Assegut en el plató miro una altre vegada la meva família que es troba situada just davant meu, asseguda en el seu lloc corresponent, mentre la presentadora segueix amb les seves preguntes a les que jo només haig de contestar si és cert o falç, a canvi de pasta. A canvi de zeros que es van afegint al darrera de la xifra inicial, a mesura que augmenta el nivell d'intimitat de cada qüestió.

És tant simple que sorprèn que hi hagi gent que perdi al intentar mentir. Putus gilipolles!, els pregunten alguna cosa massa personal, es caguen a sobre i al enganxar-los mentint perden tota la pasta alhora queden en evidència igualment.
Jo, personalment, crec que la cosa és tant fàcil com explicar-los alguns d'aquells racons més foscos, que he anat acumulant al llarg de tota la meva miserable vida sense manies. Simplement la veritat. Total, que em busquin amb la pasta que guanyaré!. Per l'altre, suposo que el paper de la meva família és aguantar tota la meva merda, confirmar tot allò que ja suposaven o, en el pitjor dels casos, intentar no plorar mentre el seu estimat fill va quedant brutalment desbudellat per un ésser que no coneixen de res.

Sigui el que sigui m'importa una merda. Per ser sincers, m'importa tot una merda, el que passi per la ment de la presentadora amb el seu rol de "estirada gilipolles", el que pensin els meus parents, i com no, la idea que es faci de mi tota aquesta escòria que veu el programa. Totes aquestes rates que segueixen en els seus caus, amb la seva pròpia merda ben enterrada, podrint-se en la seva misèria.

Ja tindran temps de venir a llepar-me el cul quan estigui forrat!