El gust del bourbon em torna al passat. A les discoteques i als cubates de "principis" del 2000. Primer el "Jack" i després el "Jim", ja que sempre era una mica més barat i "igual d'efectiu". "Sense gel si us plau que avui tinc mal de coll..." I al final la distorsió volumètrica sempre feia que el resultat final fos una mica força més enriquit en destil·lat que amb la mesura habitual on s'incloïa el gel en l'alçada de combinat!
Feia com vuit anys que no et treia a passejar, i del retrobament al final només en va sortir fracàs. Un fracàs absolut i fastigós com en els pitjors dels meus temps! I si és que en el meu passat la forma física era capaç d'animalades inimaginables, en aquest present decadent i fastigós, tot encara va ser més agònic i infecte!
Agonia putrefacte durant 16 miserables quilòmetres i 1000 m de desnivell absurds. Tornem als orígens, a les excuses, a les paranoies mentals que et fan recular. Al llaç rosa que ho maquilla tot quan és el teu putu cervell que ho engega tot a rodar!!!
Putu cervell de merda! Puta ansietat dels collons!!! Putes excuses infectes que justifiquen la teva mediocritat...
- Uh.... sembla que es gira mal temps.
- Uhhhh... el camí no estava en gaire bon estat i una pala de neu casi em fa girar enrere com va passar al Posets quan volíem fer la "Jean Arlaud" no sé quin putu any!
- Ohhhhhh... aquest putu clima tropical-canviclimàtic em fa suar com un fill de puta. Només he caminat 4 km i ja m'he begut un litre i mig d'aigua. El putu buff em regalima per la cara!
- Uauh... fa estona que no tinc cobertura al mòbil, i si em moro aquí de cop i volta, vés a saber quan trobaran el meu colló de cadàver!
- Només necessito aigua per sobreviure dos dies i estic envoltat de rius però... i si plou molt i al final això es transforma en una mena de "Biescas" postconfinament¿?
- I si puja un putu mosso (o forestal) i em veu acampant al mig d'aquest prat ple de pintades de "no acampar"?
I al final sembla que marxes d'allà justificant-ho tot però només ho fas per covardia, per les teves paranoies més absurdes, per una mena de por infecte a morir sol en l'oblit del no-res... I llavors, quan tornes a casa, només recordes que en vas fugir per què ja estaves mort per dins en la rutina apàtica i miserable del teu dia a dia!
I de nou et tornes a fer fàstic! Odies el teu putu cervell. La teva debilitat. L'estupidesa de la irracionalitat que ho arrossega tot com un tsunami. La dependència tecnològica.
Diuen que diuen que no sé quin percentatge d'humans no se separen mai una distància més gran d'1m del seu mòbil, però tu ets un ésser especial capaç d'ignorar-lo unes hores. De deixar-lo a casa mentre voltes per evitar que et geolocalitzin, d'apagar-lo durant estones per sentir-te lliure. Menys addicte. Però allà, envoltat de verd i marmotes l'addicció es fa intensa. Et mina la moral. Les hores de solitud no s'alimenten de llibres. Estar amb tu mateix et consumeix per dins. Ho engega tot a rodar!
Ets un merda que va de punki, d'alternatiu, d'antisocial... i quan el Sol es pon i estàs massa allunyat del teu llit, de la Wi-Fi, la cobertura, el teu cotxe, la presència humana,... tot es transforma en angoixa. En una angoixa absurda, irreal, mentidera i limitadora!
I en el fons què seria el pitjor, palmar-la? Sovint en el meu dia a dia la sensació ja hi és... On és el problema? Fent alguna canal de jove ja vam estar a punt de passar a l'altre barri i, més que tenir por, la sensació era de tranquil·litat, de saber que tota la merda que estàvem patint aviat s'acabaria i deixaríem d'agonitzar. El fred, el cansament, la lluita contra una cosa més gran que tu, aviat deixaria de ser i tot seria pau. Un somni etern indolor. Per què el problema apareix en la solitud de l'acte? En la paranoia de l'avorriment.
