L'arbre.

Vandalisme contra un arbre. També hi ha un cert vandalisme en la qualitat de la foto però és que el meu magnífic "smartphone" reutilitzat dels "xinos", un cop morta la "basura" del samsung galaxy S2 obsoletament programat als dos anys, no dóna per més...

I és que més enllà de la qualitat d'imatge i la brillant literatura francesa a l'alçada de Molière, Dumas, Victor Hugo, Zola, Jules Verne... junts, fusionats i elevats a la trilionèsima potència, hi ha un fet inquietant per sobre de tots: l'agressió a un pobre arbre.

Com pot passar pel cap d'algú "grafititzar" un arbre?

És com rar...

Què et pot fer un arbre?

Et pot mirar malament?

Fer un comentari inoportú?

Donar-te ombra en un moment de la teva vida on només vols bronzejar-te?

Colpejar-te amb una fulla durant la tardor en la seva naturalesa caduca?

...

Quin parell de neurones cal curtcircuitar per acabar pintant un arbre?

Quin tipus d'ésser cal ser?

Fins i tot des d'un punt pragmàtic: és molt més simple pintar sobre un pla que en una forma cilíndrica... Què no hi ha parets en una distància relativament propera al pobre arbre?

És com la banalització absoluta de l'ésser viu.  La gratuïtat a la "gratuïtat".

Hi ha un pobre arbre, allà fent la fotosíntesi, sense poder-se moure, fugir, defensar-se, cridar,... i va un i el guixa.

Què representa això?

La lluita contra què? No hi ha estatus social, econòmic, diferència de classes, protesta, inconformisme, revolta, l'engranatge social, la opressió...

I en el fons quan veig això només puc sentir tristor. No per l'arbre dels collons que se'n pixa de si el pinten o no, i que fins i tot és una cosa que molt probablement ni percep, sento tristor al descobrir, al fer tangible, l'escòria que circula pels nostres pobles i ciutats.El tipus d'ésser que habita entre nosaltres i que és capaç de emmerdar així un pobre arbre que en el fons és un ésser viu bastant més útil, i menys molest, que l'escòria que hi ha reflecteix la seva poesia més íntima, l'art i el missatge de merda d'un Bansky de tercera a qui potser li han fotut les banyes, molt probablement pel fet de ser una escòria, un "titacurt" o un desgraciat amb una moralitat tant minsa que és capaç d'emprendre-la contra un vegetal.

Avui...

...hi estava pensant. El futur pinta ple de robots, aquests robots aniran ocupant llocs de treball i a mesura que la intel·ligència artificial (I.A.) vagi millorant els robots seguiran robant i robant llocs de treball cada cop més qualificats, fins que al final ningú tindrà que treballar. Llavors teòricament qui generarà la riquesa serà l'amo del robot.

Si ens aturem aquí tenim dos conceptes interessants. Mantenir un robot és relativament barat (un cop comprat) i per tant la robotització de la industria, tal i com ja ha passat abans, hauria d'abaratir els costos dels productes. La contra és que si qui té el robot genera la riquesa, hi haurà molta gent pobre sense poder consumir ja que en el seu moment potser no haurà pogut invertir en robots.

Això ens fa evolucionar cap a més preguntes. Si només una elit té robots no podran vendre els seus productes al poble, per tant tampoc podran generar riquesa i la seva inversió no haurà servit de res. Per altre banda si la robotització produeix molts de pobres, és possible que la manca d'esperança generi violència contra la tecnologia i el tema acabi amb bastanta sang pel mig inclosa la de l'elit amb robots.

Llavors apareixeria el concepte d'una renda mínima aportada per l'estat, o fins i tot d'una mena de comunisme on l'estat té la propietat de la indústria robòtica i tothom té el mateix salari assignat, mentre els robots fan la feina i generen la riquesa del govern. Aquest punt jo el trobo molt interessant però també sé que la cobdícia humana ho dificulta bastant...

Si seguim en aquest últim punt vol dir que la gent seria lliure de gastar el seu temps en el que volgués, i la seva existència no vindria lligada a la feina. Podríem utilitzar tota la nostra vida per fer el que ens agradés, els nostres "hobbies". Un punt negatiu d'aquest punt és que nanos de 13-14 anys no ho veuen clar, i creuen que si no treballem 8 hores al dia en una feina de merda que ens consumeix a cada hora, no podem ser feliços ni ens sentiríem realitzats.

Si això seguís per aquest camí el nostre "hobbie", i sobretot aquells lligats a la producció artesanal potser podrien ser la nova font de riquesa personal econòmicament parlant. Si tot ho fan robots l'artesania mor. Llavors què pot generar més "estatus" que un quadre fet per un humà, on el traç és totalment a l'atzar i no un vulgar robot programat per fer imperfeccions, de manera premeditada, per generar una certa humanitat en l'obra? O un jersei de llana, un objecte tallat en fusta o un plat de cuina casolana, la música...

Crec que avui en dia ja estem pagant un munt de pasta per coses "artesanals" doncs imagineu quina mena de mercat podria ser d'aquí 20 o 30 anys on ja no quedi cap feina manual al planeta i tots els productes elaborats del món tinguin el mateix patró definit per un programa informàtic, variacions individuals incloses.

O acceptaríem la producció d'una màquina com a quelcom únic i li donaríem el mateix valor que un objecte artesanal fet a mà? En el fons "l'artesà" del futur també podria fer un programa informàtic únic que generaria un objecte únic i irrepetible si un cop fet s'esborrés el fitxer... O el temps de codificar l'artesania en un codi serà tant llarg que farà la fabricació manual més ràpida i pràctica? Seria com irònic, no?

L'altre opció per sobreviure al sistema del futur seria ser un mega-crack de la robòtica-enginyeria-informàtica-programació i formar part de l'elit que ens condemnarà a la pobresa més absoluta, retroalimentant-se en la seva autarquia tecnològica menja-polles de cicle tancat de riquesa i producció i riquesa.

L'altre...

...dia vaig escoltar per la televisió un "debat" on es parlava de com algunes idees que en primer moment semblaven bones al final tenen l'efecte contrari i són altament contraproduents.

Un exemple seria la política d'austeritat i les pujades d'impostos dels governs que disminueixen el consum dels ciutadans, i que fa que encara es generin menys ingressos... Però bé, el guanyador a l'idea de merda que segurament enfonsarà tot allò pel que ha lluitat, més enllà dels polítics i la seva gestió, és el paio de l'anunci del "pequeño John".

El grau de malparidesa que té l'ésser que ha dissenyat l'anunci, i que ha decidit que TV3 el passi sobre les 13:30h del migdia (o les dues - quarts de tres del migdia), no és mesurable i és per fotre-li una pallissa quilomegatonateragigagegantina...

I en el fons qualsevol ciutadà amb un nivell d'educació mig sap que al món hi ha fam, misèria, pobresa,... i més si ets un pobre desgraciat que viu a l'estat Español, i ha viscut durant els últims anys al país a partir de la crisi del 2008, on probablement els exemples s'acumulaven als contenidors del final del barri. Però és que aquest anunci supera l'imaginable: Que mentre tu et prepares el dinar, o fins i tot estàs dinant, la cadena de televisió que mires es dediqui a passar l'anunci amb tot de negrets als ossos, mentre el narrador et va explicant "el pequeño john no tiene nada para comer", "va a morir", "ayuda y que mañana pueda comer"... en un moment donat et fa un girar al cervell.

El primer dia et quedes flipant. El segon t'avergonyeixes d'estar entaulat menjant qual burgés, preparant-te el gran tiberi. El tercer sents vergonya per l'abundància, el vi, els postres! Joder fas postres i el "pobre John" potser ja està mort! El quart et fas fàstic. No pots dinar mirant la tele. No pot dinar mirant la teva parella. La vergonya i la incomoditat es palpa a l'aire. Tampoc ningú parla. És un moment solemne... Fas comentaris banals per trencar l'ambient gèlid que provoca la diferència entre el teu benestar i el del "pequeño John". Són com els tres minuts més llargs de la teva vida, com tot un migdia que no s'atura i s'eternitza, deixant la teva humanitat pel terra. Crec que en un moment donat si em pogués autoescopir a sobre ho faria davant del mal que genera la meva inacció i el fet de tenir la panxa plena (o estar en el procés d'aconseguir-ho) obviant tots aquells que no ho poden fer i molt amablement se'm recorda. A part els malparits de l'anunci et posen imatges de nens per tocar més la fibra. Com si aquests desgraciats no en tinguessin prou en fer passar l'anunci a l'hora de dinar mentre la gent menja...

Et menges una croqueta.... "el pequeño John"... un got de vi de 8 euros l'ampolla amb una mitjana "hoy no puede comer", un tros de pernil salat amb pa amb tomata i tal "ayuda para que pueda comer mañana"...et fots un aperitiu amb patates i olives i vermut "va a morir"... unes galetes de postres amb ratafia "ayuda a los niños como el pequeño John"...una fideuà "joooooohnnnnnn...", un plat de mongeta amb patates, bròquil! "moriiiiiiiiiiiiirrrrr!".

I sabeu que us dic...

1-Que aquesta merda només la veig a TV3. Quan em toca mirar el "al rojo no se què de la sexta" mai he vist el "pequeño John", i no em sona haver-ho vist a cap canal espanyol.

2- Que n'estic fins la polla de l'anunci, de la ONG que l'ha fet i programat per passar-lo a l'hora de dinar. És més, m'han arribat a tocar tant la moral que des d'aquest bloc mai ningú rebrà ni un miserable cèntim pel "pequeño John". Mai de la meva puta vida donaré absolutament res per aquest manipuladors malparits que m'han tocat tant els ous tants de dinars seguits (i que ho seguiran fent). Així funciona la vostra publicitat: generant despreci, indiferència i ràbia contra el que "voleu ajudar". A prendre pel sac tots!

Això sí, que no sigui dit, aquí us penjo una foto d'un "ganchito" pel "pequeño John". Que qualsevol voluntari de la vostra ONG la posi al seu magnífic "smartphone" i li deixi llepar una mica la pantalla al "pequeño John". Mentres ho fa li podeu anar comentant que el tema té un gust salat, amb aroma a formatge (si sap què és) i que és força cruixent...pastós si l'ensalives molt...

... però tampoc li deixeu llepar molta estona no sigui que s'ennuegui!

Newpct1

N'estàs fins els nassos del les publicitats que s'obren a les pàgines web que visites (sobretot la del títol), bloqueja-ho tot amb l'extensió de Chrome "Adguard AdBlocker". La crema!

Futur, passat i present.

Reformes.

Últimament es parla molt de les reformes educatives. De la metodologia per projectes. De Finlàndia i els coreans...

El mètode educatiu està obsolet, no per inútil, ja que tots els caps pensants actuals revolucionaris s'han criat amb classes magistrals i deures, si no per una mena de necrosi cerebral juvenil causada per un canvi de paradigma tecnològic i social que ens ha abocat a una ineptitud crònica en la concentració i l'esforç.

De vegades aquests nous aires "progres" em recorden a al reaccionarisme de l'escola democràtica al sortir de la dictadura. Per contrarestar els mals de l'educació franquista es va pecar per l'altre costat atorgant una llibertat desmesurada a l'alumne que tampoc es va saber gestionar massa bé.

Ara crec que estem en un punt semblant, demonitzant les classes magistrals sembla que tot té que anar amb projectes lliures, sense horaris, tots sent feliços, traient exàmens i deures,... però en el fons el problema real no crec que sigui aquest. Personalment el problema que veig és que en pro del coneixement al final l'escola només forma pseudodelinquents egoistes, que es creuen els amos del món per què la societat encara no els hi ha fotut el clatellot de la seva vida al veure's treballar 6 dies a la setmana, 8 o 12 hores per 600€ de merda en un supermercat a l'estiu per tenir més de 16 anys.

I en el fons no hi ha res que em remogui més les vísceres que un adolescent malcriat, que en el seu orgull de nen de la mare em vacil·li en la seva ignorància arrogant.

Quantes vegades cal escriure en un butlletí que el nen és un malparit per què la família respongui? Jo de moment en compto 11 i no hi ha hagut cap canvi.

Però no passa res. L'estat s'anirà omplint la boca de reformes, la direcció de paraules agradables i cultes, mentre que el pobre llicenciat que veu com tot plegat se'n va a la merda no hi pot fer gaire res més que veure com es multipliquen els seus esforços, el seu horari (tot i que no el sou), i l'agonia va derivant cap a l'ansietat i el "suapollisme".

Per què nosaltres som la generació enganyada.

A mi em van enganyar, em van dir que estudiés i anés a la universitat. Hem van prometre un títol i una feina. Un sou i un estatus en concordança als meus estudis/formació, i al final m'ha tocat menjar merda com molts, tinguessin o no tinguessin estudis, fins i tot m'ha tocat marxar del país cap a les Europes sobrevivint tres amb el sou d'un. I aquests malparits es pensen que són els grans reis de tot, tot i que encara ho tindran més pelut que nosaltres.

Potser un dia se'n recordaran de mi, de les meves paraules, veuran que dins la meva paranoia hi havia un xic de certesa i veuran que aquell malparit de professor potser no se li'n anava tant l'olla. I llavors en la seva misèria eixirà la meva victòria, una puntada a la boca que els tombarà quan ja estaven ajaguts al terra vençuts per la societat per la qual haurien d'estar preparats per alimentar. La puta puntada a la boca de la venjança, del karma, que el posarà a lloc i els alimentarà de la pols, de les escopinades dels altres que van ser llançades al terra amb despreci, i la seva ignorància desapareixerà per alimentar el dolor, la solitud. Cauran les paraules buides dels consells dels paràsits que només et segueixen quan tot va bé i descobriran la realitat, l'engranatge fastigós que exprimirà fins a la última gota de la seva sang i fins a l´últim mil·ligram de la seva medul·la espinal que alimentarà el sistema.

Però que ho tinguin clar aquests malparits, el dia que els vegi sota un pont de mi no veuran caure ni un cèntim a les seves butxaques ronyoses!

Llarga agonia i gloriosa reforma educativa desgraciats!

Planetes

En els fons els planetes no són més que una coagulació de residus metabòlics alliberats en explotar una estrella agonitzant.