosso de magatzem que t'inscrius et truquen. Aturat, podrint-te dins la teva habitació, el dies es clonen un darrera l'altre amb poques variacions. Potser la única cosa que canvia és l'horari. De llevar-te a les vuit o a les nou del matí com havies fet els últims mesos treballant, cada cop la cosa s'allarga a mesura que també es distancia l'hora en que te'n vas a dormir. Hi ha un moment que et lleves simplement per anar a dinar, fer una migdiada i gastar les següents hores amb sèries i programes de la televisió.

Et veus desbordat per un món en el que et sents sol, atrapat per lleis i normes en les que no creus, per diners que no tens i uns cànons que simplement et fan sentir com una merda. Joder a tots ens molaria un cotxe de la muerte, el casalot del mil, tot de ties que te cagues de vint anyets, amb tangues minúsculs, ben humides, amb pel únicament al cap i amigues liberals amb drogues per parar un tren.

Llavors et despertes i veus que tot això ho pots tenir. Seus davant el sofà i poses la tele. Sèries, pel·lícules,... tot allò que volies ho tens, ho vius a través d'un actor que et fa sentir tot allò que desitges a mesura que les hores s'allarguen temporada a temporada, mentre que el son es desplaça per la matinada i de nou et tornes a sentir com un animal nocturn acabant els dies a les quatre per començar-los de nou a les dotze de l'endemà.

Et tenen atrapant encara donant menys sentit al poc contacte que mantenies amb la realitat. "Hola són en Nico Belick, passo droga, mato penya, follo a pinyón i cada quinze minuts tinc un cotxe nou,... ¿Què passa?". Fins que hi ha un moment en què dubtes de què has viscut i que no. Què ha sigut real i què ho sembla i prou pel simple fet de pensar-hi una i altre vegada.
Sense cap prova física arriba un punt en que el límit de la realitat desapareix i l'únic filtre que et queda és el de la racionalitat... "¿És possible que hagi passat, puc haver-ho fet?".

Hi ha un moment en que els dies ja no t'aporten res, el que està passant és idèntic a l'anterior i serà idèntic al que vindrà demà. Hi ha un moment en que sents que ja no vius. Que has mort si no fos per quatre projectes estúpids que tens entre mans i que seran un parèntesis entre bucle i bucle.

Tanco els ulls i veig el "petate" vermell ple, sol, tancat amb el candau al menjador de casa esperant a ser enviat per correu de nou a un país desconegut, inhòspit.

Penso en tot el que hi he posat, la tenda, menjar, quatre merdes,... vint quilos que per menys de cent euros haurien d'esperar-nos el cinc de setembre a Reykjavik i que ens haurien de permetre disminuir substancialment el cost del viatge. La veritat és que no he estat mai a cap supermercat islandès, però si tot el que em comprat, un cop allà, supera el cost d'aquí més el de correus podríem dir que ha sigut una bona idea el tema... suposo que sempre espanta el fet que diguin que Islàndia és el país més car del món (sinó el segon o tercer després de Japó).

De nou tanco els ulls i només veig gel. Coca-cola... cubates de wisky arreu. Glaçons quadrats surant dins un mar marronós mentre els piolets es van clavant, un sobre l'altre a mesura que guanyo alçada i m'allunyo de d'alcohol que tant trobo a faltar en aquests moments.

La glacera de Vatnajökull i els túnels que hi han fet rius d'aigua termal a la zona del Kverkfjöll. Aurores boreals, bistecs de Puffins (frarets), guèisers, volcans,... la cosa és simple, càmera, ganivet i forquilla, banyador i tovallola,... però el gel és diferent. Piolets, grampons, botes. Els tècnics o els normals? Cargols de gel i corda. La cosa es complica i el pes puja a mesura que augmenta la salivera.

Amb el límit de pes de l'avió potser amb els semiautomàtics, un parell de piolos i les botes cutres ja farien el fet per alguna sortida pel gel i alguna cosa simple més vertical. Rotllo boulder. El mínim per calmar aquest "mono" que em devora per dins al viatjar a la "terra del gel".

Posseït de nou per l'alcohol d'un got de wisky veig un tant més clar l'esborrany que tenia guardat al bloc i, un cop rebaixats uns graus de "punkysme", per fi pot veure la llum.

Fa temps que vaig dir que no volia saber res de les olimpíades, dels xinos cabrons, del coi llepa culs "el-Tibet-és-igual-que-Guantanamo-i-Euskal-Herria", però al final he caigut en pro de l'esport i, afeccionat a TV1 i TV2, he anat seguint amb plaer diversos partits de basket, hockey, curses d'atletisme, natació,... i tot d'esports absurds com tirar pilotes de ferro i discs tant-lluny-com-puguis, per uns personatges anomenats "atletes" que segurament quedarien enrere davant d'un yonki amb un sol pulmó esprintant al robar-els-hi la cartera.

Gent que entrenant durant anys arriba a ser la elit mundial lluitant colze contra colze per ser el més ràpid, el més fort, el millor equip,... del planeta.

Una colla de personatges que cobren, es guanyen la vida, drogant-se per mantenir-se dalt de tot a base de transfusions de sang arrebossar de glòbuls vermells, d'hormones de cavall, entrecots en vena,... tot per no perdre, prenent-nos per gilipolles a tots, convertint l'esport en un circ sense cap mena de credibilitat.

¿I tu, fas esport per estar en forma, suar, cansar-te, tenir agulletes, lesionar-te, superar-te com a individu,... o simplement per tenir una excusa per xutar-te coses?

Patates fregides, cervesa, ràbia, mosquits devorant-me els turmells. Trenta cinc dies presoner d'un lleure en que no creus, d'una feina que et converteix en un simple mercenari a les mans de nens mal criats que no tenen límits. A les mans d'una empresa en que el sou es decideix a final de mes matxet en mà; a base de garrafes de gasolina.
Total per quatre dies... Miro, penso, recordo, bec.
Feia temps que no sabia res de tu, que no t'escrivia tot i els intents frustrats. Volia explicar-te tot allò que m'havia passat, que sentia, però tampoc valia la pena barallar-se amb tot plegat per acabar vomitant un "odio els hippies" o "fills de puta tots"!
La veritat és que ara tampoc és massa bon moment però bé, les coses moltes vegades tampoc són com nosaltres volem. ¿Saps què?... he viscut un terratrèmol. Flipes.
Tot va ser bastant ràpid, estàs mirant una peli tant tranquil un dia i de cop tot tremola. Primer penses que és el pilotasu, però no, tothom està igual de flipat, de sorprès.
Opció "b" el tanc de propà de la casa de colònies ha rebentat... Simplement t'aixeques de cop buscant una finestra esperant veure nens volant en flames, corrent pels exteriors com torxes humanes cridant com bèsties... tot tranquil, l'exterior es troba envoltat per la foscor habitual, no hi ha flames, ni crits ni destrucció. Sens treure't un pes de sobre al evitar-te el "marrón" alhora que de nou t'omple aquell buit de saber que demà et toca treballar, fins que finalment surt la paraula, el nom que dóna sentit a allò viscut i que et permet seguir tranquil amb la pel·lícula.

Mercenari, pres de casa de colònies, paranoia. Igual que la foto tot és bastant irreal, diferent més ben dit, realitat sobreexposada. Dies i pasta, "leuros" i més dies... ¿Quant cobres per fer això?
-Menys del que hauria de cobrar per aguantar-te. Punt.
És cert que no em puc queixar, però dins del sou no s'hi inclou el plus per empotrar el cotxe al marge de l'autovia. Cop a la llanta del mil, subidón, ¡merda!, ni tant sols t'has adonat que t'adormies, la cafeïna ja ni et puja. Tolerància. Deies que no beuries i la cervesa va rajant mentre somies en un vas de bourbon. Nens en vena. Xute de droga, "mono" i a tornar-hi. No em mola el tema. Tu hi eres mentre feia aquesta foto, recorda que aquest bloc no és per tu encara, mira les fotos i sigues algun dia fotògrafa, cuinera,... el que vulguis. No treguis idees equivocades del que llegeixis. Al final venen, van i tu et quedes igual mentres tots ploren. Fred per no tornar-te boig, tot i que al final sempre baixes la guàrdia. Dos personetes d'una seixantena que recordes. Masses pel meu gust. De tot l'any passat només en recordava una. Papers, pares, teatre... et gires i pum!, abraçada. Una més de les que toquen avui si no fos per les llàgrimes. Segona punyalada per l'esquena. Des de la baixada de l'Aconcagua que no tocava la reflex, ara m'adono del que la trobava a faltar. Sis mesos de ressaca, de fotos, d'alpinisme.
Ja ni recordava la última nit tranquil·la que vaig tenir per fer la meva, escriure, pensar. Pensar en les meves plantes, l'agost, el setembre. Assaborir una voll si el cabrón de Besalú no les vengués a noranta cèntims. ¿Heu provat de beure una birra després d'un got de natilles en brick?