Live Fat, Die Young

No em toqueu els festius de desembre cabrons que al meu municipi no hi ha neu! FAT BIKE!!!

 

 

 

 

I per si la compartició del YouTube no funciona, aquí hi ha l'enllaç directe a la llista de reproducció:

 

https://www.youtube.com/playlist?list=PLA41738A5BF0F8AF1 

A mi la cobertura!

L'addició et consumeix. Les alertes, les alarmes, les notificacions, els avisos, les icones, els colorins a la pantalla,...

Passes hores i hores pendent de la puta pantalla del mòbil, mirant les quatre mateixes webs de merda cada 15 minuts per veure si han actualitzat algun dels seus continguts. La nova entrada!

Actualitzant l'Instagram, el Twitter, el Facebook,... per veure el darrer post, ser el primer a comentar, en fer like, a enviar una emoticona de merda. La notícia de l'últim minut per ser el més cultureta del barri!

I llavors un dia apagues el mòbil, marxes "lluny" de la civilització, et perds per les muntanyes i estàs com 48 hores sense cobertura més enllà, si tens sort, de la ratlla aquella de "trucada d'emergència". 

Moments de paranoia... I si el món se n'ha anat a la merda? Si tot ha col·lapsat? 

No tinc cobertura i potser m'estan trucant!

Serà el del banc oferint-me la hipoteca al 150% per sortir del cau infecte on estic de lloguer i comprar aquella merda de casa que cal restaurar per 160.000€, que tot i ser una "basura", és prou barata i en un barri poc conflictiu?

Serà el del SOC per l'oferta de feina de l'altre dia?

L'escola del nen avisant-me que s'ha fet mal? Tindrà el coronavirus? L'haurà llepat un company que SÍ té coronavirus i els seus putus pares l'han portat a l'escola tot i estar tossint tot el cap de setmana i amb febre?

Serà la meva parella trucant per explicar-me que ha eutanasiat el gat, ja que feia una estona que miolava d'una manera "estranya"?  

Algun parent l'ha liat i cal anar a acomiadar-me?

Per fi es fa aquell sopar amb la colla i ara el faran sense mi? (i a sobre pensaran, encara més, que sóc un capullo).

L'empresa que m'acomiada i dilluns quedaré com un imbècil quan hi vagi a treballar?

La cita del Tinder que avui està disponible després de setmanes suplicant per una mica de caliu humà?

... (insereix paranoia a gust personal del lector)...

I llavors surts de la puta muntanya, de l'agonia, de la supervivència més bàsica on tot es basa a trobar aigua, sobreviure amb el què portes a l'esquena i no quedar-te sense aliment ni gas, a no morir de fred i trobar un lloc on dormir que no sigui gaire inundable, preocupar-te per no acabar triturat per una pedra o per l'energia potencial que has anat acumulant, les insolacions, les plantes tòxiques... decisions simples i bàsiques que deixen tota la resta en un segon pla. On tot es basa a avançar ignorant el mòbil mentre no necessitis aquella ratlleta intermitent de la "trucada d'emergència".

I finalment, al cotxe, havent purgat tots els teus fantasmes, desintoxicat, intentant donar la raó a les teves paranoies, engegues el mòbil i en el primer raig de cobertura veus que el món ha continuat girant i ningú s'ha preocupat gaire de tu, aprenent una de les poques lliçons realment útils del teu present: Apaga el colló de mòbil i deixa de malgastar el teu temps!!!

Pd.- Potser aquí ja em repeteixo més que l'all, però saps que pots posar el mòbil en blanc i negre (escala de grisos) i llavors ja no li faràs tant de cas? Abans calia fer no sé quina paranoia de procés, ara l'opció ja et surt al menú on tens la wifi, el GPS i similars... en el meu cas és a "mode hora de dormir". 

Bourbon

El gust del bourbon em torna al passat. A les discoteques i als cubates de "principis" del 2000. Primer el "Jack" i després el "Jim", ja que sempre era una mica més barat i "igual d'efectiu". "Sense gel si us plau que avui tinc mal de coll..." I al final la distorsió volumètrica sempre feia que el resultat final fos una mica força més enriquit en destil·lat que amb la mesura habitual on s'incloïa el gel en l'alçada de combinat!

Feia com vuit anys que no et treia a passejar, i del retrobament al final només en va sortir fracàs. Un fracàs absolut i fastigós com en els pitjors dels meus temps! I si és que en el meu passat la forma física era capaç d'animalades inimaginables, en aquest present decadent i fastigós, tot encara va ser més agònic i infecte! 

Agonia putrefacte durant 16 miserables quilòmetres i 1000 m de desnivell absurds. Tornem als orígens, a les excuses, a les paranoies mentals que et fan recular. Al llaç rosa que ho maquilla tot quan és el teu putu cervell que ho engega tot a rodar!!!

Putu cervell de merda! Puta ansietat dels collons!!! Putes excuses infectes que justifiquen la teva mediocritat...

- Uh.... sembla que es gira mal temps.

- Uhhhh... el camí no estava en gaire bon estat i una pala de neu casi em fa girar enrere com va passar al Posets quan volíem fer la "Jean Arlaud" no sé quin putu any!

- Ohhhhhh... aquest putu clima tropical-canviclimàtic em fa suar com un fill de puta. Només he caminat 4 km i ja m'he begut un litre i mig d'aigua. El putu buff em regalima per la cara!

- Uauh... fa estona que no tinc cobertura al mòbil, i si em moro aquí de cop i volta, vés a saber quan trobaran el meu colló de cadàver! 

- Només necessito aigua per sobreviure dos dies i estic envoltat de rius però... i si plou molt i al final això es transforma en una mena de "Biescas" postconfinament¿?

- I si puja un putu mosso (o forestal) i em veu acampant al mig d'aquest prat ple de pintades de "no acampar"? 

I al final sembla que marxes d'allà justificant-ho tot però només ho fas per covardia, per les teves paranoies més absurdes, per una mena de por infecte a morir sol en l'oblit del no-res...  I llavors, quan tornes a casa, només recordes que en vas fugir per què ja estaves mort per dins en la rutina apàtica i miserable del teu dia  a dia!

I de nou et tornes a fer fàstic! Odies el teu putu cervell. La teva debilitat. L'estupidesa de la irracionalitat que ho arrossega tot com un tsunami. La dependència tecnològica. 

Diuen que diuen que no sé quin percentatge d'humans no se separen mai una distància més gran d'1m del seu mòbil, però tu ets un ésser especial capaç d'ignorar-lo unes hores. De deixar-lo a casa mentre voltes per evitar que et geolocalitzin, d'apagar-lo durant estones per sentir-te lliure. Menys addicte. Però allà, envoltat de verd i marmotes l'addicció es fa intensa. Et mina la moral. Les hores de solitud no s'alimenten de llibres. Estar amb tu mateix et consumeix per dins. Ho engega tot a rodar!

Ets un merda que va de punki, d'alternatiu, d'antisocial... i quan el Sol es pon i estàs massa allunyat del teu llit, de la Wi-Fi, la cobertura, el teu cotxe, la presència humana,... tot es transforma en angoixa. En una angoixa absurda, irreal, mentidera i limitadora!

I en el fons què seria el pitjor, palmar-la? Sovint en el meu dia a dia la sensació ja hi és... On és el problema?  Fent alguna canal de jove ja vam estar a punt de passar a l'altre barri i, més que tenir por, la sensació era de tranquil·litat, de saber que tota la merda que estàvem patint aviat s'acabaria i deixaríem d'agonitzar. El fred, el cansament, la lluita contra una cosa més gran que tu, aviat deixaria de ser i tot seria pau. Un somni etern indolor. Per què el problema apareix en la solitud de l'acte? En la paranoia de l'avorriment.

Porqueria digital

Enmig de tota la merda digital que guardo en CD's, DVD's i Blu-Ray's diversos, avui he trobat una còpia de seguretat amb tot de coses de la dècada del 2000. Documents de la universitat, textos vells i esborranys fets a la sala d'informàtica de la facultat durant els migdies esperant entrar a pràctiques, els documents de l'Aconcagua, de trucs,... i, amagats entre carpetes de carpetes i subdirectoris amb més carpetes, de cop han aparegut alguns dels meus tracks de joventut, enregistrats amb el vell e-trex que algú un dia em va regalar pel meu aniversari!!!

Així doncs, avui dimarts 11 de febrer de 2020 per fi, un cop convertit el format TRK del CompeGPS a GPX del BaseCamp (gràcies programa gratuït Perfils), he pogut posar sobre el mapa digital aquelles aventures distorsionades pel temps i que, en alguns casos, no vaig saber mai ben bé per on vam acabar passant: la de les canals del Gra de Fajol, de l'Aneto, les voltes per l'Empordà i com no aquella sortida borrosa per les Bolloses que havia d'acabar amb una hivernal al Carlit i que al final només va aportar butllofes als peus, sang, i una ressaca infernal. 

I aquí el text "d'aquell dia" escrit, segons les propietats del fitxer, el 31 de desembre del 2005 a la nit (què devia fer aquell cap d'any???), uns dos anys abans que aparegués aquest bloc. 

Les 5:50h del matí, sona el despertador. El temps just de baixar la motxilla i el material a baix que ja escolto el soroll del cotxe que em ve a buscar.

Són les 6:10h del matí i el company ja nota la pudor a whisky del meu alè. Joder no fa ni tres hores que anava borratxo. La ressaca tot just comença ara.

Ja hi som tots i comencem a devorar kilòmetres cap al nostre destí. Si fa un parell de dies ja no ho veia massa clar avui encara menys.

Noto com encara puja una mica d’alcohol des d’algun racó del meu estómac, per un pèl que no surt tot.

Què està passant?

Fins fa poc aquesta merda era el pilar central de la meva existència i ara ni em motiva ni la respecto.

Cabrons!

Quan torno recordo per què no hi tornava!

Badlands 75

 Tortellinis de formatge amb tonyina. Menjar de ruta, d'alpinisme, de bivac, un clàssic de les travesses que quan hi penses et fa venir salivera tot i que potser menjat a casa, o per algú aliè a la seva història, és un plat que no val gaire res.

I ara aquí ets de nou! Set anys fa de l'última aventura. Còrsega, intent de Gr-92, l'inici i la fi de tot plegat. I llavors oblit. Guardada al garatge tots aquests anys les rates han fet bona feina! Forats, taques de merda de l'avió (gràcies Lufthansa!), gomes donades,... i ara pixats i excrements de mamífers dels quals l'única contribució a la humanitat ha estat transmetre la pesta negra. I ara, mentre ets de nou a l'armari de casa, la barra lateral del bloc va comptant de forma agònica tots els anys que han passat des de l'aventura argentina, el nostre clímax alpinístic. "Tempus fugit" que diuen tot i que jo sóc més fan del Cronos de Goya...

Per cert, saps que no recordo quan et vaig comprar? Sé que va ser a Andorra i que vas costar una pasta gansa, però quan va ser? Amb qui? Quina va ser la primera carregada? A Llosás encara anava amb la decathlon blava i això devia ser el meu segon de carrera allà al 2002/3. No ho sé exactament, però segur que ja portem junts més de 13 anys i encara estàs en bon estat. Hòstia!, ara mateix no ets pots imaginar quant trobo a faltar tornar a fugir amb tu...

Rates, putes rates!

 

Baixada de Galamús.

Deixem el cotxe al pàrquing de sobre l'ermita de Galamús i anem caminant per la carretera fins a trobar-nos el riu a la nostra alçada. Just després d'unes gorgues i un pas estret del riu entre roques, hi ha un petit caminet fins a l'aigua. Aquí també hi ha un pàrquing, però jo crec que és millor caminar d'anada i sortir del riu a prop del cotxe.

Comencem a seguir el curs d'aigua sense cap dificultat fins a la part més estreta i encaixonada del riu, aquí hi ha un cartell on hi ha escrit que és obligatori portar el casc i el neopré sota risc de multa. Cal dir que gairebé tot el recorregut que ens espera a partir d'aquest punt és sense sol, i si l'aigua és freda podem veure'ns a mig camí amb una tonalitat lilosa a llavis i pell preocupant...

Tot i que el cartell en un primer moment ens pot deixar més o menys "acollonits" el riu és senzillot, amb algun salt de fins a 6m (optatiu, amb un cable per arribar-hi de passamans) i algun pas de desgrimpada sense masses dificultats, més enllà del que pot relliscar la roca. 

També cal dir que el factor més important a valorar abans de emmerdar-se a la baixada és el cabal, i que si és massa fort ho deixem estar...

Després d'1h30' - 2h de baixada total, al retrobar de nou la llum del sol, veurem un cotxe estimbat al riu (atenció que te'l trobes de cop i els ferros del xassís poden tallar) i poc després, uns escalons tallats a la roca ens permetran grimpar fins al camí que va a l'ermita de Galamús i al pàrquing on hem deixat el cotxe.