Ja sé que vaig dir que no escriuria res més fins al acabar l'any però veient que la meva situació d'avui no canvia de moment (veure blog de l'expe a 12/12/07), i que la conexió de l'alberg és "gratis", al quedar-t'hi a dormir, mato el temps aquí.

Si tingués un USB al pc penjaria alguna foto, potser d'Argentina o de la psp, qui sap potser la d'un parell d'Irlandeses de l'alberg, o de l'arbre de nadal que tenim, o de la gent prenent el sol a les places en bikini. Com si fos la platja però en una plaça d'aquestes amb herba.

Potser dels cotxes demacrats que tenen per aquí, de la gran velocitat d'internet, de la duresa de les tecles,...

D'un bitllet de 10 pesos, o de 100,...

Una foto dels dits del peu, on encara n'hi han cinc. De l'E.T. que et diu on hi ha el telèfon públic de l'hostel però que no va. De la gàbia on estic "tancat" ara mateix.

De la carn. La del super, la carniceria, del restaurant, de l'hostel, del carrer,...

La del "chino" on vam anar a dinar el primer dia pensant que era un buffet lliure de carn a muerte. Dels bolis que anem robant per on passem. Del full de permís per entrar al parc. D'un peluix "super feo" que vam veure a una botiga per guiris.

Del móvil que em comprat. De la mega-factura del supermercat. De la de vins que hi ha. Les cerveses de litre. Anuncis de la tele exclusius d'Argentina...

Potser seria més complicat, però si en fes moltes de seguides després podria enganxar-les amb el fireworks i tenir la animació...

¿Es podria fer una peli porno així?

No ho sé, jo m'en vaig a l'Aconcagua.

- ¿Quan marxes?

- Dissabte que ve...

- ¿I quants sereu?

- Dos...

Pim, pam, com si anessis a la fira medieval de Besalú o a fer una ferratilla a Montserrat. Set dies i a aquesta mateixa hora estarem tancats dins un avió amb milers de milions de metres cúbics d'aigua salada al nostre voltant, a uns vuit mil metres sota els nostres peus, direcció Buenos Aires.

Allà no hi vas a fer "res", no tens ni idea del que t'hi trobaràs i tot allò del que has estat parlant tot aquest temps simplement és una pel·lícula mental que t'has muntat amb tot el que has llegit, vist i sentit des de la comoditat de casa. Llavors simplement ho vas reproduint a un blog. Fredament, en comptes de titular-se "Blog de l'expe" el nom més adequat seria "La meva primera expe després de pujar l'Aneto a l'hivern i d'haver-me alimentat com un cabró milers de llibres de muntanya de gent que en sap un ou".

Diuen que diuen que hi pot fer fred, que si hi ha un “nuvulot” amb forma de "bolet" al cim la cosa és xunga i has de baixar cagant llets, que només un 30% de la gent que intenta pujar aconsegueix fer pic,...
...simplement saps que pillaràs un ou i encara tens aquella cosa que et diu "xaval ni t'imagines el que arribaràs a pillar..."

Motiva. El projecte és teu, tu t'ho has fet, desfet i et tocarà menjar-t'ho amb patates. Fa dies que estàs de "subidón". Nervis. De cop t'enfonses pensant que ja tindries mig cotxe nou pagat si no estiguessis emmerdat fins el coll. Joder cinc dies i 11 hores!
Saps que no és res més que un muntanyot, pedra amb aigua freda (bastant freda) per sobre i que té la mateixa utilitat que qualsevol altre muntanyot dels Pirineus o dels Alps. Però és el muntanyot on aniràs a pringar. El teu muntanyot.

Diuen que el que fa gran una muntanya o una altre al final és la gent. La història que té, tot allò que hi ha hagut abans d'anar-hi tu i que és el que t'ha atrapat. Aquí també s'hi afegiria totes aquelles paranoies que tens abans d'anar-hi, les que tens un cop ets allà i tot allò amb que després tornes a casa. Sense aquest pilot de merda les muntanyes no servirien de res més que per fer de frontera i per tenir més temari a classe.

Del Bassegoda a un 7000m. Sembla que a casa nostre hi ha un procés evolutiu pel qual algú comença a aficionar-se a l'excursionisme i de manera gradual cada cop va entrant cap a altres modalitats de muntanya. Un dia puges un pic caminant, després alguna grimpada, una gelera, tot radera cau una hivernal, una ferrata o algu d'esportiva. Gel, canals, clàssica,... quatremils, etc. Si t'hi fixes bé hi ha un munt de llibres que es titulen del no sé on a un vuit mil que flipes, o a una muntanya de les punkys. Cadascú arriba allà on pot i "l'alpinisme" és dur. Qualsevol error pot acabar malament, i aguantar això hora a hora, dia a dia et fa plantejar si vols seguir jugant o no a aquest joc. Cerveses, sol, roca de puta mare amb parabolts de la mida d'una cigala,... i tu no et pots treure del cap que rellisques per una pala de neu de 45º, que el putu piolet no es clava i simplement llisques fins on acaba la pala i comença el buit. Tot és fins que acaba. Reconfortant però no suficient. Paranoies, merda, droga. Al final és acostumar-s'hi, assimilar-ho, metabolitzar-ho, evolucionar i pujar un nou esglaó o deixar-ho.

Això és la meva merda, una merda que varia dia a dia, setmana a setmana, mes a mes,... i que quan llegeixi d'aquí un temps, a part de semblar-me un munt de merda, a sobre serà un munt de gilipollades. És com parlar de clavar-la quan encara vas per la segona base.

Xavals, aquesta és la meva última aportació al blog de l'any... i de regal la possible segona opció de disseny per les nostres samarretes.

Pots portar una càmera a sobre per vàries raons. Saps que vas algun lloc on hauràs de fer fotos, la portes per si un cas trobes alguna cosa que fotografiar, o per amortitzar un centenar d'euros que fa setmanes que es moren de fàstic a un calaix de casa.

Aquí trobem un clar exemple dels tres casos.

Després de setmanes sense fer cap foto al no trobar res mínimament fotografiable, l'he agafat per fer fotos de pedres on per algun dia potser i haurà una via d'escalada i de "casualitat" he passat per l'embassament de Boadella.

Un embassament, per qui no ho sàpiga, és un lloc on s'hi acumula aigua i evita que durant precipitacions intenses hi hagi grans crescudes del riu que podrien causar danys llera avall. A part també s'utilitza com a magatzem d'aigua (que més endavant ens beurem) i per obtenir electricitat de manera "neta" i "indefinida" o "renovable".

Ara mateix també serviria per muntar-hi un rocòdrom de puta mare.

Dibu-2

I un dia t'adormiràs, més o menys dolorosament, i de cop, de cap al forat, o cremat, o allà tirat perdut al mig de la muntanya,... i llavors passaran de nou milers de milions d'anys, tot rebentarà i la cosa seguirà el curs que tingui que seguir.

Seguirem igual d'ignorants, desconeixent que polles ha passat durant els milers de milions d'anys acumulats de passat i el mateix amb els corresponents de futur, exceptuant els 5, 20, 50, 80, 110 anys que haurem viscut i el que haurem après dels llibres d'història i física.

Tot i això, hi ha un grup d'irreductibles que es neguen a deixar d'existir i roben vilment a l'història un tros d'immortalitat. Noms de grans persones que dia a dia ens passen per la ment, amb monuments dedicats a ells, places, carrers,... un petit premi a una vida plena d'aportacions a l'espècie humana. Un record que els manté "vius" en el nostre dia a dia.

I què ens queda al altres? Com podem obtenir un troçet de vida eterna, sense tindre que fer res per aquests sis mil milions de persones que hi ha al món i que ens importen una merda?

A un grapat d'idiotes, després de pensar molt suposo, se'ls va acudir la brillant idea de deixar el seu putu nom allà on vagin, veient que la seva vida és tant inútil com la d'un gripau del desert i mai tindran un miserable paràgraf a cap llibre de text, dedicat a la seva vida i obra.

"Manolo 14/8/1996" a un pobre roure de l'Albera. "Edu" a les graderes del Croscat. "Xumi" al ciment fresc d'una obra. "Hygo puta kien lo lea, Marta" a la llitera d'un alberg.

Pim pam, vaig d'excursió a la fageda d'en Jordà i amb la navalla suïssa de la muerte de trenta-cinc euracus, que he anat amortitzant al robar els diners de l'esmorzà als xavals de primer de carrera durant els set anys que porto fent segon, escric al faig més gran que trobo "Aky estubo Paco, xupame la poya 658 25 65 44 ".

I duran les desenes de generacions següents, els milers de visitants anuals de la fageda, veuran que un cop hi va haver un Paco i que l'hi molava que l'hi mengessin. "Ostres en paco, tu! el truquem?"

Però clar, els arbres cauen, les roques s'erosionen,... i al final l'oblit t'atrapa de nou, fins que, poc a poc la pressa troba una nova manera d'escapar del seu depredador.

Segur que molts usuaris del sistema de biblioteques públiques de Catalunya (una biblioteca és com una llibreria però en gran i on pots llegir "gratis") s'ha trobat amb la "marca del zorro" al obrir un llibre a alguna de les cantonades de la primera pàgina.

A figueres hi ha un parell de cabrons que signen amb una "m" o ona, i un altre amb una merda vermella.

Vas a pillar un llibre... la "m" de merda, marica o potser marc. Hòstia tu! el marica també ha llegit aquest llibre! Quin nivell tiu!

I a mi què polles m'importa si el marica llegeix o no, segur que només fot la marca per vici i ni tant sols sap de què va el llibre. Potser ni sap llegir.

A més, de què serveix? A l'epígraf del cementiri posarà "Jo era el de la "m" dels llibres de la biblioteca de Figueres, recordeu-me"... Xaval t'has parat a pensar mai que m'importes tant com un yonki de "Villarriba de las cebollas" i que només ets un putu guarro que no té cap respecte pel allò que és de tots.

I això no només va per la rata de biblioteca, penses que em mola anar a la muntanya i trobar els arbres rajats, les parets rascades, pintades,... Tiu, si vols rajar alguna cosa, raja't la polla així ens estalvies aguantar la teva descendència.

- Monitor... sota el llit d'en Miquel posa "fill de puta", ¿qui ho ha escrit?"

-Nen, ho ha escrit un gilipolles amb el cervell d'una ameba...

Però clar, has de callar perquè ets un educador i amb les millors paraules que trobes l'hi respons... "ho ha escrit un brètol, no l'hi facis cas".

Dibuix

Vas al "super" compres quatre pizzes, dos hagüen daz, setze ampolles de vi, dos de vodka, dos de güisky", una de jack i quan vas a pagar, al costat de la caixa, la gran paradeta amb coses inútils que sempre et mires mentres esperes a la cua.

Xiclets, llanternes, peluixos, DVD's, preservatius,... i piles! Paquets amb milers de piles!

Setze piles onze euros, "mega-pack de la muerte mp3-Frontal-PSP-Vibrador", vint piles amb cinc de gratis, "mega-pack ratlla-les als espaguetis i mata la sogra", i així amb milers de packs que varien en funció de la marca i de la qualitat del cilindre metàl·lic que ens dóna electricitat.

És absurd.

Potser les piles és la merda més inútil i a on més ens claven la polla de tots els objectes que poguem comprar a un supermercat.

Quantes piles gastes a l'any? I al mes?

Una de mp3 dura 11h, un frontal amb bombeta halògena quatres piles cada 12h, un gps de trekking dues per una altre dotzena d'hores,... "sigue i suma".

Val que amb el "pack super ahorro" per dotze "eurakus" tenim dotze piles AA, però ¿que ens duren?, tres sortides a la muntanya?, ¿amb tres euros tenim una setmana de música a la nostre butxaca?

És a dir un mp3 estàndard al mes es xupa 12 euros en piles. 142 euros l'any.

T'has parat mai a pensar que potser val la pena comprar una pila recargable? Amb els dotze euros que et gastes al mes tens dues bateries AAA recargables per mp3 que et duren mil vegades més, i un cop les has pagat, pràcticament no et costen res més. No has de pagar mai més una merda excepte la electricitat que hi poses a casa. Que mirat fredament, potser és un cost negligible de la factura, davant del consum de tres teles, dos pc's, forn, microones, nevera, congelador, estufes, aires acondicionats, XBOX 360 i tot de merdes que corren per casa alimentant-se d'electrons.

A part, el més graciós de tot, a part d'estalviar-te centenar d'euros a l'any, és que... ¡tiu, no contamines tant! No llences quilos de piles any rera any que acaben als abocadors, o en el millor dels casos, a una planta de tractament. De cop et tornes verd i et surten fulles de les orelles!

Fes el càlcul.

Paquets de piles consumides al mes x cost del paquet = Cost total

Cost piles recargables (inversió) / Cost total piles (despesa mensual) =PRI

(PRI: període retorn inversió)

Exemple:

8 piles AA/mes.... són dos paquets al mes x 4 € cada paquet= 8€ al mes

4 piles recargables AA són 12€/ 8€ mes (que ja ens gastem habitualment) = 1.5 mesos

És a dir, en un mes i mig em recuperat els nostres diners i a partir d'aquí és estalvi, que anualment seria:

12 mesos -1.5 (recuperem inversió) x 8€ en piles /mes= 84 euros

És a dir som més ecològics i tenim 84€ més el primer any i 96 (84+12 d'inversió que ja no cal fer) els següents per gastar en drogues, alcohol i dones...

I tu, ja la recarregues?

Desprès de comprovar que el blog es pot actualitzar via PSP des de qualsevol lloc del món mundial robant una mica de WiFi a algú, és el moment de descobrir tot allò que sempre t'ha passat pel cap, però mai has gosat preguntar al senyor SONY sobre la seva criatura "portable".

La PSP, dit de forma planera, és una PS2 de butxaca amb la cual es poden veure videos, escoltar música i gaudir de fotos, duran unes 6h a qualsevol lloc del planeta. A part, com és obvi, de poder jugar a tota mena de jocs.

Però un dia, fa bastant de temps, tot de personetes inquietes, veient que aquest aparell podia donar molt més de si, van començar a dedicar el seu temps, de forma desinteressada moltes vegades, a buscar-l'hi noves utilitats, donant lloc al que s'anomena la "scene" de la psp. Així convertint l'mp4 de la sony en un monstre capaç de devorar qualsevol aparell electrònic de butxaca i assimilar-lo.

Actualment per rebentar la PSP slim es necessita una altre psp rebentada i fer una bateria i una memory stick màgiques (Pandora). Amb això es downgradeja qualsevol firmware original de la sony al primer que va sortir, l'1.50, i llavors podem instal·lar el nostre custom firmware amb la versió que volguem (a la xarxa hi han milers de tutorials).

L'únic "problema" que hi ha ara és que al canviar el model de psp, les noves no acaben d'acceptar tots els programes que ja hi havien desenvolupats per la psp vella o "Fat". Tot i això, cal dir, que el doble de ram de la "slim" i la possibilitat de recarregar la bateria via USB compensen el fet de no gaudir de tantes utilitats o "homebrews" (programes "caseros").

Així dons, de manera planera, et pilles la PSP, et gastes 100€ en memòries pro duo (els fakes xinos van bé però per downgradejar donen errors que poden brickejar l'aparell, així que sempre va bé 1GB original) i altres accessoris i ja no t'has de preocupar de res més. A part no només tens una PSP, al poder-hi enxufar emuladors pots jugar a qualsevol joc de l'atari, sega, nintendo i playstation one, i en relativament poc temps, també serà possible emular la nintendo 64 i la DS.

Hi ha milers de gilipolles al món que es dediquen a escriure mails xorres i a enviar-los de forma indiscriminada a la gent. Alguns amb gràcia, però la majoria amb la idea base de tocar els collons.
"No obris el correu amb el títol "Filldeputaetrebentaréelpc" ja que té un virus mortal que et formatejarà totes les pelis porno que tinguis en DVD guardades al calaix de l'escriptori". El típic "a partir d'ara el hotmail costarà vuit mil milions d'euros al mes, però si no envies això a tres-centes persones et costarà el doble, és a dir setze mil milions mensuals. "Fes una llista amb quinze noms de persones, cinc-centes cançons i per on et mola que t'enxufin la polla... llegeix més avall. ¡Sorpresa!", i com no el "la generació del 72 era puta mare, la resta de gent posterior és una escòria".

Cal dir que aquest últims "molen mazo", i no perquè jo sigui dels vuitanta i pocs, sinó per les gilipollades que diuen.

"Los dibujos ahora no valen una mierda, solo pokemoñas, hijos de puta peludos con teles en la panza, violencia,... lo geniales que eran heidi, barrio sesamo,...".

"Todos los chavales de ahora son idiotas, solo beben, se drogan y roban para poder beber y drogarse".

"Antes las lechugas eran lechugas, los tomates, tomates y todo sabia a natural. Ahora todo lo que comemos tiene sabor a petróleo, aspirina y de noche brilla. Normal que los xavales sean idiotas, beban y se droguen mientras roban".

I així infinitat de tonteries que intenten justificar perquè ells tenen una vida i una feina de puta mare, guanyen milers d'euros al mes i nosaltres som uns yonkis de merda que vivim gràcies al que guanyem prostituint-nos... Tot i que, si ho pensem bé, potser si que es podria justificar un " a partir de l'any (X) tot és una merda".

Anys 70, 80, 90? 2025?

Reflexionem uns instants, ens estem carregant el món, som simples rates dins d'una gàbia que cada cop es fa més petita de la qual no podem escapar, i la veritat sigui dita, em mola bastant la idea de saber que, abans que rebenti tot, jo no hi serè.

És aquí on trobem el punt d'inflexió. En el moment que direm "tu xaval has pillat, això no durarà molt" és quan realment podrem dir allò de "tiempos pasados fueron mejores".

Sabem llegir, tenim internet i més de divuit anys, amb la qual cosa podem entrar a qualsevol web sense tindre que fer "trapitxeos" quan ens pregunten "ets major d'edat?" i, a alguns, ens faria molta "ilu" veure com el petroli s'acaba d'aquí cinquanta anys i com de cop, a tot homínid amb cotxe i/o calefacció a casa, se l'hi apreta el culet.

El problema és que tots, i totes, les que vinguin al món d'aquí cinc, deu, vint, trenta, seixanta anys, no només podran "disfrutar" del festival "hidro-carburo" sinó que sentiran tot de llegendes i contes fantàstics (que segurament els explicarem nosaltres), sobre un món que tenia llocs plens de gel, muntanyes amb neu que durava tot l'any, grans selves plenes d'arbres enormes, que abans els abocadors eren per llençar-hi les escombraries, no pas per fer-los servir de "mines" per extreure alumini, plàstic i altres coses que a nosaltres ens feia mandra reciclar, i que abans també hi havien guerres, però les que ells viuran són gràcies a un líquid transparent que nosaltres malgastem dia a dia.

Llavors si que serà una putada del mil el mail toca pilotes de torn on algú hi haurà escrit "a partir del 2064 tot és una merda, abans teníem pokémons, teletubbies i no ens feia falta la mascareta amb filtre i la protecció 80 per sortir al carrer"...

Vida dins d'una tenda "d'acampada", per dir-ho planer, ja que més que d'acampada és d'expedició.

Una paranoia, foto típica d'aprofitar el reflex de les ulleres,... hores mortes al costat de l'Aguille de Midi. Idea absurda que apareix després de llegir dos cops el "manual" del fogonet i les etiquetes que anava trobant de motxilles, sacs, jacketes i altres objectes que pul·lulaven pels pocs metres quadrats de lona groga ignífuga.

Petit aperitiu del que serà la nostre casa la trentena de dies que durarà la expe del Desembre.

Aquest póster és un dels molts que veus al arribar a l'aeroport de Ginebra, tot i que aquest potser és el millor.

Situació: Surts de Barna, puges a milers de quilos de ferro que volen perquè hi ha una ala a cada costat d'aparell i va molt ràpid. Arribes a un païs nou, del qual només saps que fan xocolata, navalles i tenen bancs de puta mare que mai arribaràs a fer servir. I de cop trobes tot de pòsters molt amables i graciosos que et situen.

On sóc? Suïssa? Què polles és Suïssa? Un lloc on els mafiosos guarden orelles a les caixes de seguretat dels Bancs que t'ofereixen una copa de cava cada cop que vas a visitar-la (la orella).

No!

És un lloc on hi ha xurris rosses amb pits descomunals. Simpàtiques i alegres, que viuen al mig de les muntanyes. Que tenen navalles suïsses, canten i són amigues dels nens. Nens que a mesura que es fan grans ja preparen per servir al país, que tot i que no sol buscar masses problemes, no està de més tenir algun "milicu" per si algú la lia.

Els diaris la lien, treuen vinyetes d'en Mahoma i es genera el caos dins del petit planeta blau.

Els islamistes salten i diuen que se'ns follaran a tots a base d'antrax i avions per gilipolles "tocacollons". Els occidentals diuen que "de que van" aquests extremistes, censuradors, terroristes i que no es follaran la llibertat d'expresió per quatre sonats morenus sense sentit de l'humor... però tots amb el culet ben apretat.

Pollo al cantu, tothom opina, gavatxos, europeus, catalans, americans, espanyols... tots cagant-se amb els "nomenjoporcqueanirèal'infernoonpollesvaginelsquemenjenaquestputu_
animaldemerda", tots super "rojos" i defensors del bé i les llibertats, i després... a demanar disculpes i a menjar polles.

Fins que llavors, uns mesos més tard,... vinyeta del rei (o parents) a una revista i vinga,... pollo de nou, tot i que sense terroristes, ni queixes internacionals.

Simplement quatre fatxes de merda la lien, però no opina ningú. Tots els defensors de la llibertat d'expresió "callen la boca" , retiren les revistes i a pagar o anar a la presó.

El rei és intocable però ens podem partir la caixa amb en Mahoma perquè som super liberals.

Tots són uns terroristes, ja sigui per por a sortir triturat i cremant cap a l'espai o per por a ser tancat per expressar-se lliurement, no hi ha massa diferència... tot i que a mi em fan més por els de casa que tenen la policia al darrere.

Amb "C" de gos de cartabó, repressió i hipòcrita.

Focs artificials de Vilafant. La veritat és que no sé si és el primer any que en fan, el segon o el vint-i-tresè... però no em sona d'haver-ne vist cap altre any. Suposo que es podria saber, però tampoc em treu el son.

La única cosa que no entenc d'aquests espectacles és que dels deu minuts que solen durar, amb la pasta que valen, i els milers de milions de kilos de pólvora que cremen, hi ha ven pocs instants aprofitables, no només per fotografiar, si no també per veure els focs en si, les seves formes, i no simplement tenir al cel ple de llums, tot barrejat, sense sentit i que al final només t'enlluernen.

Foto d'un home del poble marroquí on van rodar escenes de "Gladiator" i que, com molts altres homes marroquins, ens va demanar "dirhams" a canvi de fotografiar-lo.

Estava allà sol, amb el seu forn, o el que sigui que és, i s'el veia bastant demacrat.

Ves a saber si encara es viu.

Una imatge, una persona que desconeix coses tant abstractes com una fotografia digital, un pc, internet,... per no dir milers de coses íntimament lligades a la nostre vida quotidiana. Zeros i uns que tenen com a resultat infinitat de formes, colors, accions,... que, tot i que ens tenen bastant habituats al veure-les a través de pantalles, no són res fora d'elles.

Llavors, de cop, un dia aquest home passa a formar-ne part guanyant una mica d'inmortalitat.

Ell no sabrà mai on ha entrat, la seva vida no canviarà en res, seguirà tancat a la seva realitat, però ara el món té al oportunitat de saber que ell ha existit, que vivia en un petit poble marroquí, on van rodar escenes de gladiator i que tenia una mena de forn fet de terra.

Foto del cim del Calder (2493m) després d'haver pujat per la clàssica de l'Estasen, al massís del Pedraforca. 600m de calcari descompost, amb passos de IV i una aresta on has de tenir molt clar una cosa: si el company cau, ja et pots tirar daltabaix...!!!
...El problema és que de tant ample que és no sabíem ben bé com fer-ho i segurament haguéssim acabat tots dos rodolant pendent avall.

Molta roca, moltes hores i una mica de decepció al acabar.

De nou xutats de ressenya "made in Dalmau" fins al cul no acabem de veure la realitat tal i com ell la veu, i allò que trobem no acaba de encaixar amb el que esperàvem que trobaríem. De seguida es passa el pas clau i la resta és anar fent xino-xano amb algun pas de roca aïllat.

De la foto del costat en podem treure tres coses:

-De tot el material penjat que portàvem només em fet servir el friend del 1, el 2 i alguna baga (la resta es troba bastant equipada amb pitons).

-La via es pot fer amb xancletes (tot i que això és relatiu perquè el company és un animal).

-Hi ha un munt de marques verdes que indiquen la via.

En resum, via puta mare per veure com va la clàssica, amb unes vistes brutals de "paredón" i bastant llargota (5h sense aproximació i descens), però que un cop l'has fet segurament no hi tornes.

La por s'aprèn. Tal i com va descobrir (o comprovar) el sr. Watson (que suposo que no era l'estimat amic d'en Sherlock), al néixer, un nadó, només te por a dues coses, als Taure i a la penetració anal...

...vull dir a "perder su apoyo" i als sorolls forts. Lo de perdre "l'apoyo" no sé si es refereix a caure de la cadira o que el nen "s'escorri" mentre pren el pit a la mare, però bé, comparat amb totes les pors que adquirim a mesura que en fem grans no sembla gaire important.

Poc a poc, dia a dia, setmana a setmana, espai de temps X a espai de temps X, el nostre cervell es va emplenant de informació, tòxics i por, alhora que es buida de neurones. Ens altres paraules, ens tornem uns paranoics.

Pillem por als gremlins dolents, als aliens i predators, als tiranosaures rex i al team rocket. Por a no fer els deures o suspendre un exam que em de tornar firmat al profe. Por al profe al que em de tornar l'exam suspès firmat pels pares. Por als nens de 7è i 8è que ens roben les caniques i les pilotes de futbol i els llocs guays del pati. Por als tazos que tenen droga (aquesta es perd aviat)...
Por a que ens robin la bici, la moto,... als dentistes, als dentistes que et violen quan t'han adormit, als yonkis, als gitanos, als que et droguen als bars per violar-te després fora,...
Por als escoltes, als hippies, als immigrants...
Por dels atacs terroristes, a cartes plenes d'antrax, de grip, o de fotos de lesbianes de 85anys fent-s'ho. Als mòbils que exploten.
Por a anar descalç per la platja i clavar-te xeringues als peus, por a les meduses, als submarins nuclears,...

Fins fa poc l'individu, o individua, model, o modela, era aquell que estudiava, feia una carrera o trobava un ofici amb futur, buscava una feina estable, parella del sexe contrari, tenia mínim dos fills (no pas per que es barallin i es putegin, sinó per garantir que els dos progenitors al desaparèixer quedin compensats i no desaparèixer a nivell mundial com a espècie), tenia una casa, un gos o animal de companyia i cotxe, alhora que pagava feliçment els seus impostos i es portava bé.

El problema de tot això és que per molt aprés que ho tinguis, amb una mica d'esforç, pots plantejar-te noves idees i, anant contracorrent, buscar camins alternatius i escapar d'aquest procés socia(vi)litzador estàndard, fins que arriba un moment en que tothom fa el que vol i a sobre demana més llibertat... la penya suda d'estudiar, de la parella hetero, del gos,... la lien, okupen, es manifesten, passen droga, roben per poder pillar la droga que algú els passa,... uf, mal rotllo tiu!

Jugar amb la por és més fàcil, ens emparanoien, s'acaba el pensar, el fer coses ja que potser el risc és excessiu, i a sobre, immersos en gilipollades mentals, els demanem més control per sentir-nos segurs.

El sol es pon, la llum marxa poc a poc, la foscor t'envolta... la nit ja és aquí.

...i de cop, sents aquell poder oblidat, aquella força que t'impulsava als 18 a robar semàfors, senyals d'STOP, penjar cartells rojos dels ponts, fer sexe dins les sales del cinemes, platges, carrers, caixers automàtics, cotxes, descampats, dalt d'oliveres, sales de festa, piscines, avions, escales mecàniques, catedrals, armaris, sota els llits, pillat d'un 7b+, jardins, casetes de gos, contenidors de reciclatge de paper i cartró, sobre el xuspu, a la campana de gasos de la facu, sota un pont,...

Foto d'uns vàndals pillats rapelant (es diu així, no?) del pont toxto que han fet per anar a "Too clean of cabritos" conegut popularment com "Maçanet".

Tal qual la cosa va anar així: tornavem de caçar bolets, allò que es fa tard i ja se sap que a l'hivern els dies són curts.... i vinga pollo al cantu, al mig del pont. Pim pam una cinquantena de metres de volamenta, i un cop l'esfinter es torna a relaxar, un xute que flipes de droga directe al cervell... Muerteeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeee!!!!!!!!!!!!!!

Estàs un dia tot feliç, tranquil a casa descarregant-te porno d'internet i de cop... un llamp.

I llavors penses...

"Què diantre faig fent tropocientasmil històries per veure quatre pits de gratis, xupant publicitat de casinos, finestres que no paren d'obrir-se, anant de link en link, de web en web,... si posant a l'e-mule "bambi" fijo que cau un fake putamare"

...vull dir... colla de "marranus" tots, que sembla que avui internet no serveixi per altre cosa; ¡ja no hi ha moral ni res!... apaga l'ordinata no sigui que vagis directe a l'infern, o et caigui la tita, i aprofita el temps fent coses més productives que mast... jugar al solitari (del windows).

Foto d'un llamp, és una paranoia pillar-lo si abans no has llegit un llibre bastant recomanable de fotografia amb poca llum. Com és natural jo vaig llegir el llibre setmanes després de la tormenta elèctrica.

Amb "B" de burro i "C" de negre.

Joc de paraules fàcil "Tub" de "tubu" i "Cal" pos d'eso... de "cal" el que fem servir juntament amb una pala i un jardí per enterrar-hi penya. Record inesperat, amb gust a Marroc, després d'una passejada pel principal parc d'aventura de "l'alta Garrotxa".
Salou té port aventura i Olot té St. Aniol, juntament amb el mega parc temàtic dels Volcans Croscat i Sta. Marga (rita).

El consorci se les gasta. Posa una barrera de puta mare de fusta perquè la gent no entri a l'espai d'interès natural de 9 a 17h amb vehicle motoritzat, hi posen una caseta "super mona" perquè hi estiguin dos vigilants i puguin preguntar a tot el món... "Hola, a què veniu...? Escalar?" (pregunta que demostra la seva gran habilitat mental al veure els peus de gat al seient de darrere del cotxe), "D'on sou?", (és que estem pensant obrir un nou parc a una altre zona i estem fent un estudi estadístic per saber d'on prové la màxima quantitat de gent per a escollir la seva ubicació...). "Si us plau, aparqueu aquí darrera, al pàrquing dels miserables que no s'aixequen prou aviat al matí i no tenen dret a que Déu els ajudi, ja que no matinen, i els toca caminar més".

Deixant de banda aquests gest tant gran, on dedica tants esforços, recursos, pasta... el consorci, del qual potser l'únic avantatge que té, és que els "quads" i motos no poden entrar a triturar el medi, (però si que poden "passar" de baixada de Bassegoda), fa pena veure com no fan massa més per evitar la degradació d'aquest espai.

Fauna de tot tipus, senderistes, excursionistes, trekkers, escaladors, barranquistes, BTTerus, trekkers aquàtics, kayakistes, penya que passeja el gos, pixapins, campistes (tot i que és il·legal acampar), GRistes, caravanistes (cosa que tampoc està permès que estiguin dins l'EIN a la nit), nens i nenes,... un cop allà fan el que els dóna la gana.

Planten tendes, la caravana, entren el cotxe a la tarda per tenir-lo dins i evitar el problema de la barrera super xula de fusteta que no deixa passar als cabronsquevenenencotxeadestruïrl'estimatespaid'interèsnatural_
del'altagarrotxaquetantesforçcomportaalconsorci, emplenen els camins de merda (d'aquella que surt pel forat del cul), emplenen els camins amb el que surt del cul del seu gos, pugen el cotxe fins davant (DAVANT!) la muntada, es banyen davant dels putus cartell de "prohibit banyar, punt de captació d'aigua", es banyen amb els mateixos animals de companyia en una mena de ritual zoofílic, renten plats, es netegen i emplenen el riu de sabó/detergent, fan tota mena d'infrastructures pel seu camp base amb troncs (i els troncs surten dels arbres) dels voltants (¿qui necessita fer-se una puta escala de fusta a st aniol, o un arc?... pionerisme prové de pioners, no de "kmaku" gilipolles amb un matxet més gran que la polla d'un cavall), deixalles, noms escrits a les parets de la llera del riu, nenets de 16 anys que pugen a tajar-la sense els papis que es queden a casa feliços perquè el seu fill és molt sa i fa esport,...

Camines, penses, recordes quan tenies una dotzena d'anys i et vas endinsar per primera en aquell paratge desconegut, perdut, solitari.

Maleeixes el dia en que tot això va canviar.

Gires la cara a tota la escòria que et saluda amb aquell "hola" que busca la empatia amb el cabró que està pillant igual que tu i, amb el qual, comparteixes la companyia fugaç que dura el creuar-vos en el camí.

Tornes al cotxe flipant amb tot el que has vist i amb la reconfortant informació, que molt amablement comparteixen amb tu els "super-mega-guays" dels vigilants del pal de fusta que puja i baixa, que... "els guardes pugen a la tarda, i tot està controlat".

A la tarda???!!!!, cabrons, pugeu ja i folleu-vos a tots aquests impresentables ara!

La lluna vista des de empuriabrava, provant el 70-300 nou al costat del xupito, una mica massa tard per captar aquell taronja intens amb el que desperta després d'un llarg dia, i que es va perdent a mesura que s'alça pel cel.

En algun moment sempre es perd aquella idea que t'impulsa a crear un blog, ja sigui la de fer un petit diari, compartir amb el món unes fotos, una manera de pensar, unes reflexions...

És cert que independentment del significat que li volguem donar, o del contingut, sempre impresiona, o destaca, aquell escrit profund, pensat, ple d'inquietuds i/o esperit crític, que moltes vegades s'en oblida per caure en la vanalitat de "eh! tio m'he follao a la rubia", "luego nos rulamos unos petas de guays", "foto de mi compi el buitre"... i que, tot i ser perfectament legítims, ens fan perdre una gran ideea, o eina, de provocació social, de reflexió, de possible canvi local/personal.

Jo hi caic sovint... com ara.

Aixó va per tots aquells fills de puta anónims que només saben tocar els ous, jutjar i criticar als demés. Cabróns que només escupen merda enfora i que potser no els faria mal una mica d'autocrítica. Molts som els que ens ha tocat, o toca, treballar de cara el públic, i segur que molts dels que llegiu aixó ara mateix teniu una (o vàries) cares que de sobte apareixen a la vostra ment. Gent de pallissa que només saben queixar-se, comentaris plens de verí, amb poc o gens fonament o simplement portats a l'extrem. "Per aquest servei el noi no hauria ni de cobrar...", "Era molt millor el xaval de fa 4 anys...", "el monitor és un alcohòlic drogadicte",... Desgraciats!
Seran gilipolles! Et venen de sobrats, són perfectes, tu ets una merda al seu servei i els seus fills els millors del món mundial... obre els ulls, preocupa't de la teva vida i deixa't d'ósties que el teu fill només rebrà del món pallisses. I tu ets massa gran però no et sentaria malament.

El món està ple de subnormals i cada cop n'hi ha més, no dic que sigui una novetat, però ara no només existeixen i fan la seva, ara a sobre toquen els nassos als altres.

És la meva merda, la meva ràbia, el que em fa sentir una petita part de la fauna amb qui em toca treballar, més ben dit, per qui treballo, i que més valdria que no sortís de la seva puta casa. De cabróns n'hi ha per tot, a l'empordà, a Catalunya, a España i a la resta del món, i no són millors, ni pitjors, ni diferents, aquesta escòria és igual sigui quina sigui la seva procedència.

En poques paraules... ¡Que els donguin a tots pel cul!

Aquí està, el logo definitiu de les samarretes de la nostre expedició al sostre d'amèrica. Situat a la segona serralada més important després de l'himalaia pel que fa alçada.

Resumint: Dos individus, una xifra, 6962, una data 8/12/07, un nom, Aconcagua, un significat, "Centinela de piedra", un país, Argentina, una ruta, "la glacera dels polacs", un estil, l'alpí.

Un instant per recordar un home que va marcar a molts d'excursionistes duran el seu pas per Talaixà.

"Queréis que esto sea un coto de caza? Queréis que me rinda i se lo deje para construir?...

NUNCA!!!"

Noticia extreta del Mundo (http://www.elmundo.es/2000/12/31/catalunya/e000064_imp.html)

SOCIEDAD / EL EX GUARDIA CIVIL CAMBIO EL BULLICIO DE BARCELONA POR LA SOLEDAD DE LA NATURALEZA - VIVIO SOLO DURANTE AÑOS, SIN AGUA Y SIN LUZ
Talaixà se vuelve a quedar vacío
Fallece a los 86 años Rodrigo Gómez Rodríguez, el último habitante de un vecindario en ruinas de Girona

LLUISA F. GONZALEZ. Corresponsal
GIRONA.- Con la muerte de su único habitante, el pasado 26 de diciembre (2000), Talaixà, un vecindario en ruinas de Montagut, ha vuelto a quedar vacío.

Rodrigo Gómez Rodríguez, un ex guardia civil y minero nacido en Huelva, había llegado a Talaixà hace 17 años. Quiso dejarlo absolutamente todo para instalarse en este pequeño pueblo, abandonado entre las montañas de la alta Garrotxa, en Girona, y visitado tan sólo por excursionistas de fin de semana.

Conocido popularmente como Rodri, este aventurero decidió cambiar el bullicio de la gran ciudad, Barcelona, donde residía con su familia, por la soledad de la naturaleza.

Con los pocos ahorros que tenía compró a sus propietarias, una madre y su hija que habían estado viviendo allí hasta finales de los 70, dos casas que solamente conservaban la estructura. Rodrigo Gómez Rodríguez se trasladó, solo, al ruinoso Talaixà.

Durante todos estos años, este único y solitario habitante había estado trabajando para convertir sus dos casas, donde vivía sin agua y sin luz, en refugios de montaña.

Provisiones

Una de las viviendas la cedió en el año 1991 al club excursionista de Olot a cambio de que una vez al mes le suministraran provisiones. Traspasando la propiedad de la casa a esta entidad, Rodri evitó de esta manera que los propietarios del resto del pueblo, la familia Racionero, reconvirtieran el valle de Hortmoier en una gran reserva privada de caza y cerraran caminos y pistas forestales.

Los que conocieron a Rodrigo Gómez dicen que se había convertido en un personaje de referencia, que era un tanto extravagante pero con unas ideas muy claras.

El alcalde de Montagut, Narcís Ribas, asegura que «lamentamos mucho su muerte porque era una persona muy significativa, que siempre había luchado para que la alta Garrotxa no quedara del todo deshabitada». A pesar de ser una persona que había llegado al pueblo de fuera se había integrado perfectamente en la vida de la zona. «A principios de los años 90 se empadronó en Montagut», añade Ribas.

Un cáncer de colon acabó con su vida a los 86 años. Había tenido que ser evacuado en helicóptero por los bomberos en varias ocasiones a causa del deterioro físico provocado por la enfermedad que sufría. Y es que Talaixà se encuentra a una hora y media a pie desde Oix, el último lugar donde se puede acceder en vehículo.

El pasado nueve de diciembre, un grupo de excursionistas que pasaba por la zona lo encontraron inconsciente en el suelo de su casa con los pies hinchados y con un golpe en la cabeza. Los montañeros alertaron a los bomberos, que lo trasladaron rápidamente hasta el hospital de Olot. Sin embargo, una recaída obligó a que lo trasladaran al hospital Sant Pau de Barcelona, cerca de su mujer y sus tres hijos. Finalmente, vencido por la enfermedad, Rodrigo Gómez Rodríguez murió el pasado martes.

El último habitante de Talaixà fue incinerado el pasado miércoles en el Cementerio de Collserola, en Barcelona, pero regresó al paisaje en el que pasó los últimos años de su vida, ya que sus cenizas se esparcieron en el pequeño pueblo gerundense.

El alcalde de Montagut todavía no ha mantenido ningún contacto con los familiares de Rodri para decidir qué se debería hacer con la casa donde vivía el fallecido. Pero Narcís Ribas se muestra convencido que si la intención es continuar con el trabajo que inició este defensor de la vida en los pequeños pueblos, cualquier iniciativa obtendrá todo su apoyo.

Més info a http://amicsdetalaixa.iespana.es/

Un Pedraforca de nit desde el poble de saldes. Aquesta és una de le últimes fotos fetes abans que el senyor Mediamarkt s'acabès de follar la meva càmera de varis centenars d'euros. De moment porto un mes sense D50 i no crec que la cosa millori a curt plaç.

Colla d'incompetents!
Funcionava, la càmera feia fotos!!!! Només s'empanava de vegades com qualsevol de nosaltres...

Un mal contacte van dir, i quan la vaig anar a buscar, l'objectiu estava rebentat. Com si un cabrón no hagués tingut res més a fer que anar-hi posant sorreta, o triturant els vidres de la lent, per aconseguir un magnífic so de "kreck, kreck, kreck,..." i una duresa poc habitual, en el pobre 28-100 platejat. Fills de puta tots! aquí penya donant pel cul a pobres miserables que només volem fer fotos en pau, després de deixar-nos mig sou en una merda de petroli destil·lat, ferro i fils de coure que fa un nen taiwanès per dos sugus i tres cops de pal a l'esquena.

Amb "G" de gat, de gilipolles i de güisky.

Aquesta ja estava penjada al kodak, però la recupero per la peculiaritat dels flocs de neu. Pujant al Posets per Biadós, entre 7 i 8h del matí, en un intent fallit (pels mateixos putus flocs de neu que queden tant bé a la foto) de fer el corredor Jean-Arlaud.

Refu de la Marrana (Vall Ter).

Primer raig de sol que passa per la única obertura de la construcció que dóna al món exterior. Perquè a la neu s'hi vagi amb bambes, pirates i un sac d'estiu amb comfort a 1ºC encabit en una Berhaus de 35l, mai està de més portar un piolo.

Gel.

Gel pels cubates, per la sangria, per aigualir el wisky, per "desbotir-te" un cop, per fer baixar la febre, per putejar al col·lega que està empanat, per posar durs els mugrons de la teva parella, amiga, amant, per posar-lo dins, per enganxar-hi la llengua, l'escrot, per la tendinitis, per clavar-li en forma d'estalactita a algú al cor, per conèixer la composició de l'atmosfera de fa 10.000 anys, per flipar amb les seves formes, per tenir més temari de química, per congelar pollastres i disparar-los als avions, per fer bales que no deixen rastre, per encallar-hi vaixells, per conservar-te durant anys, per fer igloos, per caminar damunt dels llacs, per estrenar les cadenes del cotxe, per conservar el cava fresc, per posar-hi la mà que t'has tallat i anar a l'hospital, per tirar-lo al cap d'algú, per tornar-se blau, pel cafè, per fer fotos de puta mare, per relliscar i rebentar-te el cul, perquè rellisqui algú i "partir-te la caixa", per estrenar el "plumes", el gore o el softshell nou, per comprovar que s'esquia millor en neu pols, perquè els nens del cau tinguin por, per la banyera de Caldea, per conservar els Häagen Dazs, per no anar al "cole", per fer-ne un hotel, escultures, per poder jugar amb una serra elèctrica, per enfonsar titànics, per desfer, fer pujar el nivell del mar, canviar el clima i matar óssos polars, per fer pel·lícules de mamuts, tigres i ratesbuscadoresd'aglans, per vendre peluixos dels mamuts, tigres i ratesbuscadoresd'aglans que han sortit a la pel·lícula,...

...per escalar.

Un, dos, tres,..., dotze. Xack!!

Tretze hores per ser a Ripoll i un parell més de viatge fins al pedra. El nostre objectiu la cara nord. 600 metres de clàssica de baixa dificultat per començar a entrar en el joc de l'escalada autèntica.

Dóna'm una A, dóna'm un 6... comencem a entrenar-la.

Marroc, una dotzena llarga de dies corrent pel païs veí i més de mig any després em disposo a penjar quelcom. Poques fotos a l'atzar per resumir-ne més de 600.

Un nom "Dacia", la gamma baixa de renault, però que porta llum i rodes de sèrie. Una constant, dormir al marge de pistes, carreteres,... a l'intempèrie amb el cotxe al costat. Una sorpresa, descobrir cada matí que conservàvem tot el material i la nostre homovirginitat anal.

Trencant tòpics i generant nous dubtes.

-200 Dirhams amigo!

-No, no,... 2.

Perquè hi ha melons grocs amb una "S" i d'altres que no la tenen. Perquè si et diuen que faran un cous-cous de puta mare de coure 2h al foc, només et porten quatre tajines de merda.

-Wisky berbere... soy escalador.

Bàsicament escalada, un 4000, trekking aquàtic per un riu on més valia no empassar-te l'aigua. Moltes xerrades, converses i situacions "peculiars". Milers de kilòmetres de cotxe i una roda rebentada.

Un detall, el sol ponent-se sobre el mar.

Sóc super guay, no menjo carn perquè trobo lleig que matin les pobres vaques, els enciams els compro ecològics, vaig al gimnàs per estar de puta mare i només bec aigua d'ampolla... tinc un tot terreny que flipes, supernou de 36.000 euros, amb GPS i seients reclinables per fer un llit de matrimoni al maleter. Gasta 25 l cada 100km però té mp3 i fardo mazo per la ciutat. A més si aixafo un vell o un moru no passa res... ¡És super-dur!

Aquí un molinet del pení, ja no funcionen però no deixen de ser renovables. No vols centrals nuclears, doncs no ploris si a dalt d'una puta carena hi ha 15 aerogeneradors.

I tu, putu fabricant de cotxes, t'haurien de trencar les cames per gilipolles. Tenim cotxes híbrids i a tu només se t'acudeix fer cotxes de 220cv que gasten tropocientos milions de litres de petroli al dia. A la puta merda el canvi climàtic, els óssos polars i totes aquestes paranoies hippies distorsionades pel THC.

Que s'acaba el petroli?...

- Hey tiu! A sota l'artic dels collons n'hi ha mazo i d'aquí poc, al no quedar-hi gel, estarà tirat extreure'l!

Amb "H" d'Hidro-carburo.

Vas un dia caminant pel bosc i de sobte... ¡ets trobes un follet! I el molt cabrón et diu...

-¿Vols una olleta plena de monedes d'or?

Hijodeputa!, ¿Qui no vol una puta olla plena de pasta?, penses tu.

-Si senyor follet, clar que vull una olleta plena de monedes d'or!

-Doncs llepa't el colze i si ho aconsegueixes serà tota teva!

No és cap anunci de cafeïna. Foc en estat pur. Parafina, una metxa i una mica d'energia perquè començi la reacció. Milers d'anys anant de cul darrera seu i encara ens hipnotitza la seva presència.

No cal comentar les fotos, totes són puta mare. Pots dir el que et dongui la gana i encara et faltaran més de noucentes paraules per arribar a la seva alçada. Simplement gaudeix-ne.

Les faig jo i la càmera, tots dos junts, sense retocs ni ósties. Si la utilitzo jo tot és manual, si la fa algú altre confio en la càmera i es queda en automàtic. Seria massa poètic parlar de simbiosi però s'hi acosta bastant.

St. Pere de Rodes de nit, la única ajuda... un trípode.

Buscant una puta foto per inagurar el "putulok" fart de les complicacions del senyor kodak i la seva galeria. Un arbre mig mort, boira i clapes de neu a 10 min del refu de "miltrescentesestrelles" de vall ter.

Mil quaranta excuses per no ser allà, per baixar... Fa fred, mig plou, roca difícil de protegir, granit de merda, líquens cabrons que només creixen en llocs poc contaminats, por a rebotar 12m paret avall, por a treure sang, al dolor,...

Tornem. Escull el motiu que vulguis per baixar d'allà, tu decideixes.

Embolica-ho amb el paper que et dongui la gana, el millor que tinguis, posa-hi el llacet més xulu i guay del món... en el fons saps que totes aquestes gilipollades hippies no van amb tu, sents ràbia, tot és una merda i l'únic motiu de tot aquest turment és que no has sapigut estar a l'altura de la situació en el moment que tocava.

No Brain No Pain