Ereccions

De nou eleccions. Canvi polític a la vista. Ni millor ni pitjor... simplement diferent.

La pèrdua de fe en els polítics és palpable. La democràcia ha parcialment desaparegut. El poble ja no té veu, només el mercat. El capitalisme i l'intent desesperat de mantenir el nostre "sistema del benestar". Els socialistes espanyols no escolten al poble igual que els fatxes francesos. No és problema de dretes o d'esquerres, només de mantenir "viu" el sistema.

"Treballa, compra, paga impostos i amb el que et sobri tingues un detall, ves de vacances,...", "No et preocupis, com a molt et robarem un 50% del que guanyis...", "Tindràs carreteres, sanitat i una jubilació!".

Aquesta merda ja no funciona... "jo pago i tinc, tu no pagues i tens...", els números no surten per enlloc. Al final la nostre veu es queda en vull toros o no, i tonteries del mateix nivell. Si toca treballar 90h a la setmana perquè la societat no s'enfonsi ens tocarà passar pel tub i deixar-nos penetrar.

Els socialistes són tots uns fills de puta, el seu federalisme se'n pot anar a la merda. D'Espanya no en volem res! Esquerra ha tingut quatre anys per demostrar quelcom i no ha fet una merda, només emplenar-se les butxaques. De desgraciats que parlen castellà al nostre parlament no ens en calen. Els verds potser són els únics que poden tenir alguna paraula, de CIU ni en parlem...

Les seves paraules no valen res, prometen i prometen per pixar-nos a sobre. Ara mateix l'única esperança és la independència. Ens prendran per idiotes igual, però com a mínim serà en català.

Si cal, un cop lliures ja canviarem les regles del joc...

Escòria

Tallar em va fer deixar-ho, desenganxar-me. Tornar-hi veure quant d'absurd n'era tot plegat. Redescobrir el que veritablement m'era "necessari" i seguia amagat en algun racó immund del meu egoisme.

Totes...

Tot mirant la tele, fent un "zapping" d'aquells monumentals a la TDT (o TNT com en diuen més enllà del Pirineu) al final un arriba a tres conclusions. Aquí dalt no hi ha ni la tercera part de "telebasura" que al sud, en part gràcies a la falta de cobertura dels canals "españols". A la llarga un troba a faltar les "perles" d'intereconomia i la porqueria fatxa que escupen segon si segon també, que sempre són una parada obligatòria entre canal i canal. I per últim redescobrir el nivell d'estupidesa humana que hi ha al món, quan un es troba amb un programa com "l'ille de la tentation", que sempre et deixa una estona bocabadat.

Bàsicament es tracta de quatre parelles que se'n van a una illa, on separen els components masculins dels femenins, per posar a cada grup en una zona diferent del territori, envoltats/ades per solteres i solters d'aquells que flipes,amb l'únic objectiu de follar-se'ls i provocar la ruptura dels "enamorats".

Són una mena de vacances dins una illa tropical, de festa, fent activitats del mil i anant a dormir cada nit trempat o molla, mentres intentes seguir "fidel" a la relació que portes anys invertint temps, esforç, amor i aquestes merdes.

I el dubte que sorgeix és: quin preu deu tenir cada una de les ties del programa? És a dir, tu quant cobraries per anar a una illa dos, tres, quatre setmanes a mirar de follar-te el màxim de tius possibles, i fer que ho deixin amb la xicota, mentre ho graven les càmeres? O potser ets dels que pagaria per fer-ho?

En el fons és una mena de drama. Parelles plorant, donant cops de puny a les palmeres, engegant els càmeres a la merda, poca roba,... suposo que és una mena de "gran hermano" on de moment tots els concursants tenen 46 cromosomes, més enllà de les ganes de buscar-se problemes tenint zones com Vilamalla i la carretera de Girona dins el tractat d'Schengen, amb un afegit de morbo sexual.

I que recordes encara com era aquella cadira...?

Però bé, això no deixa de ser un joc de nenes comparat amb el que ha aconseguit internet i la indústria pornogràfica. Què hi ha més morbós que les "minisèries" on surt un "prota" càmera en mà pillant paves pel carrer i que a cops de bitllet es deixen penetrar per tots costats a qualsevol motel, furgoneta o lloc una-mica-allunyat-de-mirades-indiscretes.

Tot i que el més bo és quan la tia té parella i es ven per un parell de bitllets.

Fama, pasta fàcil, necessitat d'emocions fortes, ganes de sentir-se com una puta, bruta per dins i per fora després de mutar-s'ho amb un desconegut a pèl d'amagat,...?

En el fons tots tenim un preu.

Tralaralara-tra, tralaralara-tra...!

No sé on vaig llegir un dia, segurament en alguna entrada de bloc, que les amistats tenen un elevat component "d'interès". L'escrit girava al voltant de com un aguanta les paranoies dels "col·legues" en la mateixa proporció que els "col·legues" han d'aguantar les d'un, i cadascú se'n cuida de les amistats pel supòsit d'un dia trobar-se sol, tirat a qualsevol marge de camí, buscant una mà a la que agafar-se en un impuls de necessitar "calor humà".

La "teoria" és bona, "jo no t'aguanto si tu no m'aguantes", t'engego si no em compensa tenir l'espatlla més molla, que tu la teva, de tant que plores... però aquí es plantegen dos problemes.

Aquest vincle "empàtic" comporta que moltes vegades un oblidi que està sol, des de que es treu el cap d'un putu forat, fins que l'hi torna a posar... i llavors qualsevol dia, un cop et deixa la parella, es mor el gos, descobreixes que els reis mags són els pares,... acabes trucant a totes aquelles persones "amigues", que continuant amb les seves vides, molt amablement et comuniquen que no poden quedar amb tu i que et mengis la teva merda com més aviat millor, per metabolitzar-la el més ràpidament possible.

L'altre es podria veure com un sistema. Una persona té entrades i sortides de gent amb confiança. Mentre el sistema té una retroalimentació positiva no passa res, tothom és feliç. Quan aquesta tendència s'inverteix i el sistema es torna negatiu tornes a la premissa u, tot i que saps que tota la merda hipòcrita que abans t'envoltava segueix essent igual de feliç en les seves relacions mutualistes "d'empatia-espatlla-mullada", convertint-ho tot en una merda de dimensions encara més grans.

Sol després d'una patada a les pilotes, no hi ha res més repugnant que la hipocresia social del "hey hem de quedar algun dia... juas juas juas, que entre la novia, els col·legues nous i tota la felicitat que supuro pels porus de la pell ara me la sues!". "Per cert no em podries deixar...?".

Haurien de rebentar tots

 

Gafas de pasta!

És l'home dels milers d'anys d'evolució, de l'excel·lència biològica concentrada en els 46 cromosomes de l'interior de cada cèl·lula del seu organisme. L'ésser suprem que et mira pel clatell, mentre està girat, d'esquenes, mentre menja, mentre compta de cara a la paret tot jugant a fet i amagar,... 

És l'home que et vigila constantment. L'home que et controla a cada instant per evitar ser sorprès en un atac ninja "kamikaze-mortal-definitiu" contra la seva persona, al estar distret com per exemple, tot parlant del temps amb el veí a l'ascensor. Mentre recull el correu o obre la porta del cotxe per anar a treballar.

És l'home que et mira a través de la finestra del dormitori mentre penetra la seva dona, els fills dels seus fills, les amigues de les seves amigues i els amics dels seus amics. Junts, separats, en grups o un per un, és igual, ell sempre et veu, amb la mirada fixa, des de tots els angles possibles.

Pensatiu, meditant, desafiant. Agafar-lo per sorpresa és impensable. És l'home amb ulls a l'esquena.

Minijocs

Seguint amb la nostàlgia dels meus anys d'universitari avui us porto dues "perles" de les meves hores mortes entre assignatura i assignatura, entre hores de dinar i de no fer res... Sembla mentida que aquests dos jocs encara estiguin a la web del "minijuegos".

Ray

Ray 2

En el fons la vida és una merda...

Un dia qualsevol tot dinant mirant la tele apareix la nova animació amb el "politono" de merda sonant de fons, que tot mortal del "primer món" ha de tenir a la seva col·lecció. Al costat de la "vaca mu", "el castor eunuc", el "teletubbie que es fot crack", "l'scanner de ties guarres i porcotes",... tot per 15€ enviant mil set-cents quaranta-tres "sms" al 9669.

I és que més enllà de tota la escòria que ho acaba comprant, a darrera d'això té que haver-hi un informàtic o tècnic de (...) treballant,  ja sigui al fer les animacions 3D, la programació,... en el fons gent que més o menys ha estudiat al llarg de la seva vida. Amb "un nivell" que diríem.

I aquí és on apareix el problema: Estudies tres, quatre, cinc anys i al final només et serveix per acabar fent "politonos" en una empresa de merda que es dedica a alimentar la set consumista de la classe mitja-baixa de la societat, programant gilipollades.

I ara no dieu que una feina és una feina, això és com fer 4 anys de química per acabar fent LSD en una banyera al garatge de casa els pares... O fer-ne quatre de biologia per acabar cridant als programes de sobretaula de "Tela-hinco".

Per 600.000€ jo també sóc español...

Més d'un milió de catalans ahir van sortir al carrer per queixar-se del tracte rebut per aquest país quasi-tercer-mundista anomenat "españa", del qual molts no en volem formar part, i ells mentrestant només parlen del seu maleit futbol, la "unitat" que els aporta la selecció dels collons i el patriotisme de segona que els circula per la sang degut a la primera puta final que jugarà el seu equip de merda gràcies a gent de la nostra terra (venuts, hipòcrites,... això ho deixem per un altre dia).

Que mig "barça" jugui a sud-africa no és excusa per permetre aquesta cortina de fum que tapa el crit català, que banderes espanyoles onegin al mateix temps que les catalanes a la nostre terra, que tothom cridi a la unió que aporta el futbol.

Quatre anys per pixar-nos a sobre i ho fan just durant la febre "mundialista". Fills de puta! Vergonya els hauria de donar tapar política amb pops, pilotes i gespa,...

Tant de bo aquesta nit la "coja" perdi, i tota aquesta escòria rojigualda que encara no comprèn que polles és la democràcia, no tingui cap "altre bona" excusa per mirar de reull que es cou més enllà de Fraga.

Arcades m'entren quan un  fatxa parla de la seva estimada "Cataluña", i que no pot permetre perdre un tros de la seva españa "grande" i "libre"... mentre es deu masturbar pensant en el 36, el 23-F i els pollastres.

Ignorància i estupidesa que no s'arregla amb res... ni amb noves connexions neuronals de plom de 9mm.

Una d'amor...

Poc a poc s'hi va anar acostant, amb un somriure als llavis, mirant-la fixament als ulls. Ella l'hi aguantava la mirada tot jugant amb els cabells. Provocativa, mossegant-se un xic la llengua com si no hagués trencat mai cap plat.

La distància es va anar escursant pas a pas fins que ell, simplement allargant el braç, es va limitar a agafar-la suaument pel colze, apropant-se'la de cop, eliminant tot l'espai que hi pogués haver entre ells. Expulsant tot l'aire que els separava. Intercaviant la calor de la irradiaven els seus cossos.

La presentació va ser breu, un xiuxiueig a cau d'orella, prendre-l'hi la mà suaument per a besar-la i posar-se-la per dins els pantalons... fins que sobtadament, el contacte de la seva pell freda amb la calidesa del seu membre semierecte el va tornar a la realitat.

El temps es va aturar un instant, i des de la foscor del racó més immund de la sala es va projectar un puny a la velocitat del so que l'hi rebentava el cap i no deixava res més que un esquitx de massa encefàlica a la paret, un torç sense cap a terra, inert sobre un bassa de sang que cada cop esdevenia més gran.

Les paraules "fill de puta pervertit!" encara ressonaven a les seves orelles quan una llengua càlida i humida, que buscava quelcom desesperadament per la seva boca, el va tornar a la realitat.

La mà seguia on ell l'havia acompanyat i sorprenentment no semblava tant perduda com aquella llengua. Feia estona que la mà ja sabia on havia de anar i quin era el seu objectiu.

Veritablement, i encara que semblés mentida, aquella nit havia encertat la dosis justa d'alcohol, i per sort la noia amb el mateix punt d'equilibri etílic, que va impedir el tornar a casa amb un ull de color blau, tot traient sang pel nas i una erecció del mil.

Però aquella nit era la seva nit.

Al ritme de la música la cosa va anar pujant de to,  mentre ell anava resseguint amb les seves mans totes les corbes de la noia. Els pits, la cintura, les cames, el final d'aquell vestit curt que cada cop estava més amunt...

- Ep, aquí no. És la festa d'aniversari de la meva amiga i no tinc ganes de ser el centre d'atenció... -Va dir ella en un moment en què les hormones, l'alcohol i el desig van deixar passar un raig de racionalitat- ...l'habitació dels seus pares és al segon pis. (Quant de mal que han fet les pel·lícules americanes).

Furtivament es van moure fins a les escales, petonejant-se, aferrant-se l'un a l'altre fins a superar el darrer escaló. Esmunyint-se dins del dormitori on ràpidament la roba va quedar arraconada en un costat. On finalment, estirats en aquell llit, la va fer seva.

El seu entrecuix era llis, càlid i tant humit que els dits es van desplaçar sense cap dificultat al seu interior. Immediatament ella va deixar anar un lleu gemec en part de sorpresa, en part de plaer.

Sense adonar-se'n, en un moment, la noia ja tenia dos dits al seu interior mentre el polze pitjava el seu clìtoris suaument però amb força. Veritablement el camí ja es trobava un tant trillat, però ara mateix tant hi feia...

El moviment del seu cos, la seva respiració cada cop anaven a més. Els mugrons durs, la llengua del noi resseguint-los, perdent-se poc després per darrera les orelles i penetrant de nou en la seva boca.

En un moment donat ella l'hi va voler tornar el petó, el noi es va escapar, perdent-se pel seu coll i de cop ja el tenia dins. El seu penis dur com una pedra s'havia obert camí cap el seu interior. La penetració va ser tant forta que va nota una punxada a l'estòmac. El dolor l'hi recordava de nou aquella primera vegada tant llunyana...

Novament el temps s'aturà.

- Ep, el portes?- Va dir ella.

-Es clar que si,... et penses que sóc idiota?- va fer ell.

- D'acord,... saps que m'agrada molt per darrera? però ves amb compte que avui no porto el lubricant.

Silenci...

Finalment, sense pensar-s'ho dos cops la va girar posant-la de quatre potes. Una escopinada sobre l'esfínter,  un suau massatge amb l'ìndex, i aquest va entrar delicadament en el seu recte. El penis, el dit, l'augment de la pressió i el fregament. Els dos apèndix separats uns poc mil·límetres per una fina pel·lícula de carn es sentien l'un a l'altre a l'interior d'aquella noia. I llavors el segon dit. Dos alhora. El polze,...

L'excitació era màxima, la lubrificació perfecte, fins que... un raig de dolor va deixar la ment de la noia en blanc. Dins seu ja no hi tenia un dit, ni dos, ni tres, dins seu hi havia un puny.

Crits, dolor i pressió anal desmesurada que anava en augment. Ella va seguir cridant, moguent-se per separar-se del penetrador, patejant-lo dins els límits que l'hi permetia la seva posició, intentant-lo esgarrinxar, però ell en comptes de retirar-se simplement seguia embotin-l'hi el braç.

Va passar el canell, l'avantbraç, el colze...

Els crits anaven a més, el soroll era insuportable, el cap del noi semblava que tingués que rebentar si no fos perquè el to va anar disminuint.

La pressió del braç al seu interior que empenyia els òrgans a desplaçar-se per a conservar el volum, obligava als pulmons a pressionar la gola a punt de sortir del seu interior entretallat-l'hi la veu. Convertint els crits en quelcom intermitent enmig de bafarades, de  contraccions del cos al estar a punt de vomitar-se a ell mateix a l'exterior.

Tot i que el dolor físic seguia. De la seva pell cada cop estava més esgarrintxada, oberta, sagnant per desenes de talls, hi brollava més i més sang, calenta, viscosa, que ho impregnava tot d'una ferum metàl·lica, mentre que en el seu cervell tot es transformava en una barreja de dolor, plaer i excitació fins a poder-lo sentir.

Amb el seu puny va sentir-ne el batec, constant fins que el va pressionar i comprimir. Fins que un últim esforç va tornar la tranquil·litat omplint de silenci el dormitori. Finalment el dolor, els cops i els crits havien acabat. La noia finalment havia alliberat un últim crit en un últim alè suau i relaxant. Ell mateix havia aturat el seu cor amb la mà. Pressionant-lo tant fort com va poder des de el seu interior.

Una de ciència!

Sabeu que el sol es troba aproximadament a 150.000.000 km de la terra? És a dir a 150 milions de kilòmetres de nosaltres.

Per tant si la llum viatja a 300.000km/s, des de que aquesta surt del sol fins que ens arriba a nosaltres passen...

150.000.000km / 300.000km/s= 500s

És a dir, 500s / 60 s d'un minut: 8'3min

I que la distància amb la lluna és de 384.400km, per tant repetint el procés la llum que reflecteix del sol ens arriba en...
384.400km / 300.000 km/s= 1'3s

Segueix al conill blanc...

Tot anava bé fins que l'hi van dir que les coses no anaven bé. És més, no és que no anessin bé, mai n'hi havien anat de bé... capgirant del tot la seva realitat, desmuntant aquella pel·lícula ciberpunk en 3D, o fins i tot en quatre dimensions si comptem el els sentiments, les sensacions, el dia a dia recorregut, que era la seva vida.

Tot el que s'havia viscut era fals. L'alegria, la tristesa, la complicitat, les converses, les reunions i les festes, l'hipotètic futur plantejat... res era, és, o serà. La mateixa base sobre la qual es construïa el seu món compartit de cop, i sota el pes de paraules alienes a ell, s'havia enfonsat a l'instant donant lloc a un solar on de nou es tenia que construir quelcom ràpidament per a recuperar qualsevol sentit. 

Els records viscuts es van convertir en records foscos oblidats que de nou veien la llum, en violència i abusos,  en ràbies i pors, en solitud i un nou espai a omplir. Llocs d'entrada de sang nova, fresca i reconstituent.

 

La versió 2.0 de la seva vida ja estava en marxa, i tot i que ell només n'era un actor secundari, la seguia com si fos l'únic i indiscutible heroi de tot plegat. L'ésser suprem de la paranoia aliena que l'havia devorat feia temps, i que ara ho era tot: passat, present i futur.

Hi havia una vegada...

L'home de dins el Tinky Winky...

Tema 3'8. L'aparell respiratori.

L'aparell respiratori consta de les fosses nassals (que filtren, humitegen i escalfen l'aire inspirat), la faringe, la laringe (on hi ha les cordes vocals), la tràquea, els bronquis, els bronquíols i els alvèols pulmonars. A part hi ha el diafragma que és el múscul que afavoreix la entrada i sortida d'aire als pulmons. Quan baixa es produeix una entrada d'aire als pulmons i quan puja s'expulsa. Aquests moviment reben el nom d'inspiració i expiració.

Entre d'altres la contaminació de l'aire de les ciutats i el fum del tabac provoquen malalties respiratòries tals com asma, càncers, irritacions,...

Finalment un punt a comentar és la gent que fuma perquè vol, gastant diners per acabar malalta, i el que no fuma però es veu afectat pel fum de la gent del voltant, que anomenem "fumador passiu", i que a la llarga pot patir les mateixes enfermetats que els fumadors.

Si ens fixem en l'exercici 129, la taxa de nens malalts d'asma és d'un 7% en el cas de no tenir cap fumador al voltant, augmenta fins al 16% si hi ha dos fumadors, i fins el 30% si al voltant del nen/a hi ha quatre fumadors.

Llavors l'alumna A aixeca el braç...

- Així dons si la meva mare fumava al meu costat quan era petita em feia mal...?

- Si, a la llarga pots tenir més probabilitats de tenir malalties respiratòries...

- Dons la meva mare fuma des de els 17 anys i a mi no m'ha passat res!

- Si, però parlem de passar d'un 7% de probabilitats a un 10-13%... són percentatges baixos, cosa que fa que molt sovint no ens toqui, però és un percentatge prou important pel fet de que estem rebent un mal que no ens toca per un vici dels altres.

  Que una persona pagui per desenvolupar una malaltia és el seu problema, però que em vagi matant a mi, o algú altre, ja és un altre tema.

- Però la gent no pot deixar de fumar i el tabac és car. Per tant llavors no poden comprar altres coses!- Fa l'alumne C.

- Si pobres pares... i si cada cop és més car, menys gent fumarà.

- Però llavors els que estan enganxats encara gastaran més diners!

Uf, pobres proletaris de classe mitja-baixa!

No et fot! Xaval si el teu pare és un yonki del tabac, es gasta la pasta en la seva droga, et mata quan fuma al teu costat refotent-se'n de tu, i no pot deixar-ho, què vols que et digui? Que tens un pare de merda? Que no en té ni puta idea de què fot als teus pulmons?

Si vol deixar-ho que ho faci, si no que es gasti els sous en el seu quitrà, nicotina i les 4.000 merdes més que porta cada cigarreta. Al final si n'apugen els impostos és simplement per anar pagant el metge que necessitarà d'aquí uns anys quan l'hi arrenquin un tros de pulmó o la gola... però jo que et tinc que dir del teu pare...?

- I si tinc un amic que els seus pares tenen els ulls blaus i ell els té marró?

- Uf, això ho deixem un altre dia, però jo agafaria la mare i li preguntaria d'on ve el gen "marró"...

"Soyez propre, parlez français"

Ser francès no és pas cap avantatge als ulls del món, o una cosa de la qual sentir-se orgullós/a. És més, la gran majoria de la població mundial que algun cop n'ha conegut un, normalment, els odia.

I és que més enllà de "l'accent nasal" que vomiten a cada paraula, la capacita cerebral de només poder dominar "EL" seu idioma, ignorant-ne els altres independentment de la seva importància/utilitat, i el narcisisme farcit de mantega i crema fresca que supuren per cada centímetre quadrat de la seva pell, el que més rebenta és la capacitat que tenen per a no comprendre qualsevol paraula que no diguis perfectament.

Així dons, "ocell" es diu "uazó" (oiseaux) i si per qualsevol cosa no fas la "zeda" bé, i s'escapa un "uassó" ningú arribarà mai a saber que diantre estàs dient...

És com si un dia et ve un "gavatxo" dels nassos preguntant per les "putes de la cagetega de Gigona" i la conversa esdevé un bucle infinit de "què?", "cagetega", "què?",... degut a la nostra mancança cerebral de relacionar "cagetega" amb "carretera".

A si... a part també hi ha els que porten una bandera "d'Espagne" o el cotxe arrebossat de "toros", però això és un altre nivell i ja en parlarem un altre dia...

Que no encuentre nada no quiere decir que no lleves nada...

Després d'innumerables vegades on ens preguntàvem si era més o menys "legal" que el nacional de torn ens toqués els ous a la "frontera" entre Catalunya sud i nord, que el fill de puta que no va arribar a  més, que a fer-se "poli", tot prepotent et pogués preguntar de tant en tant "de donde viene, a donde va?" i "a que hacer...?", i ja per arribar a fotre-l'hi una bala al cervell, poder "espaÑolitzar" el nom de la gent a qui para. (Podeu veure el nivell d'aquesta "gentussa", que tot i tenir el meu DNI a les seves mans, amb el nom en català, no podia deixar de repetir-lo acabat amb "o"...).

Dons pel que sembla la UE ja ha "estirat" les orelles a França (la "frontera" com a espai físic amb els controls està al "seu" territori), i ha comentat que violen el tractat d'Schengen, pel qual hi ha lliure circulació de persones i mercaderies entre països de la unió europea. Un dels problemes és que aquests controls (justificats per drogues i immigració il·legal) provoquen un impediment a la lliure circulació dels europeus amb les seves aturades, i dificulten el pas de la gent per les cues que s'hi formen.

Ara fa unes setmanes la velocitat màxima de la zona ha passat de ser de 10km/h a 30km/h, però amb una mica de sort això té els dies contats...

"Aviat" estarem connectats pel TGV de sud a nord, i a no ser que posin uns controls similars als d'aeroport a l'estació de Perpinyà, els controls del Pertús ja no tindran sentit.

Qui creuarà per carretera podent passar per sota terra sense policia?

Per un moment posem-nos a la pell d'un terrorista o un narcotraficant. Surto de Barna, Girona o Figueres per anar a París. Tinc dues opcions: agafar el cotxe i jugar-me-la per la Jonquera, o agafar el TGV i passar sense cap problema tot el que vulgui.

Justificaran que els immigrants il·legals no tenen prou pasta per pillar el tren i ho seguiran fent per carretera? Que els terroristes i narcos no van amb transport públic ja que fa de classe mitja o baixa? 

De totes maneres ja fa anys que es pot passar per Banyuls, Portbou, Tapis en cotxe o per qualsevol camí que travessa l'Albera o les Salines a peu o amb 4x4, on ja no hi ha aquest control i  al creuar el Pertús segueixen mirant-te com un delinqüent, cada cop que vas a la feina o a veure un conegut...

Més info:

http://www.elpunt.cat/noticia/article/1-territori/12-infraestructures/120591-la-jonquera-es-dels-unics-llocs-deuropa-on-encara-hi-ha-les-cabines-frontereres.html

http://www.elpunt.cat/noticia/article/1-territori/10-administracions/160529-la-ce-obre-expedient-a-lestat-frances-per-no-haver-retirat-les-cabines-frontereres-al-pertus.html

http://ca.wikipedia.org/wiki/Acords_de_Schengen

Profe, profe, pro..., pro.... profe!

Tres individus van a un bar a fer tres birres que els costen 15€ (5€ per ampolla). Al pagar el cambrer s'ho curra i els fa un 3x2. És a dir, en comptes de cobrar els 15€, la cosa surt per 10€. Al rebre el canvi cadascú agafa 1€ i en deixen dos de propina al del bar.

Tècnicament la cervesa els surt per 4€ que són 12 en total, més 2 que han anat al pot de bar. On és el 15è euro?

Avui m'ha crescut un bícep...

Era un yonki, ho sabia i se'n fotia totalment. I això no el feia més menyspreable als ulls de la humanitat. En el fons es pot dir que estava al seu mateix nivell, era un escòria útil a la societat amb feina, sou, que pagava els seus impostos i que tenia els seus vicis. La resta s'havia esfumat de cop i volta juntament amb les nits i ressaques de la joventut, i l'únic problema pràctic a tot plegat era la maleïda tolerància...

El fet de no poder calmar la seva set inesgotable de plaer era vàlid, però tindre-ho que fer a partir de dosis cada cop mes petites era una agonia.

La coïssor va donar lloc al dolor, que inundava el seu cervell contínuament. La pell de les seves mans va desaparèixer, deixant-les en carn viva. Dels seus testicles secs només en brollava sang, un cop l'esperma s'exhaurí mesos enrere i, tot i veure que el seu penis només era una massa vermella inflamada, en el fons del seu ser no podia deixar de masturbar-se contínuament. Buscant desesperadament aquells segons de plaer cada cop més febles, més dolorosos i més llunyans.

Durant els meus anys de carrera vaig descobrir una tira còmica anomenada "pollo letal" on es tractaven temes tant universals com el "hippisme", la violència desmesurada i l'heroisme,... avui l'he retrobat de nou en un "blogspot" on l'autor tornarà a penjar les temporades que jo havia llegir sent universitari.

A partir d'ara "pollo letal" a l'apartat "altres blocs".

Filferro d'espines, un cartell. A l'esquerra Portbou, a la dreta la Jonquera. Això és la seva frontera encara avui en dia. Kilòmetres i kilòmetres de punxes rovellades que recorren les carenes de l'Albera, del Pirineu Gironí, per intentar dividir un poble en dos.

350 anys després del Tractat dels Pirineus, formant part de la Unió Europea, encara no es pot canviar de vessant del Puig Neulós sense agafar el tètanus.

- Bon dia!- va dir el professor 1 tot girant-se amb el cafè a les mans, al veure entrar el seu convidat.

- Hola, com va tot?- va dir el professor 2 un tant cansat del viatge amb autobús.

- Bé, bé. I vosaltres? Com ha anat el viatge?- Va fer el professor 1 acabant-se la dosis matinal de cafeïna i deixant el vas sobre la taula.

- Un mica llarg però bé... quin canvi des de l'últim cop que vam fer l'intercanvi, no? Heu canviat de lloc la gàbia dels nens? I heu tirat a terra els lavabos per deixar només un forat al mig del pati... - va dir tot recuperant-se de les quatre hores de viatge. Tot buidant el nas de la ferum a vòmit dels que no toleren les corbes i l'esmorzar.

- Si que es nota, oi? El tema del forat el vam treure d'un col·legi Sud-Americà perdut per l'Amazonas que té un bloc a internet on penja fotos del que fan. Primer fa una mica de vergonya als xavals però un cop s'hi acostumen ja està.- va contestar mentre l'hi brillaven els ulls d'emoció al recordar el desenvolupament del projecte i les obres.

- I no us queda ple? - va dubtar tot arrufant les celles.

- Si, llavors un cop al mes el/la que treu les notes més baixes, o acumula més faltes, és l'encarregat/a de buidar-lo i abocar tota la matèria orgànica al camp del pagès del costat. - va contestar al observar un cert nivell de desaprovació a la cara del visitant.

- Ostres tu quin nivell! Veig que esteu totalment integrats amb la vida del poble. - pensant en com no hi havia caigut abans!

- Oi tant, i "ecologistes"! Si tot va bé aviat ens donen la ISO 14000. - l'orgull l'hi regalimava per les orelles, pels porus, omplint la sala. Ja no hi havia lloc pel dubte.

- I nosaltres que al nostre col·legi encara tenim vàters... Tots bruts, guixats i rebentats,... però això si amb quinze màquines dispensadores de preservatius per metre quadrat. Així va l'educació pública. - remugava amb resignació.

- Si, ja veig que cada dos per tres feu vaga. Si els pares tenen més sovint els seus fills/es a casa, aguantant tota la merda que hem d'aguantar nosaltres potser us comencen a fer cas. És molt fàcil parir un salvatge d'aquests i només veure'l a l'hora de sopar. Que si al col·legi, al cau, tancat a l'habitació veient "porno" i "anime" d'internet mentre es fot de dogues fins les orelles,... I a part de mates, física i biologia a sobre JO tinc que perdre el temps embotint el mínim d'educació necessària que no aprenen a casa, per evitar que s'apunyalin els uns als altres quan em giro a escriure a la pissarra amb els "rotring's" de dibuix. - el puny tancat, la ràbia i l'impotència impregnaven les seves paraules.

- Quanta raó que tens... i mira que en són de cars aquests maleïts bolígrafs de dibuix tècnic. Potser el dia que se'ls tinguin que pagar de les seves butxaques s'apunyalen amb els llàpissos o els BIC de tota la vida.- bufava el professor 2 tot fent que no amb el cap.

- Saps que l'altre dia en van esbudellar a un amb una goma d'esborrar i una calculadora i en van fer servir els intestins per decorar l'aula de Nadal com si fossin garlandes? La mà crec que era l'estrella de l'Arbre i el penis encara el busquen... Per poc que no ho explica el pobre.- explicava el professor 1 entristit al recordar la cara de l'encarregat de neteja al entrar a l'aula amb la fregona.

- Quin nivell tu,... tot i que els meus tampoc es queden curts. Sort que aviat tenim vacances, necessito un bon "xute" de no fer res.

- Vacances, quan comenceu? Nosaltres encara hem d'esperar dues setmanes.- va respondre tot desconcertat.

- Què dius, encara no teniu festa? per mi sort que divendres ja és l'últim dia, sinó més d'un alumne sortiria volant per la finestra ben aviat.

- I quants dies feu?- el dubte anava en augment.

- Uhmm... tres setmanes.- va dir tot pensatiu.

- Ah! Nosaltres comencem més tard però en tenim cinc de setmanes.- traient-se un pes de sobre.

- És un tant estrany, però suposo que ho deuen fer per a compensar...- dubtant de les seves paraules.

- Potser. Quan fa des de les vostres últimes vacances?

- Dos setmanes? Gairebé tres?...

- Dons no et sabria dir. La veritat és que em perdo bastant amb el nou horari. Cada tres dies treballats en tenim sis de festa a la setmana*. I llavors cada disset dies de classe tenim cinc setmanes de vacances. A part dels tres mesos d'estiu i el de nadal. Si fa no fa potser treballem deu dies al mes, durant set mesos?

- Ostres, dons diria que tot i això potser nosaltres fem més vacances. Aquí no feu l'estada al balneari d'una setmana al Febrer i al Maig, per l'estrès acumulat al segon i tercer trimestre?

- La veritat és que no. Pots anar al Balneari quan vulguis però no hi ha unes festes especials per a fer-ho. Jo personalment aprofito la setmana santa.

- Ja ho diuen ja que en aquest col·legi es fan una mica les coses per "amor a l'art".

- Si en el fons sembla que no pugui mai arribar a escapar del lleure...

- Com?

- Res...

Nota:

*Les setmanes dels professors són més llargues per poder-hi posar més dies de festa, ja que si no en les 52 que té un any no seria possible descansar prou.

Qui no recorda aquell 2008 de calcari i barbacoes de rapinyaires?

La de nius que vam destruir, cremar, la d'ous ferrats i pollets crus que vam arribar a menjar per esmorzar. Aquella carn tant bona dels progenitors i la de plomes tant xules que van acabar engruixint el "north face" de l'Aconcagua.

I ara la cosa al 2010 canvia. Beuda torna a ser lliure, els rapinyaires protegits per totes les lleis del món-mundial ja no molesten, les parets del "Castellot" no són úniques i vitals, i fins i tot les aus podrien trobar parets més "boniques" que "okupar" en zones pròximes.

Dosis d'empatia avícola vers tots els escaladors EmpordanoGarrotxins?

És a dir després de dos anys de prohibició aquests descendents dels rèptils comentant el tema amb la FEEC, llegint blocs d'internet, adherint-se a la XESCA, reunint-se amb els ajuntaments i propietaris del territori tot fent unes ratafies han decidit que potser podien anar a fer la seva a un altre lloc per tal de tornar-nos les apreciades vies?

No en tenien prou amb la tranquil·litat de la cantera, l'abocador, els mata-senglars i l'autovia?

"Escolta que les parets que ens vau oferir eren de puta mare, però potser buscaríem quelcom més rústic,... una mica més de classe alta, saps...? Més que res per les criatures."

O simplement s'ha vist de lluny i de nou la incompetència del consorci de l'Alta Garrotxa, amb l'avantatge que només uns pocs es fixaran amb la merda que van aixecar?

"05-03-2010

El Castellot de Beuda passa a ser zona lliure d’escalada

Es podrà escalar tot l'any ja que les aus rupícoles han deixat d'ocupar les cingleres d'aquest sector d'escalada

L'ajuntament de Beuda acorda amb la propietat la cessió de la gestió de l'espai durant un període de 30 anys

El Departament de Medi Ambient i Habitatge a Girona, a partir d'una proposta del Consorci de l'Alta Garrotxa, permet escalar al sector del Castellot de Beuda durant tot l'any.

Les parets i cingleres, hàbitats d'espècies protegides

Les parets i cingleres són zones on crien diverses espècies d'ocells, alguns dels quals -principalment rapinyaires- estan protegits per normatives catalanes, estatals i europees. Per aquesta raó es regulen les activitats que afecten la seva reproducció, com l'escalada.

Fins ara el Castellot de Beuda estava catalogat com a zona restringida per a l'escalada i no s'hi podia escalar entre el 16 de gener i el 15 d'agost.

Acord amb la propietat

A finals del 2009 l'ajuntament de Beuda va arribar a un acord amb la propietat de la finca on es troba el Castellot segons el qual la propietat cedia la gestió de l'espai a l'ajuntament durant un període de 30 anys.

L’ajuntament, coneixedor de la popularitat del Castellot com a zona d’escalada i excursionisme, es va posar en contacte amb el Consorci de l’Alta Garrotxa per estudiar la possibilitat de permetre-hi l’escalada al llarg de tot l’any.

Després d'analitzar les dades sobre la nidificació d'aus a la zona del Castellot en els darrers anys i de constatar la presència de parets i cingleres properes que representen una alternativa millor per a les aus rupícoles, es va fer arribar al Departament de Medi Ambient i Habitatge la proposta de modificació de la catalogació del Castellot de Beuda com a zona d'escalada, proposta que ara ha rebut el vist-i-plau de l'administració competent."

Si l'únic problema era el propietari per què emboliquen els ocells? Per què ara diuen que s'hi podia escalar de Gener a Agost?

Es pensen que som gilipolles aquests desgraciats del consorci?

Links:

http://www.altagarrotxa.org/2004/agendaplus.php?idioma=1&categoria=1&id=256
http://www.feec.org/Noticies/noticia.php?noti=5185

Un cop vaig conèixer una noia que s'anava reservant parts del cos per "desvirgar" a cada-nou-company-sentimental-que-trobava, amb el possible motiu potser de fer-lo sentir un tant especial.

Em sembla que ja fa uns anys va gastar l'ultim forat...

I tot això perquè us vaig prometre parlar de volums i avui no en tinc ganes.

La veritat és que no tinc massa res a dir. Nostàlgia potser és el que més m'envolta avui. Ciències naturals, el cos humà. Sistema locomotor.

Sabeu aquell que diu que l'aparell locomotor és l'encarregat del moviment del cos,... que anaven un os, un múscul, una articulació i un tendó i... al cervell arribava un tant de THC i tot se'n anava a rodar. Gana?

De nou un nou buit infinit (9, 9 ,8, vuit-girat), correcció de treballs sobre drogues i de cop records que no em puc treure del cap. Bola de foc, connexió mística, bolets-reventa-ronyons de principis de carrera.

Us resultaria estrany si us dic que trobo a faltar (una mica) el lleure?

I si us dic que l'altre dia vaig deixar anar a una bèstia de 14 anys que Darwin es posaria les mans al cap si veiés on ha anat a parar la seva "selecció natural"?

Sabeu que sóc un gilipolles narcisista i em rebenten els ignorants?

Joder, tinc un xaval amb un tall al cap de pam que treu notes mediocres però s'hi deixa la pell. Que si no s'hagués rebentat el cap amb la bici tindria un munt de portes obertes que avui no té, mentre que un munt de gilipolles que només serveixen per a fer-ne pinso no fan res més que rebentar-ho tot!

...sóc un putu mosso i vull una "armilla-antibales"...

Què vols dir?

No et cauen les pilotes a terra?

"Catalunya terra de terroristes!", És el putu Bronx elevat a 10 a la mil-milions!

Sabeu que avui m'han explicat com es diu en francès un cavall amb i sense pilotes? Sabeu que no me'n recordo?

Ho posaries al currículum?

Uhmmm... idiomes: Català nivell alt, Espagnol nivell mediocre, Anglès nivell mediocre-baix, Francès sé dir paraulotes i cavall amb i sense pilotes...

Sabeu que el govern francès busca 15.000 xavals per l'armada de terra?

L'anunci de la T.V. és super-xulo, un "miliku" amb el casc, el camelback, el FAMAS, correguent pel bosc buscant algun esquirol per matar,...

... i la pregunta seria... i la sang? les vísceres fora, els crits?

Potser només hi faltaria la típica pantalla que es va envermellint del call of duty quan et "maten massa"?

En el fons el que més impacta de tot això és que un govern et pagui per matar i per què et matin...

Em sembla que encara tinc sang de xai sota les ungles... i no sang d'aquella metafòrica per haver sopat costelletes arrebossades, o de la d'haver violat algun pobre mamífer llanut,... petit i suau.

Encara tinc sang sota les ungles d'haver pitjat un cor de xai. Fred, inert, sucós, tou i pudent amb les meves mans mentre una quinzena d'adolescents cridaven: SANG!!!!!!!!!!!!!!! i l'injectàvem aigua per les venes i les artèries tallades a un dit de l'òrgan, del múscul, i observàvem com sortia per un altre forat un tant més vermellosa.

Encara tinc sang a sota les ungles per haver tallat amb un bisturí el miocardi del xai fins arribar a veure l'interior d'una de les seves aurícules i el ventricle associat. Les fibres blanques que formen les vàlvules que permeten el pas de la sang d'un costat a l'altre.

Encara tinc sang de xai sota les ungles per haver penetrat el seu cor, a través de venes i artèries, amb tubs de plàstic per tal de millorar el flux d'aigua que introduíem amb xeringues.

"... (la sang) entra a l'aurícula dreta provinent del cos, pobre en oxigen, per la vena cava, passa al ventricle dret, surt per l'artèria pulmonar cap als pulmons, allà agafa oxigen, torna al cor per la vena pulmonar, entrant per l'aurícula esquerre, passa al ventricle esquerre i surt de nou cap al cos per l'artèria aorta ben plena d'oxigen..."

I al final que hem aprés?

SANG!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Que un bloc parli de sexe, drogues i senglars morts no vol dir que no pugui ser educatiu. Avui una de perímetres i àrees, més endavant potser parlarem de volums...

Del camí de sant Jaume, o camí de "Santiago" per la majoria, en tinc quatre grans "flaixos" que sovint es creuen pel meu cervell. El primer és el pop del bar-restaurant Ezequiel, de Melide (Galiza), on vam tastar un "pulpo a feira" del mil per sopar. Llavors vam acabar dormint en un (o potser EL) gimnàs del col·legi del poble amb desenes o centenes de persones estirades al terra amb matalassos. La densitat era tal que amb prou feines es podia caminar entre els espais buits que quedaven... Si ho hagués vist la OMS amb la paranoia H1N1 del moment...

L'altre moment estel·lar gravat a la meva retina és quan de camí a Fisterre, la peça metàl·lica que agafa el canvi de marxes a la roda de darrera de la meva bicicleta diu prou i es trenca, si no recordo malament, creuant un pont sortint d'un petit poblet/urbanització.

El tercer és la nit de "Pina de Ebro".

Imagineu-vos la situació: al matí sortim de Fraga, creuem els Monegros i al arribar a aquest poble de Zaragoza al vespre, després de pedalar entre 90 i 100km, en trobem que hi ha festa grossa. Busquem un lloc amagat per dormir fora de l'abast de yonkis, borratxos, folladors i mosquits i acabem en una zona infantil amb gronxadors i aquestes coses.
Mentre fem el sopar cauen gotes, recollim i ens aixopluguem en el cobert del centre mèdic que hi ha al costat. Són uns pocs metres quadrats però hi encabim les bicis, material i encara podem estar-hi asseguts sopant.

La pluja va a més, el vent ens la tira endins mullant-ho tot, fem una barrera amb les mantes tèrmiques i intentem dormir sense que res es mulli massa. La nit és llarga, incòmode, cau aigua per un tub i els llamps ens comprimeixen l'esfínter de tal manera que no hi passaria ni una agulla... mentre que la gent va i ve, passant-nos per davant en els seus cotxes ignorant-nos totalment.

L'últim flaix és de Logroño, punt on s'uneix el camí català amb el francès (el que fa la gran majoria de la gent). Tot està ple i al final ens deixen dormir dins una església. Descarreguem les coses i mentres fem cua per dutxar-nos es trobem amb un xaval de cabell curt embotit en una samarreta on s'hi podia llegir: "somos soldados, no ciudadanos", tot ben guarnit amb una creu dins una rodona i un alemany d'aquells-de-la-segona-guerra-mundial tot xulo.

Potser el flaix no hauria sigut tant impactant per si sol, com a fet aïllat, ja que en els fons ja sabíem que érem per les "Espanyes", amb esglésies pel mig, i anant a visitar un sant,... és a dir que l'element potser no desentonava del tot i la COPE n'estaria bastant orgullosa, però el comentari que va macar el moment va ser el d'un italià.

Mentre jo m'anava mirant la samarreta intentant buscar-li un significat "b", parlant en català als companys potser per provocar-lo de la mateixa manera que feia ell i fullejar revistes que parlaven d'un tal Déu, surt "L'italià" i girant-se al fatxilla l'hi diu "me gusta tu camiseta,... hoy ya no hay gente que luche...".

Com ho diuen... Déu els cria i ells s'ajunten?

Penetra'm. No saps com m'agrada sentir-te dins meu. Com et mous; com em fas moure... Com recorres el meu cos. Com regires el meu interior.

Com m'alliberes d'aquest consciència que tant pesa de vegades i em retornes a la tranquil·litat del dia a dia. A la tranquil·litat que ens aporta aquesta tecnocràcia consumista. Consumisme mig, esporàdicament burgès potser, que a la llarga només desemboca en una supervivència sedentària. Apàtica, solitària,... depriment en el fons, però a la fi reconfortant. Tant reconfortant com la teva calidesa entrant de nou en el meu ser.

Escalfor que crema tot allò que al final només aporta despesa, esforç, dolor, decepcions i de tant en tant alguna alegria. Foc que destrueix aquest munt de bitllets que es podreixen al fons de l'armari de la individualitat...

...perquè a la fi alguns ho han deixat, altres millorat i desaparegut, o s'han buscat la vida en la seva mediocritat,... me'n foto, simplement dóna'm l'energia per regar-ho tot amb gasolina.

És molest saber que sempre hi haurà algú millor que tu, però és bastant més depriment saber que sempre n'hi haurà de pitjors. No pel fet de fer-nos sentir millor, que hi ajuda una mica, sinó pel fet de saber què tenen que suportar els altres...

"Feia temps que no actualitzava el blog" deia amb cara de sorpresa i tristor. Alegria potser de tornar-hi de nou! (això és la mateixa merda que es pot llegir a milers de blogs de tot el món quan el personatge /o personatges que el van crear es passen "pel forro" el tema, o fa temps que no tenen cap idea).

Per la meva banda de coses n'hi ha (per escriure), de whisky i nits no en falten, però bàsicament el problema que tinc són els francesos.

Els francesos cabrons als quals vaig contractar internet al setembre i fins ara no tinc, si no fos per una clau 3G d'aquestes "guarres", amb 1Gb de descàrrega que em van deixar fa uns dies, i que segurament no durarà massa.

Sabeu quant de "porno" us podeu baixar amb un "giga"? Res! una misèria... una peli ja són 600-700mb, només que miri el correu i faci quatre parides al blog la foscor tornarà de nou!

I el més fotut és la impotència de no poder-l'hi dir al tiu d'internet que és un gilipolles. Que tots els tècnics de la seva companyia són idiotes, i que fins i tot algun té un, o diversos, cromosomes de més.

I avui el millor de tot... els resultats dels referèndums per a "una major autonomia" de Guadalupe i Martinica, dues colònies sud-americanes que encara té França.

"Aplastant" "NO".

Putus francesos gilipolles! La gent ha votat "no" perquè el món se'n va anar la merda fa mesos, hi ha una "crisis" del mil, i val més ser un francès gilipolles dins la unió europea, que no un país tercermundista de pocs quilòmetres quadrats a la costa est de sud-amèrica en el millors dels casos, o quatre illes al mig de l'atlàntic en el pitjor!

Més info

http://www.martinique.org/
http://www.antilles-info-tourisme.com/guadeloupe/

Com voleu que ensenyi física a un individu que no pot entendre que seure significa tenir les quatre potes de la cadira al terra?

És quelcom instintiu? Veig una cadira, m'hi assec... i plas! a dos potes. Pim pam, com un balancí. A casa la gent seu a dinar mentre es belluga amb les potes de la cadira?

Tres, dos, una... terra i fora dents?

O potser només és amb les cadires verdes de l'institut? O degut a l'energia que desprèn l'institut? És a dir, no és culpa de la cadira sinó de l'edifici, les reixes, les pissarres. Qui sap potser el "coneixement" impulsa a alliberar del contacte amb el terra, de la pressió dels nostres cossos, a les dues potes de davant de les cadires.

És més fins i tot ara jo mateix ho provaria amb la meva, tot i ser d'aquelles amb el peu en forma de creu i rodes al extrems on tot gira... (tranquils que si no la visualitzeu més endavant fem una entrada discutint els tipus de cadires i si n'és viable balancejar-s'hi).

Així dons, si et tinc que repetir vuit vegades en quinze minuts, seu bé!, deixa la cadira quieta! Com vols que entri al teu cervell d'argila cuita que per calcular una rebaixa en tant per cent fem el "preu-per-(u-menys-el-tant-per-cent-de-descompte)? (preu · (1-% descompte).

"- Perdoni però... si el seu fill no entén coses bàsiques com "calla", "seu", "pota" (d'extremitat no de taja botellonera/garrafa),... com vol que trobi la capacitat d'un dipòsit sabent que 3/4 de la seva capacitat són 56 litres?"

Una altre de bona! Aplica la propietat distributiva a la següent expressió algebraica: (a+b)·(a+b).

És a dir a·(a+b)+b·(a+b).

Fem-ho amb números!... (2+3)·(2+3)

2+3= 5, per tant (2+3)·(2+3)= 5·5=25

Tachan!

I ara per l'altre mètode (allò de la propietat distributiva),
2·(2+3)+3·(2+3)= 2·5+3·5= 10+15= 25

Tachan, tachan!

De que et serveix això?... d'una merda ara mateix, tot i que de moment jo m'hi guanyo la vida com molts altres, però deixa la cadira quieta...

... i xapa la puta boca!