L'efecte narcòtic de la digestió es suma al de les copes de vi que acompanyaven el dinar. Al del "xupito" que sempre et porten al demanar el compte, mentre el teu cervell intenta assimilar que et toca treballar en uns minuts i busques quelcom per emplenar aquell parell de quarts, massa llargs per no fer res, i massa curts per anar a fer un cop de cap al sofà, al cotxe, o contra una paret i engegar-ho tot a la merda.

Poc a poc, adormit, navegant en el mar de la serenitat, aconsegueixes arrossegar-se fins a la primera cafeteria que recordes que tenia un cafè mitjanament decent, alhora que descobreixes que s'ha de ser molt "capullo" per treballar un diumenge, i que encara hi ha gent que no s'ha venut al capital.

Retorn al punt de partida amb la feina afegida de recollir els trossos d'il·lusió i esperança que et guiaven i ara estan per terra. Menys temps, menys opcions. Els dos bars més propers estan plens de "cambrers" gilipolles. El següent és una fleca i de l'altre vas plegar engegant el "jefe" a la merda. Els minuts passen i la cosa es complica fins que descobreixes un nou "local" al mig de tot plegat.

Poc a poc, tímidament, la cantonada de vidre, blanca per dins es va acostant, obre les portes i t'engoleix.

-Hola, algun cafè una mica fort...?

-¿eh?

-Ca-fé. ¿Només en teniu una varietat?... com que teniu cinquanta milions de tes diferents a les estanteries.

No, només un tipus de cafè, el típic guarro de bar i servit amb la "olla" de la foto que no saps com agafar-la per no cardar-t'ho tot al damunt, mentres et preguntes si veritablement hi ha algú al darrera que cobra per dissenyar aquesta merda o simplement ho fa un mono amb algun cromosoma de més.