8

Sovint sento la buidor, una buidor absurda i estúpida que ni l'últim CD d'Arpaviejas, ni el bourbon o la malta poden omplir... colors i ubicacions que s'amunteguen en els meus records. Oportunitats perdudes o en les que no es va saber estar a l'altura. Situacions marcades amb foc al cervell, al cor si sabés on ubicar-lo, que et recorren amb un calfred l'organisme quan hi penses. Que t'activen la sang cap al cos cavernós!

L'Escala, els Aiguamolls, Vic, Portbou, Girona, Barcelona, Deltebre, Sant Cugat, Perpinyà,... es podria fer un Google Maps amb la meva estupidesa. Amb la supèrbia que et fa pensar que sempre te'n sortiràs amb la teva. Amb els trossets "DEL MERDA" que ets.

"En la flor de la vida

y lleno de juventud

y estoy cansado como un viejo...

Sudando frente al espejo

me miraba a los ojos

y solo he visto en ello mirada de loco.

Hoy he vuelto a beber

Hoy he vuelto a beber

Hoy he vuelto a beber, otra vez"

I al final la resposta a l'exposició dels fets ha estat més tèbia del que creia per la magnitud de la paranoia... Un exemple de manual del "que sigui simpàtica amb tu no significa que li agradis". La decadència postpujada a Sant Pere de Rodes. La pregunta oblidada transformada en retòrica a l'infinit digital. La resposta a la resposta a l'estil de Schrödinger: feta i no feta al mateix temps. 

I al final el meu ego infinit encara m'empeny a pensar que potser el motiu de tot plegat, de la indiferència, ha estat el distanciament social autoimposat que ha fet el seu efecte... Com un escalf de segona que evita enfonsar-me més en el fang, tot i que en el fons del meu ésser només puc pensar en com hauria estat la baixa laboral per contagi.

Abstinència, desintoxicació, el yonkisme de la primera dosis que va caure cap allà el 2001 encara dura i mai me'n podré desenganxar, la politoxicomania que es va anar acumulant a partir de llavors ja és més fàcil de suportar, tot i que aquesta darrera dosi encara la caldrà pair un temps. 

Ressaca alleugerida per la manca de xarxes socials.

"Papá, estoy, enganchado a la heroína

papá, estoy, chutándome todos los días 

papá, estoy, enganchado a la heroína

papá, estoy, robándole al abuelo parches de morfina"

I en el fons el dubte, la por, és davant del "i si tot rebentés", sabria estar a l'altura de la situació? Començar de zero seria possible o només hi hauria solitud a l'horitzó? Veient l'última dècada de fets tot fa pensar que seria força complicat el fet de tirar endavant, la inèrcia, la resiliència de tot plegat que m'ha permès avançar fins on sóc ara potser ja ha arribat a la seva fi, i llavors què? De nou el buit, l'ansietat, el voler i no poder, l'intent fallit que em torna a la Terra, el qui, el què, l'on. El retorn a la realitat de l'escòria asocial que no podrà remuntar després de la caiguda. Sortir de la petitesa en què s'ha convertit el meu món. L'empatia, la comprensió del tot plegat amic meu...