Sempre hi han entrades que mai tenen un moment per ser escrites... bé perquè no et queda whiksy, per falta de temps o d'ordinador o bé per no poder posar la foto desitjada.

Una d'aquestes és la que fa referència a la campanya del servei de trànsit de la "gene". Una d'aquelles campanyes que impacten, que no et (m'ha) deixat indiferent però pel que he vist tampoc ha generat massa debat excepte per un article al punt.

"Quan condueixis mira la carretera".

Flipa. Vas conduint tot tranquil alhora que veus un cartell a la llunyania. Un cartell blanc on llegeixes: "Quan condueixis". I t'el quedes mirant esperant trobar quelcom més interessant a les petites lletres de sota.
Poc a poc t'aproximes, més i més, fins que al final el teu cervell assimila el contingut total de l'anunci: "mira la carretera".

De sobte retornes a la realitat. Una realitat on estaves conduint fins que t'has distret llegint un cartell que precisament et recorda quant d'important és no fer el que estas fent... i el més trist és que en un primer moment et sents culpable per tal distracció.


Qui és el gilipolles que he fet el cartell i qui és el gilipolles encara més gran que els ha distribuit arreu de Catalunya?

És increible com es pot fer una campanya de trànsit que al final aconsegueix l'efecte contrari del qual ha sigut "ideada"... ves a saber quanta gent més s'ha quedat "embobada" llegint un cartell que al final et diu que facis els que estaves fent abans de trobar-te'l a un costat de la carretera.

I llavors quan creus que el medi ambient no és res més que un diploma DIN-A3 sota el llit de la teva habitació, aquest retorna per clavar-te una patada a les pilotes.

I jo penso... si algun dia tinc pasta, trobo una feina un tant més constant i més ben renumerada que la d'ara valdria la pena gastar-me molts sous en un Wrangler? Podria pagar 5-10 anys de petroli cada cop més car i escàs? En altres paraules: ¿De quanta pasta estem parlant per contaminar menys?

De manera planera comparo sis models de cotxes, la gasolina que gasten, el preu per litre i suposo que el vehicle pot durar 100.000, 150.000, 200.000 i 250.000km a preu actual de combustible (es podria posar un increment anual però paso). Els escollits son un híbrid (toyotoa Prius), el honda Civic, el wolkswagen Golf, un Smart, el land rover Defender i el jeep Wrangler.

Al final tot és simple, si gasta el doble em gastarè el doble de pasta, però posant quatre números trobem això:

Amb un cotxe de 4.3 l/100km després dels kilòmetres anteriors tindríem uns cost de gasolina de 4300, 6450, 8600 i 10750€.

Amb 6.6 l/100km: 6600, 9900, 13200 i 16500€

9.9 l/100km: 9900, 14850, 19800, 24750€

11.1 l/100km: 11100, 16650, 22200, 27750€

Per tant comparant entre un turisme normalet amb un tot terreny del mil, fent 75km al dia veiem que al mes ens surt una diferència, com a mínim, de casi 90€ en combustible i de casi 1040€ l'any.

Si es compara amb l'híbrid la cosa puja a 130€ al mes i 1770€ l'any.

És una gilipollada però avui m'avorria bastant. Per més info l'institut català de l'energia publica la "Guia de Vehicles de Turisme nous amb indicació de consums d'energia i emissions de CO2" on apareixen dades de consum (com no) amb el gomet de classificació d'eficiència energètica.

Web institut català energia:
http://www.icaen.net

Guia en pdf:
http://www.icaen.net/uploads/bloc2/publicacions/altres_publicacions/cat/13-cat.pdf

Actualització del tema "Vies equipades de les escaules", i projectes que hi ha (en blau). El nom del sector està per decidir, però com tothom diu que les vies les van fer militars es podria fer un joc de paraules amb això. Sector Civil-itzat, Mili kk,... o alguna cosa així rogenca. També es podria "sudar" de tot i posar-l'hi "iniciació mortal" o una paranoia d'igual magnitud.

Paret 1
















D'esquerra a dreta:

- VI
- VI+
- V+
-Projecte (en blau)

Paret 2
















De dreta a esquerra:

-Primera vegada 6a
- V+/6a
- V+

Les vies encara tenen alguna peça del material vell i estan un tant brutes, per tant encara hi ha bastanta feina per fer a part d'obrir més coses.

Dit en el recte. Miralls trencats per xeringues buides sanguinolentes que degoten poc a poc. Reflex roig de somnis perduts mentre l'esperança s'allunya en el remolí d'un vàter qualsevol camí del mar. Goma elàstica en un intent de mantenir la erecció més enllà dels seus límits. Yonki del plaer desesperat per trobar una mica d'afecte que potser metamorfitzarà en alguna cosa més. Autopenetració. Exhumació d'un passat ple de merda que no deixa de brollar de nou a la que rasques una mica. Odi. Odi cap a tu i cap a ells. Hipocresia que et rebenta.
Forat del deu on hi clavaràs un parabolt a cops de martell amb l'esperança que no salti a la primera. Immortalitat inoxidable. Talls de full de paper entre-dits amanits amb sal.
Dolor. Record de la primera vegada, la segona, tercera potser,... fins que un dia simplement desapareix. Rutina potser. Hemorràgia d'amor que coagula ràpidament. Vísceres escampades pel terra trepitjades per una multitud.
Tonyines atonyinades que no et deixen dormir al obrir el mercat de davant de casa. Cola inhalada. Cervell fixat. Reducció de tot plegat a no res. Falta de sentit al poc sentit que tenia tot.
Esperma fermentat. Sobrealimentació genètica. Droga.
Terrorisme emocional que t'enganxa. Immolació dins d'un món global vigilat constantment per quatre malparits. Paraules clau. Positiu. L'última pujada i ja ets el millor. El millor en xutar-te coses. En liar-la i aixecar el cap perquè algú te'l rebenti d'un tret sense adonar-te de res si no fos pel fet que ja ho sabies.
Punk que t'impulsa a vomitar tot allò que satura el teu organisme. Tot allò que per "A" o per "B" acabarà alimentant corbs. Voltors sedents de carronya. De merda que superi la seva merda per sentir-se millor del que haurien per ser una escòria. Per evitar acabar sota terra massa d'hora sobrealimentant-se de gilipollades sense sentit amb la esperança de trobar un missatge ocult. De trobar una veritat que els permeti fer crèixer la polla un parell de centímetres quan tu saps que no és res més que merda.

De nou el Consorci l'ha tornat a "liar" pel "bé" del seu estimat espai natural de l'Alta Garrotxa que tots estem desitjant destruïr amb les nostres activitats esportives. Primer van ser perseguits com a delinqüents els barranquistes i ara toca als escaladors, mentre la FEEC s'en renta les mans diguent que ells no han firmat res i que al setembre reprenen les conversacions amb les parts implicades.

http://www.feec.org/Noticies/noticia.php?noti=4232

http://www.feec.org/Noticies/noticia.php?noti=4267

De nou el porbre rapinyaire que tots odiem a mort és el motiu que dònen tota aquesta colla de pallassos, recolzats per biòlegs i ambientalistes de peu de carretera, per prohibir-nos escalar a Beuda (per dir el sector que més ens afecta), mentre recordem amb nostàlgia tots els nius hem eliminat, o utilitzat com a presa, durant els nostres anys d'escalada pels diferents sub-sectors, alhora que els equipadors en mostra de protesta han decidit eliminar xapes de castell s'espasa i iniciació.

Temps foscos per a la escalada i els escaladors, tant de la Garrotxa com de l'Empordà, que ja no tenim masses llocs on practicar el nostre esport prop de casa. Temps de trepans, de cerca de noves parets,... de clandestinitat i barbacoes.

L'hora de fer la motxilla i marxar, de nou es torna a materialitzar: ara és el moment d'Islàndia. Quinze dies per davant i un munt de coses per veure, fotografiar i quilòmetres per recórrer, mentre penso que aquesta entrada no tindria que ser aquí fins tenir la foto d'una aurora boreal, feta per mi, que representa una tercera part dels motius que tinc per viatjar allà.

Demà, divendres, a aquestes hores segurament després d'un bon sopar, tocarà descobrir la festa de Reykjavik. L'ambient d'un divendres "demà-som-dissabte-anem-a-rebentar" per després desaparèixer dins d'una illa amb casi 3 habitants per kilòmetre quadrat, geysers, volcans, cascades i glaceres.

I tu... ¿ja tens el banyador a punt?

Tot i el plugim que ha anat caiguent aquesta tarda, al final penjat de nou a la paret de les escaules d'una anella rovellada i un espit, per fi he posat la reunió i la última xapa del que segurament demà serà la meva primera via d'escalada equipada per a mi mateix.

Puges dalt la paret de roca, segueixes el marge fins a la ja anomenada anella que et serveix de punt de referència per rapelar i llavors comença el festival. De l'anella una baga d'onze mil·límetres que va a un espit "no-tant-robellat" del costat. Triangules i mosquetó de seguretat semiautomàtic al mig. D'allà surt la corda bloquejada amb un vuit cap al "tope" que tens en cas de caure: el terra. De reforç un camalot del 0.75 posat a una escletxa d'un lateral per si tot salta.

Reverso, shunt, el martell penjat, el trepant assegurat al talabard dins la motxilla, els parabolts i les xapes al porta material, la broca i la clau del disset, casc, ulleres de protecció,... t'ho mires tot dos o tres cops fins que t'hi tires de cap i comences un ràpel que pocs metres més avall et porta a la primera parada. Una marca feta amb permanent i mig forat que vas fer l'últim cop en un intent de posar un parablot amb un Milwaukee V28PD. Aprofites i protegeixes els punts on la corda frega amb la roca amb un tros de mangera per evitar "l'ensurt" de que es talli amb tant de moviment.

La cosa és ràpida: un forat es fa en menys d'un minut... sembla un ganivet calent tallant per gravetat un bloc de mantega. Un cop fet el forat deixes penjar la màquina trepanadora de "cinc-cents-i-pico-d'euros" de la teva cintura i a cops de martell introdueixes els nou centímetres de ferro d'un parabolt per expandir-lo després roscant-lo. Demà toca penjar-s'hi.

De moment sembla que ja té nom i grau, potser un 6a,... tot i que de segon les coses semblen sempre diferents. De nom "primera vegada", i la gràcia és que no estem parlant d'un re-equipament, tot i que ja s'ha escalat, no té ni una sola peça de metall des del seu primer metre fins que s'uneix a una via d'artifo del seu costat cap al final.

Pel que fa el nom és simple... la sensació d'estar penjat d'una corda a prous metres del terra com "per-fer-te-bastant-de-mal", amb quatre quilos i mig de trepant a les mans, una broca calenta "que-molt-bé-no-deu-anar-a-una-corda", i tot de material que et pot caure en qualsevol moment és bastant similar a la del primer cop que algú se't obre de cames i no tens massa clar com encarar el tema, mentre no et pots treure del cap que trenta segons potser no han donat per massa a la teva parella. En el cas de l'escalada la inquietud no és tant el temps, sinó la energia mínima i el màxim desordre al que tendeix l'univers,... i que en aquest cas afecta al teu cos i el material que portes amb tu.