A mi la cobertura!

L'addició et consumeix. Les alertes, les alarmes, les notificacions, els avisos, les icones, els colorins a la pantalla,...

Passes hores i hores pendent de la puta pantalla del mòbil, mirant les quatre mateixes webs de merda cada 15 minuts per veure si han actualitzat algun dels seus continguts. La nova entrada!

Actualitzant l'Instagram, el Twitter, el Facebook,... per veure el darrer post, ser el primer a comentar, en fer like, a enviar una emoticona de merda. La notícia de l'últim minut per ser el més cultureta del barri!

I llavors un dia apagues el mòbil, marxes "lluny" de la civilització, et perds per les muntanyes i estàs com 48 hores sense cobertura més enllà, si tens sort, de la ratlla aquella de "trucada d'emergència". 

Moments de paranoia... I si el món se n'ha anat a la merda? Si tot ha col·lapsat? 

No tinc cobertura i potser m'estan trucant!

Serà el del banc oferint-me la hipoteca al 150% per sortir del cau infecte on estic de lloguer i comprar aquella merda de casa que cal restaurar per 160.000€, que tot i ser una "basura", és prou barata i en un barri poc conflictiu?

Serà el del SOC per l'oferta de feina de l'altre dia?

L'escola del nen avisant-me que s'ha fet mal? Tindrà el coronavirus? L'haurà llepat un company que SÍ té coronavirus i els seus putus pares l'han portat a l'escola tot i estar tossint tot el cap de setmana i amb febre?

Serà la meva parella trucant per explicar-me que ha eutanasiat el gat, ja que feia una estona que miolava d'una manera "estranya"?  

Algun parent l'ha liat i cal anar a acomiadar-me?

Per fi es fa aquell sopar amb la colla i ara el faran sense mi? (i a sobre pensaran, encara més, que sóc un capullo).

L'empresa que m'acomiada i dilluns quedaré com un imbècil quan hi vagi a treballar?

La cita del Tinder que avui està disponible després de setmanes suplicant per una mica de caliu humà?

... (insereix paranoia a gust personal del lector)...

I llavors surts de la puta muntanya, de l'agonia, de la supervivència més bàsica on tot es basa a trobar aigua, sobreviure amb el què portes a l'esquena i no quedar-te sense aliment ni gas, a no morir de fred i trobar un lloc on dormir que no sigui gaire inundable, preocupar-te per no acabar triturat per una pedra o per l'energia potencial que has anat acumulant, les insolacions, les plantes tòxiques... decisions simples i bàsiques que deixen tota la resta en un segon pla. On tot es basa a avançar ignorant el mòbil mentre no necessitis aquella ratlleta intermitent de la "trucada d'emergència".

I finalment, al cotxe, havent purgat tots els teus fantasmes, desintoxicat, intentant donar la raó a les teves paranoies, engegues el mòbil i en el primer raig de cobertura veus que el món ha continuat girant i ningú s'ha preocupat gaire de tu, aprenent una de les poques lliçons realment útils del teu present: Apaga el colló de mòbil i deixa de malgastar el teu temps!!!

Pd.- Potser aquí ja em repeteixo més que l'all, però saps que pots posar el mòbil en blanc i negre (escala de grisos) i llavors ja no li faràs tant de cas? Abans calia fer no sé quina paranoia de procés, ara l'opció ja et surt al menú on tens la wifi, el GPS i similars... en el meu cas és a "mode hora de dormir". 

Resum ràpid

 Mou pasta, implica gastar-la o que algú en guanyi?

Implica que els pares/mares no han de tenir els nens/es a casa? (no sigui que calgui que els eduquin ells mateixos i tal...)

Doncs es pot fer sense màxim de persones i a "fondu"! Tot permès sempre que "es respectin les normes de no sé què".

Implica limitar la teva vida privada i tocar-te els collons en els moments on no treballes i pots gaudir dels instants "d'oci gratuït" de la teva miserable existència?

Doncs no pots! Et fots i si vols veure els teus amics o familiars ho fas en grups de 6. Total tampoc deus caure bé a tanta gent com per necessitar grups més grans!!!

L'últim xava

Vas a la platja a les sis de la tarda per estar tranquil. Per gaudir del "final de l'estiu", la tornada a la rutina mentre el temps passa estirat a la tovallola entre remullada i remullada. Mentre el Sol es va ponent i la calor infecta d'aquests mesos deixa pas a la frescor d'un capvespre que ens avisa de l'arribada de tardor. 

Mentrestant, a poc a poc, l'ombra comença a aparèixer per una lateral de la cala i va consumint la llum que hi arriba fins que desapareix completament. El dia s'acaba i en aquest procés les quatre barques que hi havia van marxant, tornen a casa després d'estar tot el dia tocant els collons soroll de motor amunt pudor de gasoil avall.

És el moment de la foto, de captar la platja "salvatge" del cap de creus en tota la seva esplendor afegint el "plus" dels tons vermellosos del cel a l'horitzó... però no!

L'últim xava encara és allà fondejat. Amb el vaixell dels nassos. L'últim putu xava del dia encara està fent el gos al mig de la foto i no té cap intenció de marxar. De permetre veure per uns instants la platja "buida" més enllà de les tendes amuntegades als racons de la platja, amagades sota les roques que les deuen fer invisibles als agents rurals.

Per què xava de merda? Per quin motiu no has seguit tota la xurma que t'envoltava de nou a port? Per què fondeges la teva merda de "barco" a una platja que hi arribes baixant per un caminet a cinc minuts del cotxe? Cal ser tan malparit? Potser et vols quedar a dormir a la cala també? Te la posa dura navegar de nit seguint les llumetes del GPS mentre els fars et fan pampallugues al fons de la retina?

L'últim xava, l'útim putu xava, el camacu, l'escollit entre les legions de pixapins que "gaudeixen" del pont de l'11 de setembre fugint com rates de la seva ciutat per anar a l'Empordà, es manté inalterable en una de les caletes del Cap de Creus aferrat amb la seva àncora de merda a la foto per tota l'eternitat!

Acaba d'arribar a Jóncols i deixa d'emprenyar estúpid!!!

Homenatge al JB

NOSALTRES SOM LA (ELS ES)CLAU(S). 

Estiu'20

El putos trossos de magdalena cauen sobre l'aïllant inflable omplint tots els forats de merda que fa la seva textura "anti punxades". Les cèl·lules independents que no sé què que no sé què collons dels euros que val...

Records del Tomatin 12 anys baixant el meu esòfag rebaixat amb patxaran del bo en una mena de cubata hiperetílic. El de l'ampolla amb quadradets. Al natural. Temperatura nocturna "d'avancé" d'iglú. Així com fred però que no ho acaba de ser. S'ha parlat de les magdalenes?

Riures i rialles de mitjanit que et recorden que algú està tenint més sort que tu en la interacció femenina...

I no pots saber fins a quin punt em fas enveja. En com la teva "mala sort" em reconforta al saber cap on es (o no es) decanta el teu futur. 

Youtube, llista experimental, punk nocturn i silenci. Llamps i trons que trenquen la monotonia del teclejat. Tempesta que s'acosta amagat dins un refugi que cada cop està més degradat...

Potser al final no em serviran de gaire els 70 Gb de dades que m'ha ofert la meva companyia de mòbil per passar l'estiu. Promoció coronavírica malgastada en l'absurditat de tot plegat.

 A veure demà on anem a petar, on em porta el fet d'oblidar-te en la mesura que m'és possible!

Així en "privat"... Encara em llegeixes? M'has llegit mai?

En aquestes alçades d'any, de curs, de nit, de carretera,... ja no em calen ni etiquetes per "parlar" amb tu! Per recordar el lila profund del clímax paranoic.

...Collons d'Evaristo, què et costava contestar el meu putu missatge de Facebook on et preguntava què collons deia la teva cançó! Quina paraula em mancava per emplenar!!!

El putu "ful", el "merda" en argot... "alumbrando el mar azul lleno de ful", de la cançó "un rayo de sol". Una de les poques (l'única) cançó punk on sé que surt la paraula "à(á)cida".

Saps que avui he sopat "semiescoltant" extremoduro? Saps com els odio?

Salut i bon estiu!

Final (de curs)

Tothom diu el que s'espera que digui. El que cal que s'expliqui i amb les paraules que són necessàries i imprescindibles. 

Al mateix temps, tothom escolta el que vol escoltar. El que cal escoltar. Allò que permet que tot continuï girant de forma inalterable. Que permet mantenir el sistema en l'autoengany i la mentida institucional.

Tothom a menjar-se la polla fins al clímax de l'absurditat! La masturbació sectària que et permet justificar el despotisme, la teva estupidesa, i que et permet autoconvèncer de que fas la teva feina bé! La fi que justifica els mètodes.

El "més que un club" adaptat a la nostra realitat. Al som una família. El som "especials". No hi ha un lloc millor a la Terra on anar a caure mort! A seguir cobrant i vivint del paperet que t'has muntat, del "xanxullo" i les ajudes. Però així i tot, som tan bons, que a la que algú pot en fuig com una rata!!! Salta del vaixell en flames a la que pot robar un salvavides deixant la resta tocant l'última cançó de la nit.

Fins i tot la part irònica de tot plegat és que des del nucli de poder de tot plegat s'incentiva la gent a fer el "concurs", a treure's les oposicions parlant clar, i quan algú les aconsegueix el primer que fa és marxar! Ser lliure per fugir. Allunyar-se de tota aquesta merda a la recerca de la normalitat i la dignitat!!! Som millors que els altres...  ens repeteixen.

- Vas plorar? 

Potser la quantitat (o no) de llàgrimes regalimant per les meves galtes afecta la teva felicitat. Marca el nivell de la teva autoestima?

- Ens estimes? 

... Jo només estimo el bourbon.

I en el joc cíclic, infinit, endogàmic, tots els tòpics es repeteixen. 

Oh fulanito que "guay" que ets. Manganito ets el millor i el més simpàtic. L'altre sempre em suspenia però ho feia de bon rotllo. Tu ets un merda i passo de tu! 

La primera bona nota de l'altre va ser súper emocionant. Orgàsmica!  Encara em toco pensant en el 8'5 marcat amb tinta de pilot vermella.

- Però avui ja hem acabat i no farem res, oi? Jo no vull mirar una peli! Ja hem acabat!!! Encara no m'has contestat a la pregunta. Vas plorar o no?

No, no vaig plorar, en aquell moment només volia un parell de putes dosis d'insulina!

I per aquests moments on el punk es queda curt: Metal en totes les seves dimensions, Nu, Doom, Industrial, Trash...!

El meu amor el descobriràs quan la puta realitat et faci explotar una crisi econòmica a la cara tot just acabis la carrera, quan t'hagis d'exiliar a un altre estat, quan et fotin una puntada de peu del què era fins aquell moment casa teva, quan l'ansietat et consumeixi en la rutina sedentària i decadent... quan treballis 12 hores en una feina de merda en una empresa on ets l'últim gos de l'estatus social.

Llavors pregunta al món si t'estima i si ha plorat amb el teu text!!! 

San Xuan!

Miro el cel... un cel absurd, opac. On són les putes constel·lacions que vèiem a Mas Gircós? Ja sé que a l'estiu no veurem Orió, però i la resta?  On és la imatge que el meu cervell recorda des de "l'era"?

I les quatre llums que es veuen des del meu poble on sou? Encara existiu? Vau desaparèixer fa milions d'anys? Estic observant un cel irreal que ja no existeix???

I és que aquesta bola espessa, etílica, absurda, plena de faltes d'ortografia ja no em deixa pensar amb claredat. El flux ha desaparegut en una mena de densitat absurda, de velocitat de merda al teclejar per l'estupidesa de crear quelcom en l'alcoholització. La literatura putrefacte i decadent de la revetlla. Del cava i el vi empordanès. 

I on sereu ara les estrelles que puc veure des del meu balcó infecte? Ja no existiu i els fotons enviats fa milions d'anys tot just ara ens arriben en un miratge absurd i mentider?    

Aquesta bola fastigosa de terra i atmosfera que ens manté presoners, atrapats per la gravetat, què significa per tot plegat? LA meva claustrofòbia s'ha d'activar davant la situació absurda de ser un presoner dins la decadència planetària?

El confinament ens ha fet despertar les nostres fòbies? No puc sortir de casa, del terme municipal, de la província, de la regió sanitària,...!!! I en el fons què importa això si tampoc pots sortir de l'estat, del continent, del puto planeta. Ets un esclau que no pot escapar de res! La teva presó és, i no importa la seva mida, ja sigui una cel·la de 8 metres quadrats, de cinquanta, de sis mil...