La paradoxa de Popper

Karl Popper va exposar durant la segona guerra mundial "la paradoxa de la tolerància" en el seu llibre "la societat oberta i els seus enemics", on defensava que la tolerància cal que tingui un límit, ja que en pro de la tolerància si es permet la intolerància s'entra en un bucle on la intolerància acabarà guanyant. Per tant la tolerància cal que tingui un límit, tot i que a primera vista sembli que això és contradictori.

Però ara tampoc és el moment d'entrar en tot allò que representa la intolerància i començar a lluitar contra els molins al més pur estil del Quixot... la meva reflexió actual va encarada a un sol grup social: el seguidors de l'homeopatia.

Hippies pollosos que compren sucre a preu d'or!

Dins el meu àmbit professional sempre he estat molt coherent davant intervencions sobre motors d'energia eterna, màquines d'imants amb producció d'energia infinita sense cap fonament científic i destruint completament les lleis de la termodinàmica. Sense gaires problemes he passat per la trituradora les il·lusions de pobres ignorants que buscaven la seva fortuna i autosuficiència energètica en aquestes mentides... però, i quan el debat ha girat al voltant de l'homeopatia què?

Més sovint que en els casos dels motors infinits han aparegut aportacions homeopàtiques amb les suposades virtuts del "sucre". Ha estat llavors tant contundent la meva resposta? Hem fet el debat durant l'aprenentatge del sistema immunitari i la prevenció / tractament de les malalties?

No.

Caldria que ho fos? Seria necessària la mateixa contundència que tinc contra els anti-vacunes?

Segurament sí.

Però...

Joder sempre hi ha peròs...

Hem de permetre l'engany? El percentatge de funcionament de l'homeopatia lligat a l'efecte placebo està justificat per permetre la tolerància dels arguments homeopàtics?

És just que un "hippie" que ja es gasta la meitat del seu sou en aliments ecològics (tot i que hagi recorregut 6000km en vaixell pel món), a sobre cal que pagui una fortuna per pastilletes que no porten cap principi actiu, i que no tenen cap efecte sobre el seu cos (més enllà d'un efecte placebo en certs casos) mentre potser no pot pagar altres despeses importants del seu dia a dia?

Fa un temps va sortir el debat on alguns metges també receptaven aquest tipus de caramels miraculosos, i en part ho reconeixien: si sabem que no té cap efecte negatiu (no hi ha medicament per tant no hi ha efectes secundaris) i tenim un percentatge de millora per mecanismes del cervell que encara no acabem de comprendre (hem parlat ja del placebo?) doncs au, total no hi perdem res...

I en el fons la gran derrota és que aquesta mena de productes es venguin a la farmàcia donant arguments, o prestigi, col·laborant amb l'enganyifa envoltats de medicina de veritat. La ciència no pot encobrir la pseudociència, i en els seus feus no hi hauria d'aparèixer, però tot i així hi és aprofitant-se dels seus beneficis econòmics.

I és que quan penso en l'efecte placebo de l'homeopatia sempre penso en el seu efecte contrari, el nocebo, i com el vudú actua pels mateixos mecanismes. I és que en el fons que la homeopatia et curi és tant probable com que si algú et fa vudú acabis malalt, o maleït o t'acabis morint. S'aprofita dels mateixos mecanismes mentals, però clar... aquest és un argument de merda ja que és probable que si creus en l'homeopatia també creguis en el vudú. I els fantasmes, esperits, extraterrestres, Wi-Fis infernals, coloms fecundadors, els cristalls màgics i la marxa enrrere... que l'esperma via rectal o oral també et prenya i que la Terra està buida per dins!

pd.- Per cert el col·lega (1902-1994) tenia bastant nom de droga... vull dir que si l'entrada es titulés "la paradoxa del popper" potser la cosa aniria bastant per un altre costat!