Primavera

La puta primavera aquest any no ha existit. I no cal que ara vinguin els putus hippies, els putus "V"iòlegs, meteoròlegs, astrofísics i merdes diverses dient que la primavera comença el 6 de desembre i que s'acaba el 35 de juny! En aquest blog ara mateix ens (em) sua la polla la data astronòmica que marca els canvis d'estacions, els equinoccis o solsticis corresponents. Aquí i ara ens basem en "ara fa fred" i "ara fa calor", la resta ens rellisca bastant per no dir absolutament!

D'estar amb l'estufa al 6000% agonitzant dins de "casa" a 15ºC, vam passar al confinament, i fins no fa gaire, hem pogut sortir de casa a passejar a partir de les 6-10-12h (segons correspongui) i ens hem trobat a 46ºC a l'ombra!

I jo et pregunto ara: 

- "On tens la teva primavera fill de puta???" 

Jo no l'he vista, potser tu sí?  I siguem raonables, ara no cal que em vinguis a plorar amb que tu ets d'un servei bàsic i has anat a treballar durant les vuit setmanes de confinament! Veritablement, ara mateix, no ens (m') importa especialment la mena de despreocupació absoluta que té l'estat, o el teu estimat cap/empresari, cap a la teva existència, i que t'ha fet continuar dins l'engranatge productiu tots aquests dies, mentre has pogut gaudir per la finestra de l'habitacle on treballes (o del teu cotxe) com el Sol cada dia es ponia 15 segons més tard fins a l'hora que es fa de nit actualment...

I ja no sé si és una mena de "síndrome d'Estocolm" absurd que ha emergit després de tants dies confinat, però els camins que fa com 24 anys que recorro de manera esporàdica pel meu municipi, ara em semblen diferents. La llum, els colors, l'asalvatgement d'una natura descontrolada, intrepitjada durant setmanes, la verdor impulsada per unes llevantades d'abril insospitades! Aquesta mena de desconnexió entre el temps real i el de la ment, que ha comportat la cinquantena de dies tancat entre quatre parets d'un pis de pocs pams quadrats, i que ara fa que el que "em penso que és" no encaixi amb el "que és" real!

I ara què cabrons? On és la meva puta salut mental? Com encaixo la realitat dins la imatge que s'ha creat a la meva ment en quarantena???

Em feu anar a treballar a "mitja" pandèmia, em (ens) traieu els dies de vacances a canvi de "baixes" i percentatges de sou, d'ERTOS, d'hores extra, de... i a sobre no tindrem vacances? On són les meves putes vacances d'estiu a Benidorm malparits!!! La meva ruta en cotxe, en bicicleta, a peu, en caiac...

Diaris de quarantena #3

"Setena" setmana de confinament.

Des del dia 2 que no podia aixecar-me del llit. Aprofitant el desconfinament vaig sortir a fer esport a les 9h, i 500 metres després de començar a córrer alguna cosa dels meus genolls va petar. Avui m'he pogut arrossegar fins a l'ordinador per seguir amb el meu diari del confinament.

Crec que la gent del meu poble no acaba d'entendre (o no vol saber) que som més de 5000 habitants al municipi. També tenen dificultat per contar fins a dos però això ja és un altre tema...

Memòria

Cada record, vivència, imatge, situació, moment, aventura, història, instant,... cada cop que és rebuscat i reviscut per la nostra ment és modificat. Manipulat. Recordat de manera diferent i emmagatzemat amb alguna variant. Alterat. Distorsionat per l'autoconvenciment, l'autoengany, la distorsió voluntària o no del passat, la lliure interpretació del nostre cervell o l'acció d'agents externs com ara l'entorn, les versions donades per les nostres amistats, familiars, coneguts, actors del moment,... fins que al final d'aquell fet tangible, veraç, ja no en queda res!

Vaig fer aquella truita de patates a l'Argentina? Vam pujar aquell cim? Ens vam enrotllar a les muralles de Girona? Era a Paris que anàvem a comprar vodka al "paki" del costat de l'hotel?

Què queda del meu passat, del meu jo actual, si no puc recordar les coses? Si les que recordo ja no són certes i tot és una mena de somni absurd? Un matrix de segona on en comptes de despertar d'un somni manipulat, a mesura que avances per la realitat tot es torna un somni difús...

Quan recordo algun dels meus viatges, davant el dubte, sempre sé que tinc les llibretes que porto a sobre, per fer el balanç del dia, al calaix de l'armari. Quan rebusco entre la merda del meu bloc puc recordar els moments de picat a l'ordinador i el catalitzador del text força ràpidament, els detalls de les nits i els dies passats, per tant són fets que haurien de ser relativament reals un cop passat el filtre de la meva subjectivitat. Una mena de "memento" de baix pressupost a la catalana.

Però què queda de la resta? Veritablement va existir aquell anell de la sala del cel? Aquell V.I.P. que va estar molts anys a la meva cartera i que, el dia que va tocar cercar-lo a la caixa metàl·lica dels records, ja no hi era? Hi havia sigut mai?

Els dos que "éreu" amb mi aquella nit encara el teniu per demostrar que tot no va ser una technoparanoia alcohòlica? Vosaltres encara el guardeu o ens vam influenciar tant els uns als altres que ho vam acabar imaginant tot?

Aquell concert dels Not Available a Pedret?

Tu dius que el control dels mossos va ser a barraques i jo al "festa conèixer" de la UdG... en què quedem?

Mirar enrere espanta, em crea pànic, i no pel fet de veure que el meu camí cap a la fi eterna és inevitable, sinó perquè quan penso en les meves vivències ja no sé ni si són reals. Ja no sé si el passat que he tingut, i que he guardat com un dels tresors més preuats amb tots els moments i experiències, són certs o un simple engany. Una mentida producte de la distorsió. Un vulgar somni que per casualitat recordes un cop despertes!

La meva vida ha estat real?

Ara mateix aquells puntals que fixàveu els records en el temps ja no existiu en el meu present, per tant tots els dubtes es converteixen en preguntes retòriques que només alguna foto aleatòria que reapareix d'alguna caixa abandonada, calaix, àlbum analògic, web perduda que encara apareix als navegadors, pot respondre o semireafirmar. 

Diaris de quarantena #2

Sisena setmana de confinament.

Les provisions acumulades durant el saqueig del 13 de març han anat morint a poc a poc. Fa una setmana i mitja que em vaig acabar l'últim fuet, els Doritos i les Volls-Damm del rebost. Des de llavors només m'alimento de Ratafia. 

Quina mandra que em fa sortir de casa per anar a comprar...

Diaris de quarantena #1

Cinquena setmana de confinament.

Després de més de trenta dies d'anar amb la mateixa roba interior per casa, avui finalment m'he dutxat i m'he posat uns pantalons. No és que sigui cap dia especial ni hi hagi gran cosa a celebrar, només em volia tornar a sentir com una persona humana. 

Recuperar una mica la dignitat perduda durant la reclusió domèstica.

Coronavirus

Hi estic totalment d'acord: (la majoria) sobreviurem al coronavirus! El que ja poso en dubte és que sobrevivim a la depressió, l'alcoholisme, l'obesitat, les malalties cardiovasculars, la diabetis, els divorcis, la carència de vitamina D, la pèrdua de massa muscular, la cirrosi, infarts diversos, estrès post traumàtic, l'addicció als videojocs, mòbils, xarxes socials... Despertar-nos de nou a les 7h, a les 6h en els pitjors dels casos, per anar a treballar!

D'aquí setmanes, o mesos, potser les UCI ja no necessitaran tants respiradors per tractar pneumònies i l'estat s'estalviarà força pasta en pensions, però que preparin les butxaques per començar a comprar insulina i prozac a manta! 

I ja no parlem de l'agorafòbia general, i la desmotivació absoluta per fer qualsevol cosa, un cop tota aquesta merda s'acabi!

Per cert, feia temps que no "sopava" una ampolla de vi sencera... Des dels sopars amb una "ex" epilèptica que no bevia. I mentrestant al TN surten els metges dient que la penya no compri tant d'alcohol ja que "no és" la solució a l'ansietat del confinament.

Cabrons! 

Això és com els malparits que fan posts dient que des de l'inici del coronavirus el món s'està recuperant de la contaminació i els impactes de l'activitat humana. 

Suposo que si ens suïcidéssim tots encara "ajudaríem més al planeta" i s'acabarien tots els problemes (coronavirus i alcoholisme inclosos). Podeu començar vosaltres donant exemple, imbècils!!!

Clandestinitat

Sol, sota el cel estrellat, vigilat per tot d'ulls brillants que s'amaguen entre els rostolls i els arbustos dels marges del camí, només la llum del frontal al mínim, i algunes cuques de llum, em marquen el camí.